La veritat és que, a aquestes alçades, em sent absolutament incapaç de dir res sobre el tancament de RTVV que no haja estat ja dit i repetit al llarg d'aquests últims dies. Si heu seguit l'allau d'opinions, valoracions i comentaris que s'han abocat pertot arreu sobre la qüestió, és molt probable que ja tingueu un criteri sòlidament format sobre si Fabra perdrà o guanyarà vots amb aquesta jugada, sobre la possibilitat que tot siga una operació orquestrada des de Madrid per seguir tractant d'esborrar-nos com a poble i/o per regalar, a preu de saldo, un (altre) servei públic a algun amiguet de l'ànima, o sobre el grau de complicitat de segons quins treballadors de la casa --alguns i algunes, especialment conspicus aquestes últimes jornades-- en el llarg i penós trajecte que sembla a punt d'acabar. De tot això, i de molt més, s'ha estat parlant i escrivint aquests darrers dies, i segurament estarem d'acord en què si encara no en teniu, d'opinió, no haurà estat per falta d'anàlisis sobre els quals basar-la: fins i tot jo he acabat per formar-me'n alguna, per bé que he de reconèixer que, quan m'ho mire en conjunt, em segueixen pesant molt més els dubtes que les seguretats.
No cal dir que, a mi, açò de tancar la radiotelevisió pública valenciana em sembla un immens despropòsit, en el fons i en la forma. Ni tampoc --ja ho vaig dir, també, l'altre dia-- que estic disposat a assumir la part prorratejada de culpa que sembla pertocar-nos, a tots els valencians, per haver permès que la situació arribara fins ací; la part que em pertoque, però ni un gram més. Fins i tot puc acceptar que, en un assumpte tan complex com aquest i en un context tan enrarit com el valencià, hi ha molts matissos, detalls, serrells i puntualitzacions que poden ser rellevants, fins i tot determinants, per comprendre què i per què està passant. Però arribats a aquest punt, un poc atabalat per tantes opinions, matissos, detalls i valoracions, i malgrat que no en sé --ni estic segur de voler saber-ne-- de la missa la meitat, m'agradaria cridar l'atenció sobre dos detalls, per si fan paper. El primer: malgrat l'opinió, aparentment majoritària, de la societat valenciana (incloent-hi, segons tots els senyals, una part rellevant de sectors que tradicionalment han donat suport al Partit Popular), Fabra i el seu govern semblen disposats a consumar, a la màxima brevetat, el tancament de RTVV; de la qual cosa se'n podria col·legir que o bé donen per perdudes les pròximes eleccions --el que em sembla com a mínim improbable--, o bé consideren que el preu electoral d'aquesta mesura no serà tan greu, i això sí que em preocupa. Les raons per un canvi en el govern de la Generalitat són tantes i tan aclaparadores, que ningú dels que maldem perquè aquest es produisca --els partits de l'oposició, evidentment, però també tots els ciutadans que estem farts de corrupció, prepotència, ignorància i incapacitat-- podem badar ara. Cal fer veure, a tota la societat valenciana, que el canvi és tan possible com necessari, que hi ha un pla alternatiu al que ens ha dut a aquesta situació de misèria econòmica, social, moral i nacional, que per damunt de les legítimes diferències hi ha un projecte comú (encara que siga de mínims) per al País, i que antigues --o no tan antigues-- errades no tornaran a produir-se.
I és precisament a partir d'aquesta idea que potser convé recordar --i aquest és el segon detall que no deixa de fer-me voltes pel cap, per més que semble obvi-- que guanyar les eleccions, fer fora del poder al Partit Popular, no és un fi sinó un mitjà; imprescindible, evidentment, però mitjà. I tot el què està passant al voltant de Canal 9, i tot el que probablement passarà en els pròxims dies i setmanes, haurien de servir per fer-nos veure que l'eventual reconstrucció del País després d'aquests anys de desfeta no serà, ni de bon tros, una feina senzilla. Potser, si tot va bé, d'ací un any i mig canviaran les majories a les Corts i encetarem una nova etapa. Però allò que es trobarà, qui haja de prendre les decisions, serà la fallida econòmica i els pressupostos controlats des de Madrid, les institucions desprestigiades, l'aparell legislatiu obsolet i sobredimensionat, l'administració desmoralitzada i reduïda a la mínima expressió... No ens podem permetre el luxe d'esperar fins l'endemà de les eleccions per pensar què i com es farà per deixar arrere l'herència nefasta d'aquests anys: o comencem ja --a bastir plans de treball, a proposar prioritats, a assignar papers i responsabilitats, a buscar la forma que la societat se n'assabente i hi participe-- o em tem que farem tard.