Trencaclosques

Hi haurà qui pensarà el contrari, i no ha de ser poca gent si ens atenem a la freqüència i reiteració amb que s'evoca aquesta imatge. Però jo sóc del parer que les comparacions entre la vida i els puzzles deixen, en general, bastant a desitjar. Entenc la pertinència de la metàfora pel que tenen, de complicat, una i altres. Però si m'hagués de comparar la vida amb alguna cosa, sense sortir de l'àmbit genèric dels trencaclosques, m'inclinaria sense dubtar-ho per un tangram: només set senzilles formes geomètriques, fragments poligonals d'un quadrat primigeni amb les quals es poden compondre milers de figures sense cap altra pauta que la pròpia intuïció ni cap altra finalitat a priori que aconseguir una combinació satisfactòria.

Imatge de la xarxa

A aquestes alçades, em resultaria impossible entendre la vida --ni que fóra al·legòricament-- com una recerca pacient i obstinada per tractar de trobar, entre milers de peces minúscules, aquella que encaixa exactament i en el moment oportú en el buit que té predestinat. Ja no crec en bellíssimes imatges tessel·lades de les costes irlandeses o el Gran Canyó del Colorado que em servisquen, alhora, com a objectiu preestablert i com a guia en el procés. Com a molt aspire, mentre vaig vivint, a anar fent i desfent, amb les poques peces de què dispose, siluetes que recorden vagament un gat, un ocell, una casa o un genet. Figures que perden el seu sentit, si és que en tenien, només que una de les peces canvie lleument de posició; però que poden també reordenar-se fàcilment per crear una nova il·lusió o una perspectiva distinta. Si un sacseig o una ventada desfà la imatge, es pot intentar refer-la, però també pot buscar-se una nova combinació que s'adapte millor a un moment, un estat d'ànim, unes circumstàncies diferents.

I en això estem, de fet, ara com ara.

Imatge de la xarxa