Desficis

Havia projectat (i en gran mesura, diria que he aconseguit) un cap de setmana bàsicament tranquil. Recuperar son, recompondre --fins on ha estat possible-- els estralls de les gelades sobre el pati, assaborir lectures pendents o gaudir de muntanyes properes sota l'amable sol hivernal, han estat activitats a les què m'he lliurat (tranquil·lament) aquests dies, i no negaré que totes elles m'han procurat estones plàcides i sensacions agradables. Però sobre unes i altres, com una molesta boira que es resisteix a dissipar-se, ha seguit planant una impressió persistent de neguit que ara, potser perquè la sempre ingrata vesprada de diumenge va avançant, tendeix a fer-se més present i emprenyadora.

No m'ha fet falta pensar molt, però, per acabar concloent que una part substancial d'aquesta inquietud ha d'atribuir-se a tot el que està passant al meu País. Les mobilitzacions, quasi diàries, contra les polítiques dels governs amb jurisdicció sobre les nostres vides i hisendes (les últimes, les d'avui a moltes ciutats contra la reforma laboral; però especialment remarcable, pel que significa, la d'anit a Castelló), a penes reïxen a contrapesar la injustificable resposta de la policia --i els intents grollers i igualment inacceptables de manipulació mediàtica-- respecte a les protestes dels i de les estudiants del Lluis Vives, les obscenes imatges de prepotència i autocomplaença que arriben de Sevilla, o les informacions sobre la no menys indecent manipulació i les mentides al voltant de la tragèdia del Metro de València.

Així que encara que només siga per veure de culminar dignament aquest cap de setmana que he volgut tranquil però que ha acabat entelat de desassossecs, he decidit adoptar, per al que queda de diumenge, mesures dràstiques: no tornar a mirar ni premsa ni xarxes socials fins a demà pel matí --bé, potser només un momentet per veure com ha quedat el Barça-- i lliurar-me amb entusiasme a les virtuts terapèutiques dels contes de Borges i la mítica guitarra de Duane Allman. I abonar-me, si voleu un poc ingenuament, a la idea que està covant-se una autèntica #PrimaveraValenciana que no hauriem de desaprofitar...

Com que ja s'ha fet oficial --fins i tot ha eixit en algun comentari--, quasi que ho diga: la 'sorpresa agradable' a la que em referia en l'entrada anterior ha estat que el periòdic comarcal d'Alcoi ("Ciudad") ha decidit premiar-me per la feina en la conservació del medi ambient. I mira, entre que ha estat una cosa totalment inesperada, i que quan les coses venen del poble d'un sempre fan més il·lusió, la veritat és que m'he posat content. Així que agraït de veres, i a seguir fent.