Menjar i veure

Des de la meua perspectiva de biòleg i ecologista, sempre m'ha esmussat allò que podria anomenar-se paternalisme ambiental, una actitud –àmpliament estesa, fins i tot de forma inconscient, en el món occidental actual-- segons la qual la natura ens necessita, als humans, ja siga per ajudar-la a que mantinga --o recupere-- un hipotètic estat d'equilibri ideal que nosaltres mateixos ens entestem a amenaçar de forma permanent i irresponsable, o fins i tot per esmenar el que hom interpreta com "errades" en el seu funcionament (he arribat a escoltar, de boca d'algun tècnic, que si les carrasques no es poden no fan fruit; ignore com s'ho feien els pobres arbres per reproduir-se sexualment abans de l'aparició de la nostra espècie). Tot i les seues diferències aparents, totes dues visions –diguem-ne la col·laboracionista i la correctora-- coincideixen en considerar-nos, als humans, com una entitat distinta i separada de la resta de la natura; però a més, i en situar-la d'alguna forma sota la nostra tutela, també ens atribueix un paper de superioritat sobre aquella, per bé que, si més no en teoria, l'objectiu de la nostra actuació haja de ser --i d'ací l'ús del terme "paternalisme"-- conservar-la o millorar-la. No voldria ara mateix estendre'm en aquesta qüestió, que donaria per a una llarga exposició i per a no poques discussions; només apuntaré que, des del meu punt de vista, és evident que la nostra espècie (i les societats que genera) només pot entendre's com a part indissociable del medi ambient en el qual s'enquadra, i que l'eventual resolució dels impròpiament anomenats "problemes ambientals" passa, en tot cas, per una reformulació profunda de les estructures socioeconòmiques vigents i, en conseqüència, de la forma en què la nostra societat es relaciona amb els ecosistemes que, en última instància, la sustenten. Qui té un problema, i a més ben greu, no és la natura, som nosaltres.

Vinc a dir-ho, tot açò, perquè no sóc d'aquells que pensen que, si no fem res, els pobrets pardalets del camp passaran fam perquè l'hivern és molt dur i, a més, segur que ara els pardalets ho passen molt pitjor que abans per culpa d'algun equilibri ecològic que els humans hem trencat i que hauríem de compensar fent alguna cosa que ens rente un poc la consciència, però que no siga massa cara ni exigisca molt d'esforç. Així que, si al remat m'he decidit a posar enguany en el pati un menjador per als ocells --artesanal però convincent, crec-- no ha estat per res d'això, sinó simplement perquè tinc l'esperança que, si hi baixen a menjar (que pel moment, encara res) podré veure'ls més fàcilment, perquè això si que m'agrada, i molt. Paternalisme, el justet; però biofília, per donar i per vendre. Bon cap de setmana, i feliç Carnestoltes!

Inicialment, i en contra del meu costum de divendres, hui no havia afegit cap cançó a l'entrada. Però a tall del comentari de xavier pujol, m'ha vingut al cap aquesta, del gran Mikel Laboa, i m'ha semblat que pagava la pena corregir-ho. Eta nik... txoria nuen maite. Bon cap de setmana, de nou!