Eco (relats conjunts)

Com si brollara des del mateix centre de la terra, la remor, a penes perceptible al principi, va anar guanyant intensitat fins esdevindre un paorós estrèpit, una mena de tro persistent, esgarrifós i atordidor que semblava colpejar amb violència les parets del fiord i que durant uns segons interminables els va glaçar la sang en les venes. Després, el baluern va anar perdent força i va acabar fonent-se com un murmuri entre les muntanyes i la mar. Poc a poc, a mesura que tornava la calma, van anar recuperant l'alè.

--Què ha estat això!? Ha estat aterrador! Només Thor, amb el seu martell, pot haver produït un soroll tan esborronador... Per un moment, he pensat que havia arribat el Ragnarök i que ens hi trobariem al bell mig de la batalla...

--Jo crec que el que hem sentit ha estat l'estrèpit de la mar al precipitar-se cap a l'abisme de la fi del món... Potser ens hem allunyat massa del poble sense adonar-nos-en i caldria que tornàrem sense tardar.

--Ehem... d'això... Si, d'acord que tornem al poble com més aviat millor; però no patiu per l'abisme del fi del món ni pel martell de Thor: em sembla que ha estat el peix fermentat del rakfisck que hem menjat abans d'eixir, que m'ha sentat com un tir... Això si: he de reconèixer que l'eco d'aquest fiord és, simplement, espectacular...



Posant-me al dia --amb retard; aquesta és la del mes de gener, però em sabia greu deixar-la passar-- amb les propostes de relats conjunts.