Tramussos, de nou

No ha estat --pel moment-- ni a la Lloma dels Tramússols de Benimassot, ni tampoc al Tossal dels Tramussos de la Vall d'Alcalà, sinó més a prop de casa i en un lloc inesperat i un poc sorprenent, perquè hi dec haver passat desenes de vegades sense haver trobat prèviament cap rastre de la planta. Però fa unes setmanes, un biòleg i aficionat de la comarca –David Pastor, a qui correspon el mèrit de la troballa-- va donar l'avís de la seua presència a la serra de Benicadell, i sense saber de cert encara la importància de la població (que en tot cas sembla rellevant: hi ha almenys dos nuclis detectats, amb centenars d'exemplars cadascun d'ells) ja puc dir que he vist, en el camp i en flor, l'excepcional tramussera valenciana.

No deixa de ser curiós constatar com una espècie tan vistosa --i que, si hom ateny als topònims als quals va donar lloc arreu les comarques centrals valencianes, devia ser relativament freqüent i localment abundant-- va passar totalment desapercebuda per als especialistes fins que va ser descrita l'any 2004; qüestió que pot fer-se extensiva a aquesta última població descoberta, situada en un lloc especialment concorregut pel excursionistes i visitada amb regularitat pels botànics des de fa molts anys. Probablement, les pròpies característiques biològiques de l'espècie –una planta anual que, pel que sabem, no germina tots els anys i que per tant pot romandre oculta durant períodes relativament llargs fins que les condiciones són les idònies-- expliquen en part aquesta situació, com també el fet que s'estime més els terrenys oberts i pedregosos i que suporte i fins i tot es veja afavorida pels incendis i el pastoreig, per la qual cosa és també raonable suposar que els canvis en els usos del territori que han tingut lloc en els últims decennis –per exemple, amb l'expansió dels matollars en moltes zones-- han d'haver afectat la seua àrea de distribució. Pel moment, no es tenen dades sobre la dispersió de les seues llavors dures i resistents, més enllà de l'hipotètic paper que hi deuen representar les aus granívores com les mateixes perdius que, d'alguna manera, formen part de l'extraordinària història del descobriment de l'espècie.

A poc a poc, en tot cas, i gràcies al treball dels companys que s'hi dediquen, anirem sabent més sobre això, i sobre molts altres trets singulars i possibles aplicacions pràctiques --per exemple, per a millora de sols degradats-- d'aquesta espècie única. Però pel moment, em quede amb dues constatacions: la primera, que vista al camp i en plena floració, la planta és molt més bonica del que em pensava, tot i que em tem que les meues fotos no li fan justícia. I la segona, que per més que hom crega conèixer bé un paisatge, un territori, inclús una persona, sempre queda lloc per als imprevistos, els descobriments i les sorpreses; de vegades, fins i tot, agradables.







Passat el dia de les Entrades dedicat –gustosament, no cal dir-ho-- a altres ocupacions, encara he tingut temps de complir amb algunes de les petites tradicions personals que, d'ençà que vaig passar a la situació de «fester en excedència», resulten consubstancials a les festes del meu poble, a saber: ahir, dia del Patró, la imprescindible visita a la Plaça de Dins, a fer-se la «mentireta» de rigor i passar llista a amics i coneguts als quals no veia des de, si fa no fa, un any justet. I hui, en tornar de València, deixar-se envoltar –ni que siga només una estoneta-- pel fum de la pólvora i l'estrèpit dels trons. I l'any que ve, més. I diferent, segur.