De petites bellotes

Nosaltres en diem bellota, que és paraula d'ascendència àrab sinònima de la també normativa gla. I, com és ben sabut, es tracta del tipus de fruit característic d'un gènere d'arbres i arbustos que els botànics anomenen Quercus, el qual inclou espècies tan conegudes com els roures, les coscolles, les sureres o les carrasques. Les bellotes són, de fet, un tipus particular de núcula, fruits secs que no s'obren en madurar i en els què el teixit que envolta la llavor --el pericarpi-- esdevé sòlidament endurit. Però en aquest cas, com succeeix amb altres espècies de la família de les Fagàcies, a la qual pertanyen, les flors femenines que acabaran donant lloc als fruits presenten en la seua base unes escames que, en madurar, formen una estructura anomenada cúpula. L'embolcall espinós de les castanyes o les fages, o el casquet esquamós que recobreix la base de les bellotes, són exemples d'aquesta estructura, tan característica de les Fagàcies que durant molt de temps la família va ser coneguda també amb el nom de cupulíferes.

Pintures de la Sarga. De la Viquipèdia.

Durant mil·lennis, les bellotes --sobretot les de carrasca, més dolces que les d'altres espècies de Quercus pròpies dels nostres medis-- formaren part de la dieta dels pobles mediterranis, que les consumien torrades com les castanyes o les utilitzaven, després d'assecar-les, per produir una farina que es pastava junt amb la dels cereals; no fa molts anys, a les faldes de Benicadell, algú m'explicava encara la distinció entre la carrasca normal i la bellotera, caracteritzada per les seues bellotes dolces i comestibles. Hi ha qui diu, fins i tot, que la coneguda escena de la batuda representada en les pintures rupestres de la Sarga, podria correspondre a la recol·lecció de bellotes. Siga com siga, l'aprofitament humà d'aquest fruit abundantíssim dels nostres boscos i garrigues ha quedat restringit, a hores d'ara i en el millor dels casos, a servir de farratge al ramat (i, molt especialment, als porcs dels quals s'obté el famós pernil ibèric). La qual cosa no lleva, evidentment, que les bellotes seguisquen sent una font vital i insubstituïble d'aliment per a moltes espècies de fauna silvestre --des dels gaigs fins els senglars-- i, sobretot, garantia de futur per als nostres boscos: com diuen els anglesos, "mighty oaks from little acorns grow".

Roure galer (Quercus faginea) al Carrascal de la Font Roja. Les bellotes de la primera imatge són de l'arbre que creix al meu pati: un regal d'uns bons amics procedent de Catalunya, i que té més d'alzina (Q. ilex subsp. ilex) que de carrasca (Q. ilex subsp. rotundifolia)  pròpiament dita.