Silvestre

Enguany, la gasiva floració dels narcisos del pati contrasta poderosament amb l'esplendor excepcional que mostren els seus parents muntanyencs: potser és una impressió meua, i tampoc sabria dir si és una cosa local o ha estat un fenomen general, però diria que feia molt de temps que no veia tanta nadala menuda com ahir, caminant per la rodalia del Benicadell. Pensava, fins ahir mateix, que l'escàs ímpetu floral dels meus narcisos domèstics era una conseqüència probable de la poca atenció que, també a ells, he pogut prestar-los darrerament; però després de veure les flors blanques dels narcisos silvestres esguitant pertot arreu pradells i matossars, i tenint en compte que --amb permís de Lluc, 12:27-- tampoc ells deuen haver rebut  cap cura especial, potser hauré de pensar alguna explicació alternativa. Mentre la trobe, en tot cas, la solució és ben senzilla: enguany, el meu reconegut narcisisme ha abandonat l'àmbit casolà, i ha esdevingut decididament silvestre.

And then my heart with pleasure fills, 

And dances with the daffodils. 

Ja veieu que, al remat, ha acabat imposant-se l'opció de fugir de València i de l'enrenou de les Falles. Però sense prescindir-ne, això si, del foc: no hi ha falleres ni ninots, però el sentit i l'esperit de les fogueres de Sant Josep que van cremar anit a la comarca és el mateix: fum i cendra amb allò vell, endavant amb la primavera.