Inici de reinici

Hui m'he alçat un poc pre-postvacacional. Només em queda un cap de setmana per davant abans de posar de nou els ossos de punta, i la imminència del retorn, la pluja acabada de caure i la frescor que ha deixat darrere seu, predisposen a pensar ja en la inevitable represa de seguides i ocupacions més o menys quotidianes que m'espera a partir de dilluns. Afortunadament, i si més no vistes des d'ara, ni totes les seguides han de ser igualment enutjoses, ni totes les ocupacions hauran de derivar necessàriament en preocupacions, tot i que sembla clar que, d'aquestes, seguirem estant-ne ben assortits. Farem per encarar-les, en tot cas, amb ànims i decisió, i vull creure també que amb les forces renovades per aquesta pausa que comence, des d'ara mateix, a donar per acabada. Encara em queda, però, un cap de setmana per davant, així que farem per aprofitar-lo; i, si no queda més remei, ja em posaré pròpiament postvacacional quan siga l'hora.

Acabat de tornar des de tots els verds d'Euskadi, recupere aquesta imatge, feta al principi de les meues vacances en les zones cremades a Mariola, uns dies abans que un incendi assolara també les serres de la Torre de les Maçanes, Penàguila i Benifallim i s'emportara per davant la vida de dos companys que lluitaven contra el foc. Una volta més, la muntanya renaix des de les seues cendres, i a nosaltres ens queda recordar aquells que ho deixaren tot per defensar-la de les flames, i seguir lluitant per tal que no torne a passar mai més.

Devanit

És una paraula que no he sabut trobar en els diccionaris, però que es manté ben viva al meu poble i que ve a significar --ho diu el mestre Eugeni Reig-- "satisfet, content i orgullós alhora". A la qual cosa caldria afegir, també, sorprés i, sobretot, molt agraït: als organitzadors dels premis c@ts, i als amics i amigues que heu pensat en aquest blog. Felicitacions a tots els blogs nominats --com diu Jp, només veure's al seu costat ja és premi suficient-- i moltes gràcies, de veres!




Seguisc, ara com ara, lliurat a les (des)ocupacions pròpies d'un principi de vacances, a saber: recuperar son endarrerida, caminar per les serres properes, voltar per les festes de la contornada --ara mateix, Cocentaina-- i, en general, no fer-ne ni un brot i mirar com menys pantalles millor. Però no m'he pogut resistir a trencar aquesta pausa blogaire perquè, ho reconec, m'he posat molt content i volia deixar-ho dit. Bon estiu, de nou, i que la calor vos siga passadora.

I tacte

Tanque, hui, aquest recorregut hedònic --i també un poc tòpic, ho reconec-- que m'ha tingut ocupat els últims dies i que, en tot cas, ha complert a bastament l'objectiu que tenia assignat: fer un poc més passadors els últims dies abans d'unes vacances en les quals he entrat, formalment, fa només una estoneta. Podria dir-se, doncs, que a partir d'aquest moment deixe d'escriure sobre plaers, per aplicar-me a jornada completa a tractar de copsar-los, si més no després d'un parell de bones dormides i en la mesura que es posen raonablement a l'abast. Però a banda d'això, que també, el que espere especialment de les vacances d'enguany és que complisquen com cal el paper de "pausa higiènica" que els atribuïa Fuster: a aquestes alçades, "relaxar els músculs, el cervell i l’ànim" ha esdevingut una necessitat imperiosa i inajornable. I amb aquesta intenció m'hi pose, des d'ara mateix, entre parèntesis, estat que faré també extensiu a aquestes planes durant un temps, fins que les calorades de l'agost comencen a perdre un poc d'espenta. Gràcies, una volta més, perquè sense vosaltres res de tot açò tindria cap sentit. I, si vos ve de gust, ens trobarem de nou en setembre; fins llavors, una abraçada i que, amb vacances o sense, passeu el millor dels estius possibles.



Quasi ho oblide: quant al tacte, el de la pell, sense cap dubte. I, ara que ho pense, potser el mateix hauria pogut dir per a tots els sentits anteriors... Salut i fins prompte!

La pell té memòria

El tacte es torna insuportable

en la mesura en que desapareix.

Mai no hi ha suficients carícies.

La pell però, té memòria i tu,

sempre acabes sent més que un pronom.

Tu.

Alba Àlvarez, "Sol de mitjanit a Reykjavík"

Gust

 

Entre la magdalena de Proust i el pimentó torrat d'Estellés --o els ous ferrats de Martí i Pol-- s'obre un extens i variat paisatge sensorial, en el qual el gust constitueix l'element primordial i definitori. Font indiscutible de plaers actuals o incontrolable evocador d'emocions oblidades (la mateixa síndrome de Proust, que hom vincula generalment a l'olfacte, té molt més a veure amb els estímuls gustatius), és diu que és el sentit més lligat a aspectes anímics i culturals. Potser per això, al seu recer, hi han prosperat espècies tan originals i cridaneres com els gourmets, els sommeliers o els tastadors de tot allò susceptible de ser tastat, des de la mel fins a l'aigua. Quant a mi, tot i que reconec haver-me emocionat fins a la llàgrima davant algunes combinacions gastronòmiques especialment reixides (sovint amb algun bolet com a protagonista), sóc poc amic de les sofisticacions innecessàries, com també de les dolçors excessives --amb l'única excepció, si de cas, d'allò que continga xocolata en la seua composició. Per la qual cosa, pel que fa als sabors, m'incline decididament pels que em semblen francs, senzills i naturals: potser serà també cosa de la calor, però pense ara mateix, per exemple, en una bresquilla de Gorga, unes cireres de Patró o una bona magrana mollar, millor si és d'Elx. I posats a triar la meua magdalena, crec que inclinararia per aquell caldero de Tabarca. En Tabarca, evidentment.

"La tomate, pourtant, je la connaissais depuis toujours, depuis le jardin de tante Marthe, depuis l'été qui gorge la petite excroissance chétive d'un soleil de plus en plus ardent, depuis la déchirure qu'y faisaient mes dents pour asperger ma langue d'un jus genereux, tiède et riche que la fraîcheur des réfrigérateurs, l'affront des vinaigres et la fausse noblesse de l'huile masquent en sa generosité essentielle. Sucre, eau, fruit, pulpe, liquide ou solide? La tomate crue, dévorée dans le jardin sitôt recoltée, c'est la corne de l'abondance des sensations simples, une cascade qui essaime dans la bouche et en réunit tous les plaisirs. La résistance de la peau tendue, juste un peu, juste assez, le fondant des tissus, de cette liqueur pépineuse qui s'écoule au coin des lèvres et qu'on essuie sans crainte d'en tacher ses doigts, cette petite boule charnue que déverse en nous des torrents de nature: voilà la tomate, voilà l'aventure."

Muriel Barbery, "Une gourmandise"

Oïda

No és perquè haja caigut en divendres, que un poc també. Ni perquè no hi hagen molts altres sons no organitzats –incloent-hi els del silenci-- que, com li suceeix a la majoria de les persones, em resulten agradables, evocadors, encorajadors o relaxants: la cadència de les ones, la pluja sobre la teulada i el vent entre les fulles, la dolçor d’una veu amiga o (potser el meu preferit) la remor de l’aigua en un rierol de muntanya. Fins i tot --sóc valencià-- arribaria a considerar, dins aquesta categoria, l’estrèpit del tro o de la pòlvora en determinats moments i circumstàncies. Però si més no en el meu cas, quan es tracta de plaer i d’oïda, no hi ha cap dubte: hi ha d’haver, necessàriament, la música. O potser caldria dir, amb més propietat, les músiques. Bon cap de setmana!

        "Tenía la costumbre de descansar de sus esfuerzos y sus éxtasis escuchando otra pieza de música que era breve, pero que tenía una magia concentrada, un contenido mucho más pálido. Era un idilio, pero un idilio refinado, pintado y formado con medios, a la vez discretos y complicados, de un arte más moderno: era un fragmento de orquesta sin canto, un preludio sinfònico de origen francés, realizado con un aparato orquestal relativamente sencillo con relación a los recursos de la época, pero bañado por todos los lados de una sabia y moderna técnica sonora y sublimemente hecho para capturar el alma y envolverla en una red de sonidos.
        Lo que soñaba Hans Castorp al oir aquella pieza musical era lo siguiente: se hallaba tendido de espaldas en un prado soleado y sembrado de flores, en forma de estrellas, de todos los colores. Tenía las piernas cruzadas (hay que advertir que eran patas de macho cabrío). Sus dedos tocaban para su propio placer, pues la soledad del prado era completa, una pequeña flauta de madera, una especie de caramillo del cual salían sonidos apacibles y nasales, uno después de otro, al azar, y, sin embargo, en una armonía perfecta, y aquellos sonidos se elevaban hacia el cielo azul, bajo el cual los finos follajes ligeramente agitados por el viento brillaban al sol."

Thomas Mann, "La montaña mágica"

Olfacte

Serà probablement a causa de les circumstàncies quotidianes i la son acumulada, però m’adone que el café acabat de fer figura, a hores d’ara, entre les meues primeres opcions quant a preferències aromàtiques. I ha de ser també ben cert que olfacte i gust actuen sovint en estreta germanor, perquè moltes de les opcions segones m’han dut cap a àmbits igualment alimentaris: el codonyat, el putxero coent-se al foc, una copa de Lliure Albir, fins i tot l’evocadora mescla d’olors --de menges, espècies i condiments variats-- que associe inevitablement amb la parada dels meus avis en el Mercat de Sant Mateu d'Alcoi. D’altres paisatges olfactius, sovint associats a records concrets, han anat poc a poc obrint-se pas, i han aparegut el mesc imposant-se sobre altres mil olors en un mercat en Xaouen, la terra mullada després d’aquella tempesta, l’olor de vora mar o el dels prats dels Pirineus (fa anys que estic convençut que els Pirineus tenen una olor especial, única i distingible de la de qualssevol altres muntanyes).

Era previsible que, tard o d’hora, el recorregut m’abocara a la generosa i inesgotable font de plaers aromàtics que representa el món vegetal: potser algun dia sabrem apreciar com mereix l’incalculable tresor que ens ofereixen, en forma de perfums, les nostres humils, tenaces i fragants brolles. Comprensiblement aclaparat entre tanta varietat i riquesa, tampoc ací m’ha resultat gens fàcil escollir; però després de vagar una bona estona entre roses, romers, tarongines i gesmils, m’he vingut a detindre finalment en la intensa fragància d’un bancal florit de llimeres vernes. I pel moment, allí m’he quedat.

Imatges de la xarxa (la de més amunt, "Sota les llimeres", de Monet)

“Es veié passejant pels jardins vesprals de Nàpols quan era un home jove; es veié en els braços d’una dona de cabells negres enrinxolats i veié la silueta d’un ram de roses a l’àmpit de la finestra ventat per l’oreig nocturn; sentí el refilar d’ocells dispersos i el cant llunyà d’un taverner del port; escoltà un xiuxiueig molt a la vora de l’orella, un t’estimo, i li semblà que se li arrufaven de goig els cabells, ara!, en aquell moment! Obrí els ulls i gemegà de plaer. Aquell perfum no era com els perfums que tothom coneixia. No era una fragància que fes molt bona olor, no era un 'sentbon' ni un article per al pentinat. Era una cosa absolutament nova que podia crear tot un món nou, un món màgic, enriquit, que feia oblidar tot d’una el fàstig que regnava pertot i conferia una sensació de riquesa, de benestar, de llibertat, de plaer…”

Patrick Suskind, "El perfum"

Vista

Cinc dies faeners (comptant també el de hui, que done pràcticament per passat) em separen d'unes vacances que s'estan fent esperar com feia temps que no em passava. Cinc dies em falten, doncs, per posar-me temporalment entre parèntesis i per tractar de recuperar unes forces que ja curtegen ostensiblement i que, si molt no canvien les coses, faran bona falta cara a la tardor. Pel moment, a banda d'encetar-la amb un parell de dormides descomunals i d'alguna escapada cap al nord pendent encara de concretar, tot el que he previst per a aquesta pausa es resumeix en la voluntat manifesta de gaudir-la tant com puga i posant-hi tots cinc sentits. I ha estat precisament divagant sobre això --els sentits i els seus plaers-- que he pensat que enguany podien ser ells els qui em serviren per marcar el ja tradicional compte enrere que m'ha de dur des de hui fins a la delejada dormida inaugural: mentre espere el moment de descansar-los tots alhora, em distrauré pensant on duria de vacances cadascún dels meus sentits. De fet m'adone que, d'alguna forma, ja fa dies que ho estic fent.

Obric, per tant, aquest (des)compte, i com que per algun lloc s'ha de començar, he pensat fer-ho per la vista. No cal dir que m'agradarà saber sobre què --o sobre qui-- voldrieu posar els vostres ulls perquè descansaren. Jo m'he decidit, finalment, per la vista del sol alçant-se sobre un mar de núvols des del cim de qualsevol muntanya. Però no ha estat gens fàcil escollir, i no solament perquè és molt el que hi ha de plaent als nostres ulls en la natura, l'art i la vida, sinó també perquè, com passa sovint amb la resta dels sentits, el plaer pot nàixer tant del que veiem com de la forma en què som vistos...

D'aquest estiu no en vull recordar més

que la mirada de complicitat

d'una veïna que prenia el sol

ben nua i va somriure complaguda

quan va adonar-se que la contemplava,

i aquell instant fugaç, irrepetible,

de quietud total, que el món restà

desert de si mateix i era un cristall

transparent i compacte altra vegada.

Tota altra cosa no serà l'estiu,

aquest estiu, vull dir, i si algú em parla

d'aquelles mil foteses inefables

que componen els dies i les nits,

diré tranquil·lament: no me'n recordo.

Miquel Martí i Pol, "Quadern de vacances"