"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 5 de març de 2010

Creure (II)

Dels anys ingenus i fecunds, de formació i descoberta, als què em referia en l'entrada anterior, conserve un record entranyable, encara que adobat amb un cert gust agredolç. I m’ha sobreviscut fins ara un interés viu i poc dissimulat pels procesos i condicions que duen als humans a crear déus, creure en fantasmes i construir sistemes de creences complexos i fascinants en els què, aparentment, tot quadra d’alló més bé. Quan són de bona fe, respecte profundament les creences alienes per peculiars o absurdes que puguen semblar-me, amb la comprensió que dóna el record d’aquells temps en què, també jo, creia que tot estava tan clar. Però exigisc, com a contrapartida, el mateix respecte per a les meues. M'interessen les religions com a fenómen cultural i específicament humà, amb tot el que això representa des dels punts de vista històric, sociològic i artístic, per esmentar-ne alguns; i les aproximacions científiques a aquest fet, ja siguen psicològiques, antropològiques o neurològiques. No em sent superior ni inferior a ningú per la seua fe o per la meua falta d'ella. Però sense deixar passar ni una als hipòcrites, als mentiders i als qui s’amaguen darrere de tals idees i prejudicis -siguen religioses, parareligioses o de qualsevol altre tipus—per a cometre, emparar o justificar injustícies, abusos o crims grans o menuts.

Així és que, per una banda, m’agrada saber que en pensen sobre el tema científics respectables, per bé que reconec que tinc molta feina per davant. A penes he llegit alguna cosa del Doctor Ramachandran (Vilayanur Subramanian de nom), conegut pel seu llibre “Fantasmas en el cerebro” (Ed. Debate, 1999); trobe idees interessants a tindre en compte en els treballs, pel demés fascinants, d’Oliver Sacks --"L'illa dels cecs al color" (Empúries, 2000); "Un antropólogo en marte" (2001) o "El hombre que confundió a su mujer con un sombrero" (2005), tots dos en Anagrama--i tot just acabe de descobrir, gràcies a la capacitat prospectiva de l'amic Juan Jiménez, un camp prometedor en el metge Stuart Hameroff, que ubica l’emergència de la conciencia humana en certs orgànuls de les cel·lules, com els microtúbuls; o, en la mateixa línia, en el físic i matemàtic Roger Penrose, famós per la seua teoria de la ment, basada en la física cuàntica, i que situa aquella com una entitat distinta del cervell. De tots ells, si sembla bé, en faré alguna noteta en altre moment.

Per una altra, i amb el compromís també de parlar-ne més avant, trobe estimulant pensar en la immensa capacitat de les creences –fins i tot de les més perverses, malauradament—per moure voluntats i generar acció. I m’interessa, des de l’honestitat i fugint de la manipulació, el que això pot representar per promoure canvis profunds en una societat i un sistema que fa aigües per totes bandes. Una cosa així com el que estudia el grup “Cultural and Spiritual Values of the Protected Areas” de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), i la seua “Iniciativa DELOS”: un projecte que té com a objectius “comprendre la posició de les religions i les tradicions espirituals existents en països desenvolupats sobre la Natura i la santitat dels llocs naturals; avaluar la pertinència i importància dels llocs naturals sagrats, i tractar de valorar la significativitat dels seus valors espirituals; estudiar còm aquests valors espirituals poden ser mantinguts i incrementats i investigar si poden utilitzar-se com una ajuda addicional per a la conservació dels llocs, i quan fer-ho; i tractar de resoldre eventuals conflictes entre el caràcter de lloc sagrat i les necessitats de conservació i gestió, i substituir-los per sinèrgies si és possible”. M'atrau, sense dubte, però reconec que ara com ara m'ho mire amb certa distància prudent.



Hui sóc un ateu conscient, normal i raonablement feliç, que tracta de ser respectuós amb qui no ho és, però que cada vegada tolera menys els sectarismes que ens envolten, de vegades tan disfresats que costa veure’ls vindre. M’omplin de sobra les meravelles que m’ofereix el món (i la forma com el percep i l’entenc) com per a necessitar-ne d’altres ja siga després de la mort o més enllà de Plutó. Hi ha, ací al costat mateix, suficients misteris i reptes intel·lectuals per a estimular la meua imaginació durant anys, sense necessitat de cercar esperits joganers ni col·legues siderals. M’emociona una posta de sol, uns ulls dolços, un poema d’Estellés, una muntanya, un raonament brillant i un sentiment noble, i per això i més coses em reconec com un animal espiritual. Però, com deia l'Ovidi, "no tinc deus ni pensament de trobar-me en tal cas". I m’agraden, cada vegada més, els “Bright”. Que què són? Un altre dia, si és que vos pica la curiositat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...