Narcisisme

Pot ser per la seua senzilla elegància, per la innegable bellesa de les seues flors inconfusibles, per l'aroma intensíssim amb que s'adornen. Però també per l'encant afegit de la seua fugacitat, per haver engendrat innombrables formes (algunes d'extremadament rares i restringides a unes poques localitats); o perquè entre elles s'hi compten algunes de les flors que amb major precocitat anticipen, en les meues muntanyes, l'adveniment de cada primavera d'estiu --encara que també hi ha que s'estimen més la de l'hivern. Serà per tot això o per més coses, però la veritat és que, quan em pregunten, no tinc cap dubte: de totes les meues plantes preferides, les que més estimables em resulten són, de llarg, els narcisos. No és casual, per això, que els seus bulbs tinguen un lloc destacat en el meu patí (alguns de silvestres, també; però sobretot, els que han estat objecte de cultiu i selecció acurada per part de jardiners i aficcionats, des de les populars nadaletes fins a algunes formes cultivades de corona espectacular, sempre que conserven --manies meues-- els trets característics del gènere).

En gran part, l'atractiu dels narcisos es deu a l'estructura particular de les seues flors: cadascun dels sis tèpals que les formen han desenvolupat uns apèndixs que, en soldar-se entre ells, donen lloc a la característica corona (o paraperigoni) que singularitza el gènere. Segons les espècies, aquesta corona pot ser molt petita o quasi inexistent --cas, per exemple, del narcís de tardor, Narcissus serotinus, o de l'escàs N. perezlarae-- o, més típicament, prendre forma de copa o de trompeta de grandària variable. Els tèpals poden ser també més o menys amples i, en algunes espècies, es troben típicament recorbats cap enrere, com succeeix en el grup de N. pallidulus. Al País Valencià es reconeix la presència actual de nou espècies, de les quals les més frequents són el narcís groc o almesquí (N. assoanus) i el narcís blanc o nadala menuda (N. dubius). Aquest darrer és, també, el més habitual a les serralades que envolten el meu poble, i el que amb major fidelitat indica que l'hivern comença un any més a marxar dels turons de Mariola o els pradells del Carrascal de la Font Roja.

N. assoanus i N. dubius. Imatges de la xarxa.

Encara no he tingut ocasió, enguany, de retrobar els que creixen silvestres a la muntanya. Però al patí, aquests dies, els narcisos van imposant el seu groc lluminós i primaveral sobre el blau de les modestes violes, que han esguitat de color els últims freds d'aquest hivern que ho ha estat poc. I a mi, un any més, no em queda més remei que acceptar-me tal com sóc: un rendit, fidel, autèntic narcisista.