El dubte (relats conjunts... i aniversari)

Recalling the past, Carlton Alfred Smith (1888)

--No m'ho digues: ja estàs altra volta amb això del blog...

--Sip... (esnif)

--Però dona, ja està bé, no creus? Quant fa que el tens, el blog? Nou anys?

--Nou anys i un dia, per a ser exactes...

--Nou anys i un dia... I quantes voltes he hagut de veure't així, tal i com et veig ara, durant tot aquest temps? De veres t'ho dic, puc entendre que et coste decidir-te, comprenc que li hages de fer tantes voltes perquè no ho veus clar, i fins i tot em puc fer càrrec que això t'afecte fins a aquest punt. Però açò no pot seguir així. I no ho dic només per mi, que també, sinó especialment per tu...

--No, si jo ja sé que tens raó (esnif), però és que és tan difícil...

--Tot el que vulgues. Però crec que amb nou anys...

--...i un dia.

--...crec que amb nou anys i un dia ja has tingut temps més que suficient per deixar el tema tancat. Així que de hui no passa que prengues una decisió, per a bé o per a mal: o segueixes amb blogger, o et canvies a wordpress. Però ja n'hi ha prou, per favor t'ho demane, caram ja...




Doncs mira, si: amb anades i tornades i pujades i baixades, però hui fa nou anys i un dia --quins temps aquells, el gener del 2010, quan començàvem a moure'ns pel facebook, twitter era territori inexplorat i instagram encara ni existia...-- que aquest experiment va començar a rodar per la blogosfera, i m'ha vingut d'allò més bé aprofitar el relats conjunts del mes --no em negareu que és escaient, el títol del quadre-- per recordar-ho: disculpeu, una volta més, el poc trellat, però espere que els i les blogaires ho entendreu...  Gràcies, una i mil vegades, per la vostra complicitat impagable, el millor sense dubte d'aquests nou anys de la linia de Wallace. I ara seriosament: creieu que hauria de seguir amb blogger, o me'n passe a wordpress? O potser ja està fins i tot passat de moda preguntar-s'ho?

Imatge de la xarxa

Paraula d'arbre

"Aquest home que acompanya al viatger està entre els seixanta i els setanta anys. Treballa ací des de xic, i el plàtan que ara està donant ombra a ambdós el va plantar ell. "Molts anys fa?", pregunta el viatger. "Quaranta". Demà morirà l'home. El plàtan està jove encara: si no l'agafa la pesta, o li cau un llamp, té per a cent anys. Caram, que n'és de resistent, la vida. "Quan jo mori, ací queda aquest", diu l'home. El plàtan ho sent, però es fa el distret. Davant d'estranys, no parla, és un principi que tots els arbres segueixen; però quan s'allunye el viatger, segur que diu: "No vull que moris, pare". I si li pregunten al viatger com ho sap, respondrà que és un especialista en xerrades amb els arbres".

José Saramago, "Viatge a Portugal"

Hivern al pati. Quatre arbres diferents, quatre formes d'afrontar-lo, quatre converses distintes. Fins i tot quan no hi ha estranys, no són, els meus arbres, especialment xerraires, però saben escoltar com pocs. Que n'és de resistent, la vida...

Mitologia bàsica (relats conjunts)

Rembrandt, "El rapte d'Europa" (1632)

Tot i ser considerat sobretot com a déu suprem, senyor de l'Olimp i, per tant, "pare dels déus i dels homes", a Zeus se li aplicaven també diversos epítets, que amb freqüència corresponien a cultes més o menys locals, i amb els quals hom emfatitzava algun aspecte de la seua naturalesa. Un dels més singulars d'aquests epítets és l'anomenat Zeus Orquidínic (d'orkhis, testicle, i odyné, dolor), venerat especialment per les dones, i representat habitualment amb l'esquena corbada, les mans cobrint-se els atributs i un marcat rictus de dolor al rostre. Segons les fonts antigues, aquesta representació correspondria al moment exacte en què el déu, que havia adoptat la forma d'un brau blanc per tal de segrestar a la princesa Europa, va recuperar el seu autèntic aspecte i es va manifestar a la donzella, la qual va reaccionar propinant-li una colossal puntada de peu a les parts. Aquestes mateixes fonts apunten que, mentre el pare dels déus es retorçava de dolor sense encertar a explicar-se què havia passat, Europa va allunyar-se d'ell cridant iradament "ni déu ni òsties, tu el que eres és un cretí!", la qual cosa podria ser també l'origen del nom amb el què es coneix l'illa en la qual, segons la tradició, va tindre lloc el succeït.



Amb un poc de retard, la meua contribució als relats conjunts del mes de desembre. Que voleu que vos diga, ja sé que és mitologia, que les coses anaven com anaven i tot això i allò, però després de llegir i rellegir la història del rapte d'Europa (i d'altres proeses similars del déu en qüestió), no se m'acut res millor que dir...

Fent via

Vull creure que, almenys en general, no és tant una qüestió d'imprudència com de falta de memòria. Però és el cas que, quan una cosa m'abelleix, m'interessa o em motiva, tendisc a treure rellevància als problemes i entrebancs que m'hi trobaré abans d'assolir-la. Errades de càlcul, diguem-ho així, que en la vida, com en la muntanya, m'han costat algun ensurt --moderat, tot s'ha de dir, perquè en el fons tinc molt presents les meues limitacions i hi ha problemes i entrebancs que ni jo gosaria negligir-- i que m'han dut a haver de fer marrades imprevistes o a haver de dedicar molt més temps i esforç del que havia previst inicialment per tal d'aconseguir l'objectiu que m'havia plantejat.

Però vull creure també que, tot i que potser massa a poc a poc, vaig aprenent a avaluar millor les dificultats i, sobretot, la meua capacitat real per superar-les. A la muntanya, per exemple: a les acaballes de l'any passat, després d'algunes setmanes sense trescar per la serra, i poc segur de que les cames estigueren en disposició d'afrontar reptes més exigents, vaig decidir deixar temporalment de banda cims i costeres i recórrer, de nou i després de molt de temps, les dues vies verdes que tinc més a prop de casa, a saber: la que discorre pel traçat de l'antic ferrocarril --el "tren dels anglesos"-- que unia Alcoi i el port de Gandia per l'espectacular estret del Racó del Duc, i la que, també des d'Alcoi, aprofita l'explanació de la línia que havia d'acabar a Alacant i que mai no va ser completada; camins, com correspon al seu propòsit original, relativament planers però remarcables en tots dos casos pels paisatges que travessen. Quant a la vida... doncs ja vos contaré, però em tem que, una volta més, a l'hora de prendre algunes decisions, m'ha fallat --o està a punt de fallar-me-- la memòria, o potser la prudència, si no és que no són, al remat, la mateixa cosa...

Reconec que, quan es tracta de caminar, soc més de senda muntanyenca que de pista, caminal o "via verda". De tant en tant, però, tampoc va malament canviar els hàbits, i no solament per allò de les costeres, que també: per a caminar amb bastons (això que ara se'n diu "marxa nòrdica") van d'allò més bé, i a més, a poc que t'hi fixes, no és estrany trobar, als túnels, alguna sorpresa, com aquest ratot de ferradura en plena hibernació.

Feliç 2019

No més incerta de tan vehement

la sorpresa amb què aculls la llum que esclata

rera el mirall opac i els cortinatges

angoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova.

És així com la vida expressa el seu

misteri i en referma la bellesa.

L'entreteixit del temps no mostra cap

fissura, flueix sempre, ineluctable.

Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.

Miquel Martí i Pol

Valga, doncs, com a propòsit i desig per a l'any que ara comença: canviem-ne l'àmbit... De tot cor, un any més, bon any!

Ho pensava ahir, baixant d'acomiadar l'any al Montcabrer: queda clar que no és fàcil, i als fets m'he de remetre, perquè tot i les meues intencions, repetidament declarades en aquestes mateixes planes, La línia segueix instal·lada en la discontinuïtat i la intermitència, fins el punt d'acostar-se perillosament a allò que podria  anomenar-se un blog de Schrödinger... Deixem-ho doncs, i pel moment, en la constatació de que malgrat les aparences el gat, vull dir, el blog, encara és viu. I amb el desig que, de tant en tant, vos vinga de gust passar-vos per ací per confirmar-ho...