Violes

Tot i que potser amb menys entusiasme que altres temporades, les violes que entapissen una gran part del pati han encetat, com cada any per aquestes dates, la seua delicada floració. Ja hi eren, quan nosaltres vam arribar a la casa, i des de llavors no han necessitat cap cura ni atenció especial per acabar ocupant qualsevol racó fresc i ombrejat del jardí; la qual cosa és com dir, pràcticament, qualsevol racó, sempre que siga accessible a les seues petites llavors (especialment adaptades per ser dispersades per les formigues) o als característics estolons que donen lloc a noves plantes. De fet, tota la dedicació que requereixen les violes del pati es limita a anar esclarissant-les de tant en tant, per tal d'evitar que envaïsquen llocs inoportuns o que acaben eclipsant, amb la seua exuberant expansió, altres espècies que hem anat plantat ací i allà.

Es coneixen unes 400 espècies distintes de violes o violetes, totes elles enquadrades pels botànics dins el gènere Viola. Moltes formes tenen un elevat interés ornamental, per la qual cosa han estat objecte de cultiu, en ocasions --com succeeix amb algunes espècies europees i mediterrànies-- des de molt antic. Les violes són un grup ben representat en els nostres ecosistemes: entre les espècies més habituals hi ha la viola boscana o Viola alba, molt freqüent en els boscos riberencs i els clars de carrascars de tot el País. D'altres espècies, no sempre fàcils de distingir entre elles ni per als propis especialistes, apareixen en herbassars frescs i orles forestals de les nostres muntanyes, però també en brolles –com Viola arborescens, un petit matoll llenyós i de fulles linials propi de zones baixes— o roquers, com l’endèmica Viola jaubertiana, exclusiva de la mallorquina Serra de Tramuntana.

Viola odorata. De la Wikipedia.

El tret més distintiu de les violes és la forma inconfusible de les seues flors, d’un color tan característic –el violat— que els deu el nom. Tot i això, no són rares les formes de flor blanca, i en algunes espècies poden ser també groguenques, o combinar diversos colors. De fet, el conegudíssim pensament de jardí és també una espècie híbrida de viola (Viola x wittrockiana), les diferents varietats de la qual van originar-se en el segle XIX a partir de creuaments entre espècies europees i asiàtiques. Però l’espècie més coneguda a les nostres terres, cultivada des de temps immemorials en patis i corrals per la bellesa de les seues flors aromàtiques i per les seues virtuts medicinals, és la denominada viola d’olor (Viola odorata). De fet, violes d’olor semblaven ser també les que creixen al meu pati, per bé que en tractar de confirmar-ho va posar-se de manifest la ja esmentada dificultat per identificar sense vacil·lacions algunes espècies: a hores d’ara, m’incline per pensar --coses de botànics-- que es tracta més bé de la viola suau (Viola suavis), una altra espècie molt semblant i cultivada també des d’antic, o potser fins i tot d’alguna forma híbrida entre totes dues.

La simbologia associada a aquestes petites flors és realment fecunda, i es remunta --com quasi sempre-- als mites grecs. Val a dir, simplement, que les violes, potser pel seu caràcter primerenc i anticipatori de la primavera, han estat revestides per moltes cultures amb un fort significat místic, i sovint se les associa també amb valors com la fidelitat i la modèstia; tret, aquest últim, que sembla especialment escaient a l'hàbit i la floració de la planta. Potser és per això --per la baixa cotització de la modèstia en aquests temps tèrbols i incerts-- que també les violes semblen haver quedat, no sé com dir-ho, antiquades. I fem malament d'ignorar aquesta "filla gentil del primer alè càlid de l'any", com l'anomenava Pellicer, capaç de trencar amb el seu color i el seu aroma les gelors de l'hivern, però també de véncer d'altres fredors de cors i ànimes: des del meu punt de vista, pocs gestos tenen un efecte tan benèfic i alentador com regalar, o deixar-se regalar, un pomellet de violetes. Com sempre, sense targeta...

Per cert: les populars 'violes africanes', anomenades pels botànics Saintpaulia ionantha i originàries de l'Àfrica Oriental, no guarden cap relació de parentiu amb les autèntiques violes tot i recordar-les vagament (de fet, l'epitet específic ionantha significa, en grec, "flor de viola"). Mentre que aquestes pertanyen a la família de les Violàcies, les saintpaulia són Gesneràcies, una família majoritàriament tropical l'únic representant de la qual a Europa Occidental és la relíctica i interessantíssima orella d'ós (Ramonda myconi) dels Pirineus i altres muntanyes catalanes.