Boires d'estiu

Fa anys, quan feia de botànic i estudiava el Benicadell i la seua flora, vaig haver de fer l'estudi climàtic de la serra tal i com es feia llavors: amb fotocòpies dels fulls, que facilitava el Centre Meteorològic de València, en els quals els observadors havien anotat diàriament les dades més rellevants de cada estació. A partir d'aquestes anotacions, calculadora en mà, i assumint com a inevitables errades i llacunes, hom podia calcular les mitjanes mensuals i anuals dels diversos paràmetres, especialment precipitacions i temperatures, però també altres dades rellevants per tal de caracteritzar climatològicament la zona, com ara els dies de tempesta, de neu o de boira.

En analitzar les dades de l'estació meteorològica que durant quasi trenta anys va funcionar en la casa forestal de les Planisses --a uns set-cents metres d'altitud i molt pròxima a les enlairades cingleres que coronen la muntanya-- em va sorprendre la freqüència de dies de boira enregistrats en els butlletins mensuals: com a mitjana, quasi 45 dies a l'any. Però encara em va sorprendre més que un percentatge molt elevat d'aquests dies tingueren lloc en els mesos més calorosos i eixuts: juliol i agost. Més enllà de qüestions genèriques com la situació geogràfica de la serra o la seua orientació, ignore quina és la causa d'aquesta elevada freqüència de boires estivals; però sempre he pensat que és gràcies a elles que en aquesta serralada hi apareguen no poques plantes pròpies d'ambients frescals i humits que falten o són escasses en altres muntanyes pròximes.

He recordat tot açò (fins i tot, he anat a buscar, entre vells papers, algunes còpies esgrogueïdes dels fulls d'observació manuscrits que vaig fer servir quan estava escrivint la meua tesina) perquè, fent honor a l'estadística, Benicadell ens ha regalat aquestes matinades caniculars algunes imatges impagables. Imagine que l'efecte, mirat des del nord de la serra, seria poc més que el d'un núvol arrapat als seus costers, barrant-li el pas a la llum del sol; però vista des del sud, la boira matinal que s'acumulava a l'obaga semblava desbordar-se sobre la carena de la Penya, desfent-se després sobre les aspres i eixutes vessants meridionals de la muntanya. I és que, de vegades, tot és limita a adoptar el punt de vista adequat, fins i tot quan es tracta de la boira. I dels emboiraments.

D'emboiraments, encara: el cervell humà sempre m'ha semblat extraordinari. Però ara, que estic vivint dia i dia i a prop com va deixant de funcionar, crec que encara m'ho sembla més. Aterridor, també; però extraordinari, sense dubte.