Panteres i princeses

Torre de Mariola

No són només plantes, història i paisatges. Mariola, la meua serra primordial, té també la seua pròpia llegenda. Poca gent, a les comarques que l’envolten, no n’haurà sentit parlar d’ella alguna volta; però deixeu-me que diga, en dues paraules, que el que ve a explicar la llegenda en qüestió és bàsicament que la serra es diria així per una bella donzella romana d’igual nom, filla del patrici Sext Mari (o Màrius), amb palau i mines d’or a la muntanya, qui va ser condemnat a mort per l'emperador Tiberi en negar-se a entregar-li-la per a satisfacció de les seues lúbriques intencions. Mariola, qui es feia acompanyar d'una pantera que havia criat des de cadella, va ser rescatada en l'últim moment del Circ de Roma i va poder tornar a la muntanya, on afligida per la injusta mort de son pare va morir poc després, i en la què els seus esperits --el de la noia i el de la pantera-- encara s'hi deixen veure en nits de poca lluna. 

Ja fa temps que, intrigat per l'ascendència romana dels protagonistes de la suposada llegenda, gens habitual quan es tracta de contarelles i rondalles valencianes de base tradicional i popular, vaig voler seguir-li el rastre, a partir de les que probablement són les seues versions més populars, totes dues publicades el 1970: la de l'escriptor alcoià Jordi Valor i Serra ("La nostra Serra de Mariola i la seua llegenda bimil·lenària"), i la més resumida que José Soler Carnicer va incloure en el seu llibre "Valencia pintoresca y tradicional". Uns anys abans, però, una versió molt similar a les de Valor i Soler havia estat publicada per Agustina Ruiz de Mateo i Juan Mateo Box en "Leyendas alicantinas" (1965), i totes elles remeten finalment a una novel·la titulada "Mariola, o Españoles y Romanos", publicada el 1881 per l'escriptor i historiador de Moixent Juan Bautista Perales. Perales, qui va ser també reeditor de les famoses "Décadas" de Gaspar Escolano, devia conèixer bé les obres dels historiadors clàssics valencians que, ja des de la "Crònica" de Pere Antoni Beuter (1538), havien tractat d'associar el nom de la serra amb alguns personatges citats en les fonts romanes. De fet, la seua novel·la  es basa clarament en els "Anales" de Francisco Diago (1613), on aquest autor trasllada a aquestes terres uns fets narrats pels cronistes romans i que implicaven al patrici Sext Mari, a la seua filla i a l'emperador Tiberi. L'adaptació de Perales ("un llibre un poc massa llarg, barroc i difús", en paraules del propi Valor) suavitza un poc la història original contada per Tàcit, en la qual l'emperador, per fer-se amb les riqueses de Sext Mari, el va acusar de cometre incest amb la seua filla i els va manar ajusticiar a tots dos, i la dota d'un rerefons patriòtic --la lluita dels valents i nobles contestans contra els traïdors vinguts de Roma-- que devia ser molt del gust de finals del segle XIX.

En la meua opinió, l'èxit de la transformació de la història de Mariola i la seua pantera des de fulletó noucentista a llegenda bimil·lenària, així com la seua popularització i posterior integració en la cultura popular dels pobles de la serra, es va veure afavorit per diversos factors. El primer d'ells és, amb tota seguretat, el recurs reiterat a reconegudes fonts històriques, per bé que, com s'ha apuntat abans, cap d'aquestes fonts s'hi referisca realment a personatges relacionats ni de lluny amb la serra, i totes elles hagen d'interpretar-se, en el moment en que van ser escrites (els segles XVI i XVII), com un esforç per ennoblir el passat de la Pàtria vinculant-lo amb la sempre prestigiosa herència romana. El mateix Diago escriu, respecte a Sext Mari, que "No se escriue por ninguno, de que parte de España fuesse natural este tan rico Español, y yo no puedo sino persuadirme que lo era de la Region de la Contestania en lo que ella tenia dentro deste Reyno de Valencia, que era mucho". El mateix poblema va tindré Beuter amb el seu Mario (en aquest cas, molt probablement, Gaius Marius, militar romà citat entre d'altres per Titus Livi), sobre el qual suposa que, de pas per aquestes terres de tornada de la Bètica, "regonegue la noblea de la montaña de Cocentayna, que encara que sia chica en vogi, es en la virtut de les herbes molt avantatjada i per ço li posa lo seu nom dient-li Mariola".

Imatge del Anales de Diago, de la xarxa

Un segon element a tindre en compte, al meu criteri, és precisament el paper essencial que, a partir del relat de Diago, representa la figura femenina de Mariola. Les donzelles, princeses, reines o dames encantades abunden en l’imaginari popular valencià, per bé que solen remetre quasi sempre als temps dels moros, i la serra de Mariola no n’és una excepció. Tant el mateix Jordi Valor com el cronista bocairentí Francisco Vañó Silvestre, esmenten diverses contarelles arreplegades en els pobles de la serra, en les quals hi apareixen sovint reines o princeses mores, quasi sempre associades amb altres elements --coves, tresors amagats, encantaments-- que solen ser també habituals en moltes de les nostres rondalles. Tot i que oportunament romanitzats, tant la pròpia Mariola com els tresors --les mines d'or-- de son pare, o la cova en què va viure i en la què va ser soterrada (la Cova Blanca, o Cova Bolumini) són elements que no resulten estranys a la tradició local, i no és casual que, després de la reinterpretació llegendària de la novel·la de Perales, la "joven hija de Mario" d'aquest autor acabe tranformant-se en "heròica princesa de Contestània", el bust de la qual podria ser, segons les deduccions de Jordi Valor, ni més ni menys que la mateixa Dama d'Elx.  

Interior de la Cova Bolumini, refugi (i sepulcre) de Mariola i la seua pantera en el llibre de Perales.

Hi ha, però, un últim element, potser menys rellevant que els anteriors, però que m'interessa especialment fins el punt d'haver estat, de fet, el motiu de que em posara a pensar en aquestes coses. Es tracta de la pantera Pinta, un personatge que cal atribuir exclusivament a la imaginació literària de Perales, però que per atzar va tindre un paper destacat en el moment en que es va produir la popularització de la llegenda: el 1965, un grup d'espeleòlegs alcoians va trobar, a la Cova de la Sarsa, les restes fossilitzades del que suposadament va ser identificat per experts com una pantera d'una antiguitat de dos mil anys. "¿Será la pantera de Mariola?", va titular Jordi Valor un article publicat en el periòdic alcoià "Ciudad" el 1965 a tall de la troballa, i s'hi torna a referir extensament en el seu llibre com una cridanera coincidència entre la realitat i la llegenda, doncs "la pantera diagnosticada pertany a la fauna africana o asiàtica, però mai va poblar les terres de la nostra península". He de dir que no he sabut trobar cap referència documentada a la troballa en qüestió, cosa que resulta un poc sorprenent perquè de fet, i en contra del que pensava Jordi Valor, els lleopards (Panthera pardus) si que van viure en Europa, i la seua presència és freqüent en els jaciments arqueològics de la Península Ibèrica del Pleistocè Superior (fa 125.000 anys), mantenint-se fins a principis del l'Holocè, fa a penes 10.000 anys. La seua desaparició en la Mediterrània oriental és molt més recent: al sud-oest de Turquia es va donar per extingit el 1970, però encara sembla viure en algunes zones a l'est d'Anatòlia i Israel; al nord d'Àfrica, es dubta si algun exemplar ha pogut sobreviure fins avui a la serralada de l'Atles. A la Península Ibèrica, els lleopards pleistocens apareixen sobre tot a coves cantàbriques i de la zona mediterrània, i es troben molt ben representats en els jaciments de les comarques centrals valencians: la presència de restes de l'espècie ha estat constatada, per exemple, a Alcoi (El Salt i Abric del Pastor), Muro (Cova Beneito), Tollos (Cova del Parat), Fageca (La Salema), Xàtiva (Cova Negra), Barx (Cova de les Malladetes), Vilallonga (Cova del Racó del Duc) o Tavernes de la Valldigna (Cova del Bolomor); cap referència a l'abans citada Cova de la Sarsa, on per contra són especialment abundants les restes de linx ibèric, entre elles ossos i claus treballats d'edat neolítica. Amb tot, la troballa de lleopard més espectacular en aquestes comarques va tindre lloc el 2013, quan un grup d'espeleòlegs van descobrir a l'Avenc de Joan Guiton, a Fontanars dels Alforins, un esquelet quasi complet d'una femella, datat al Pleistocè Superior. 

Lleopard de l'Avenc de Joan Guiton, de la web del Museu de Prehistòria de València.

Des del meu punt de vista, res del que s'ha dit més amunt li lleva gens d'encant a l'entranyable història de la Mariola mariolenca i la seua fidel pantera, encara que, si les coses van anar com jo supose i almenys atenent a la seua definició formal ("Narració popular d’esdeveniments sovint amb un fons real però desenrotllat i transformat per la tradició") potser el terme de llegenda no siga el més apropiat en aquest cas. Amb tot, el relat i els seus personatges han esdevingut un patrimoni innegable de la gent d'aquestes comarques, i com a tal ha de ser considerat i valorat; sempre i quan, lògicament, es mantiga en l’àmbit que li pertoca, i no acabe distorsionant la percepció sobre aspectes com ara la història de la serra i de les terres que l'envolten. Perquè els efectes (reals) de la conquesta romana que estan posant de manifest les recents excavacions de l'extraordinari poblat ibèric del Cabeçó de Mariola, l’evident origen andalusí de la torre d'igual nom (i la rellevància d'aquesta època històrica per entendre l'actual paisatge de la serra), o la presència de restes de lleopards i altres grans carnívors en les coves de la nostra zona, em semblen per ells mateixos fets tan suggeridors i excitants com la llegenda més emocionant i reeixida. I no haurien de ser incompatibles. 

He evitat, per no fer açò encara més llarg del que finalment ha quedat, la majoria de les cites de les obres de Beuter, Viciana, Diago i Escolano que parlen de Mariola, totes elles fàcils de consultar actualment en línia. Les referències a la presència de lleopards i altres carnívors en jaciments valencians les he obtingudes sobretot dels treballs d'Aritza Villaluenga ("Presencia de felinos (Felis, Lynx y Panthera) en el registro arqueológico de la Península Ibérica durante el Pleistoceno Superior") i Alfred Sanchis i altres ("Pleistocene leopards in the Iberian Peninsula: New evidence from palaeontological and archaeological contexts in the Mediterranean region"), també disponibles en la xarxa. I quant al nom de la serra, que com s'ha dit més amunt va ser l'origen de tot plegat, hi ha encara diverses hipòtesis, cap d'elles totalment acceptada pels especialistes; però d'això, si vos sembla,  ja en parlarem un altre dia. 

Organització (relats conjunts)

Entén-me bé, estimada: de cap manera gosaria jo qüestionar la teua atrafegada vida amorosa, només faltava, ni m’importa gens ni mica que els teus amants ens comptem per dotzenes, o per centenars, que tu et mereixes això i més i jo no soc qui per criticar-ho. Però allò que si que comença a ser un problema, i convindria fer alguna cosa, és que ens cites a grapats: no saps els embolics que s’organitzen quan el teu senyor marit arriba d’hora a casa i hem de saltar tots precipitadament per la mateixa finestra, que algun dia algú prendrà mal de veres i tindrem un disgust. No sé, potser que habilitares algunes sortides alternatives, si això fora possible, i assignar-nos-les per grups. O, simplement, que et comprares una agenda...

La meua proposta per als relats conjunts de febrer. Com altres voltes, no negaré que el quadre de Václav Brožík hauria merescut, pel fons i per la forma, un relat d'un to un poc més solemne; almenys, si deixem de banda això de que els defenestrats de 1618 salvaren la vida per haver caigut sobre un muntó de fem, circumstància indubtablement afortunada però d'èpica molt limitada. Però mira, el cabet dona per a açò i poquet més.  I encara gràcies, diria jo, perquè la meua primera opció --minimalista i titulada provisionalment “Nivell usuari”-- podria haver estat aquesta: 

Obrir finestra.

Eixir.

Eixir.

Eixir.

Eixir.

Ups! Alguna cosa ha sortit malament...

Tautograma

Frondosos flocs florejats farcien fissures fines fent fèrtils fragoses fraus. Facilitat fictícia: feia falta força fe, fixar-hi ferms fonaments fins fer florir feraçment freturoses fenedures. Flors fugaces, fonedisses  --flairosos fanals fidels, formes falsament fràgils-- forniran futurs fecunds, foragitant finalment fondes, funestes foscors. Fortuna favorable, felicitat fent-se fruit.

Jugar és salut, deia fa poc sa lluna al seu blog, i ens animava a fer-ho escrivint un tautograma amb la lletra que volguérem. Jo he escollit aquesta, amb un text inspirat en la imatge que l'acompanya (triada a l'atzar entre les que em venien més a mà), i ha estat francament entretingut. El resultat, ai, és altra cosa. I alerta, que quan t'encantes no pots parar: temps tempestuosos: terribles tricornis triaren trair, he pensat fa una estona veient les notícies del dia; o volen voraços voltors, vogant viaranys ventosos, vigilant valls vastes, verdes vessants... Jugueu?

Candidatus

No, encara que puga semblar-ho, açò no va de política: als efectes del que volia dir ací, Candidatus (sovint abreviat com a "Ca.") és un terme taxonòmic utilitzat pels microbiòlegs per designar els bacteris i altres procariotes que, tot i haver estat suficientment caracteritzats pels especialistes (per exemple, mitjançant anàlisis del seu genoma o pels efectes singulars que provoquen sobre altres éssers vius), no han pogut ser encara cultivats in vitro en un laboratori i que, per això, no passen de ser candidats a ser considerats un tàxon nou. Es tracta, en general, de bacteris molt petits i d'estructura molt senzilla, sense paret cel·lular i amb un genoma extremadament reduït, i entre ells hi ha un grup que provoca en diverses espècies de plantes uns efectes patològics que, a poc que tingueu costum de caminar per les nostres serres, vos resultaran sense dubte familiars. Les patologies que produeixen són conegudes, en les nostres terres, com a graneres, escombres o empelts de bruixa. Als organismes que les provoquen, els microbiòlegs els anomenen fitoplasmes; 'Candidatus Phytoplasma', taxonòmicament parlant, mentre no s'aconseguisca cultivar-los per disposar-ne així d'informació sobre la seua estructura, metabolisme i reproducció.

Dels fitoplasmes, com de molts altres grups de bacteris relacionats amb ells, és encara molt poc el que se sap. Actuen com a paràsits obligats dels vegetals als quals infecten --fins ara se'n coneixen més de set-centes espècies diferents que els poden allotjar-- i dels insectes xucladors de saba que intervenen en la seua transmissió d'una planta a una altra, i tot i que els seus efectes es coneixien des d'antic, no van ser descoberts fins el 1967. Les patologies que provoquen poden arribar a matar a l'organisme hoste i, per això, poden tenir efectes econòmics rellevants quan afecten a espècies cultivades o d'interès comercial com el cocoter o la canya de sucre; però també poden donar lloc a variacions interessants per als humans, com ara les que produeixen exemplars nans amb notable valor ornamental. En el nostre cas, l'exemple més conegut de fitoplasma és el que provoca el creixement de les graneres de bruixa que apareixen amb relativa freqüència sobre els pins blancs, i que es coneix com a 'Candidatus Phytoplasma pini'. No m'estendré ací sobre aquest cas, però si teniu interès en saber-ne més d'aquest estès i popular candidatus, podeu consultar el blog (imprescindible) de Juan Bibiloni, on tracta el tema amb el rigor i la capacitat divulgativa que el caracteritzen. 

Vaig pensar en els fitoplasmes ahir, caminant per les serres d'Ontinyent, en trobar-nos amb un altre exemple de granera de bruixa no tan freqüent com el dels pins: s'anomena 'Candidatus Phytoplasma phoenicius', i afecta, entre altres espècies, a càdecs, ginebres i sabines. La taxonomia dels fitoplasmes és, en tot cas, especialment complexa i, com succeeix amb altres grups de procariotes, es troba en revisió i actualització constant. Amb el desenvolupament de les tècniques d'anàlisi molecular i de seqüenciació genòmica, el nombre de tàxons amb l'estatus provisional de Candidatus s'ha incrementat de forma exponencial, tant pel que fa als arqueus (un grup que es considerava fins fa uns anys com un tipus especial de bacteris però que representa realment un llinatge evolutiu molt diferent, a partir del qual s'haurien originat els eucariotes) com als bacteris pròpiament dits; de fet, i entre aquests, s'ha descobert recentment un grup de nanobacteris extraordinàriament divers, que podria ser el resultat d'una gran radiació evolutiva i que arribaria a incloure, segons autors, entre un 15 i un 50 % del total dels tipus bacterians existents en el planeta. Una diversitat immensa i sorprenent, fins fa molt poc insospitada, l'estudi de la qual està canviant moltes de les nostres idees sobre l'evolució de la vida en la Terra fins afectar, com escriu David Quammen en el seu excel·lent llibre "El árbol enmarañado", a la pròpia percepció sobre la nostra identitat com a humans i sobre els processos que ens han dut a ser el que som: "Somos criaturas compuestas, cuya ascendencia parece provenir de una zona oscura del mundo viviente, de un grupo de criaturas cuya existencia la ciencia ignoraba hasta hace unas décadas. La evolución es más complicada, es mucho más intricada de lo que habíamos pensado. El árbol de la vida está más enmarañado. Los genes no se mueven solo de forma vertical. También pueden hacerlo lateralmente, traspasando los límites de las especies a través de brechas más anchas, incluso entre los distintos reinos de la vida, y algunos han entrado de esta manera en nuestro linaje --el de los primates--, procedentes de fuentes inesperadas ajenas a él".  Sovint, en la natura, la màgia i el misteri no són cosa necessàriament de bruixes. 

Dient, encara que siga de passada, de llibres i de bruixes: des de fa uns dies he deixat de formar part del grup de persones, aparentment minoritari, que encara no havien llegit "Canto jo i la muntanya balla". I he de dir que, malgrat haver-lo començat amb algunes prevencions, el llibre d'Irene Solà m'ha semblat deliciós, en el fons i en la forma, i les opinions quasi unànimement favorables que havia vist sobre el mateix --un dels meus motius de desconfiança inicial, que voleu que hi faça-- totalment justificades. "I recordem el bosc. El nostre bosc. I recordem la llum. La nostra llum. I recordem els arbres. Nostres, cadascun. I recordem l'aire, i les fulles, i les formigues. Perquè aquí hem sigut sempre i aquí serem sempre." 

Les trompetes. Imatge de la xarxa

A mig aire de la serra

"Llençols grisos de gebre

cobrien els bancals dels ametllers,

però les pluges van venir com màscares

i l’herba va esborrar els miralls del fred.

L’aire càlid als ulls de l’hivern

començava a mentir a les ales grises

d’ocells erràtics dins els arbres nus.

En una sola nit de tebiesa

amb la fosca d’imatges al mirall

es van obrir les flors dels ametllers.

Tu també vas venir en un temps de fred

i soledat: l’amor va ser un oratge

damunt del gebre gris. Flors oblidades

escampaven perfum de primavera

en els àmbits glaçats, càlida neu

d’efímeres flors blanques. Amb tristesa

les recordo a l’hivern

que en una sola nit les va glaçar."

                                Joan Margarit, "Flors blanques en la boira"

.

He de confessar, no sense recança, que és molt poc el que conec de Margarit. Però hi posaré prompte remei, sense cap dubte, perquè alguns dels poemes que he llegit ací i allà arran de la seua mort recent, m'han resultat propers i colpidors. Així que, tot i que ja es veu que aquesta nota havia nascut amb intencions obertament maragallianes, em permetreu que canvie, de poema i de poeta, només per deixar dit que un any més, els ametlers --aquells que sobreviuen, malgrat tot, a la seua pròpia i devastadora pandèmia-- han tornat a florir a les serres i valls que tinc per meues.  I que a ma mare, que ahir va fer un any que ens va deixar, li agradaven molt, també, les seues flors, encara que feia ja molt de temps que no podia dir-nos-ho. 

 

D'amors i tempestes

"S'aturen a la vora del camí. La Margaret té fred. Queda absorta en la contemplació de l'aiguamoll. A la llunyania, les aigües espurnejants del braç de mar continuen el seu treball de sapa, excavant la badia, pacientment, mentre esperen poder connectar-se amb el mar del Nord. Aquell dia, quan cedeixin els últims metres, Skallingen es convertirà en una illa. Amb les espatlles endavant i les mans entaforades a les butxaques, la Margaret es balanceja a poc a poc d'una cama a una altra. En Marc voldria abraçar-la, escalfar-la. Però té la mirada extraviada. No sap per on l'ha d'anar a buscar per fer-la tornar. Els separa un fossar. Ample, profund, de les dimensions del que va ser la seua intimitat. El que la memòria oblida, el cos ho recorda. Allà on la consciència amaga, on la voluntat alça una barrera, el cos reacciona lliurement, interfereix, imposa les seues normes, tot el cos d'en Marc es revolta, en la continuïtat de tot el que van viure, en la negació del temps que ha passat, com si les condicions no haguessin canviat, com si no s'hagués trencat res. Tornen a caminar."

Élisabeth Filhol, Doggerland 

Reconec que el vaig triar bàsicament pel títol, tot i saber per sinopsis i ressenyes que anava a llegir una novel·la que parlava, sobre tot, de persones i les seues relacions, i en la que allò que ara s'anomena Doggerland --aquella terra europea que, fa sis mil anys, va desaparèixer sota les aigües del mar del Nord i que em resulta, per ella mateixa, tan fascinant-- no era més que un pretext, un escenari sobre el qual l'autora basteix, amb un estil brillant, dens i a estones un poc feixuc, la seua història. La de dos antics amants, vinculats tots dos i per raons diferents a la terra enfonsada, que es retroben una vida després enmig d'una violenta tempesta que evoca la gran inundació prehistòrica que va acabar dibuixant l'Europa que ara coneixem. Amb un ritme al què potser li falta, per al meu gust, un poc de vivesa, no m'han destorbat gens les pinzellades tècniques (sobre meteorologia, geologia o arqueologia, per exemple, però també sobre l'escalfament global o la indústria petroliera) que Filhol va deixant caure mentre dibuixa amb paciència els perfils --antagònics, en molts aspectes-- dels personatges i prepara el terreny per al seu retrobament. Així és que hi vaig entrar, bàsicament, pel títol i pel que significa, però he eixit amb la sensació d'haver llegit un bon llibre, amb un estil personal i consistent, i que més d'una volta m'ha fet alçar els ulls i fer-ne una pensada... "Pots canviar de feina, o comprometre't en la defensa d'una causa, o fins i tot exiliar-te a l'altra part del món. Però els problemes t'acompanyen com polissons si has fugit d'una part de tu, i t'asseguro que als tròpics la melancolia és molt pitjor que una depressió en ple mar del Nord. Almenys aquí un cop de vent s'ho emporta tot". O quasi tot, afegiria jo. 

Com he dit (i com probablement sabeu), Doggerland és el nom que rep un extens territori actualment submergit que, en un període comprés aproximadament entre fa 10.000 i 6.000 anys, i a causa tant del desgel gradual dels casquets glaciars com de fenòmens catastròfics com el tsunami d'Storegga, va acabar desapareixent sota les aigües del mar del Nord, trencant el contacte entre el continent i les Illes Britàniques i desplaçant als pobles de caçadors-recol·lectors mesolítics que hi vivien. Un tema, ja ho he dit també, que trobe fascinant, sobre el qual s'està investigant activament --amb el canvi climàtic de fons-- i del que hom pot trobar abundant informació a la xarxa, tant de caràcter divulgatiu (com aquesta de National Geographic de la qual he manllevat la imatge de dalt) com més especialitzada. 

Xillibre

Durant els segles VIII i IX, els grups tribals amazics que, d'ençà de la conquesta musulmana de la Península, s'havien establert a les àrees muntanyenques del sud de València (la Yibâl Balansiya de les fonts andalusines) van mantindre una resistència activa als intents de control del territori per part dels emirs omeies de Còrdova. Les dificultats d'accés i l'accidentada topografia de la zona --reforçada, en alguns casos, amb precàries fortificacions d'estructura senzilla i ús aparentment temporal, a les quals el bon amic Josep Torró s'hi refereix precisament com els husun de la dissidència-- van facilitar que aquesta situació es prolongara fins al primer terç del segle X, quan les campanyes militars d'Abd-ar-Rahman III sobre els grups rebels de Xarq al-Àndalus van aconseguir que l'incipient califat cordovès imposara finalment el seu control sobre el conjunt del País.

El Xillibre o Gelibre, també anomenat Almiserà (o Miserà) pel pla que s'obre als seus peus, és un abrupte tossal de 756 m d'altitud, situat a l'extrem oriental de l'alineació muntanyenca que delimita pel sud la Vall de Gallinera, i al cim del qual hi ha les restes d'un dels escassíssims testimonis arqueològics d'aquest moment històric. Tot i que lamentablement assolats per la instal·lació, a principis dels anys vuitanta del segle passat, d'uns repetidors de televisió i d'una caseta de vigilància d'incendis forestals, al replà superior de la muntanya són encara perceptibles les traces del que va ser un extraordinari fortí de planta rectangular, amb murs de pedra en sec reforçats per bastions i torres circulars en els seus vèrtexs, d'una estructura i tipologia que recorda les fortaleses omeies de l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica. La vinculació entre aquesta original construcció militar, d'ús probablement limitat en el temps, i les campanyes dutes a terme per Abd-ar-Rahman III contra els dissidents amazics entre el 924 i el 928, va ser establerta per André Bazzana, qui va excavar les restes en 1985 i 1986. A hores d'ara, el contorn de torres, murs i bastions del recinte, parcialment consolidat amb formigó, es pot resseguir encara entre les edificacions modernes com a testimoni no solament de l'època en què va ser bastit, sinó també d'una altra, molt posterior i que voldria creure definitivament superada, que no es caracteritza precisament pel seu respecte per la Història i els seus vestigis.

Dalt, plànol del fortí del Xillibre, de la pàgina lavalldegallinera. Baix, imatges aèries del cim el 1956 i a hores d'ara.

Feia molt de temps que no pujava al Xillibre, i he de reconèixer que mai no ho havia fet pel seu vessant nord, malgrat que des de l'immediat poblet de l'Atzúbia hi ha no poques sendes, totes elles de bona traça i senyalització escaient, que s'hi enfilen pels empinats vessants de la muntanya en direcció a les valls veïnes d'Alcalà i Ebo. Per això, en aquesta ocasió, vam escollir l'evocadora senda empedrada de l'Asmaita (o Esmeita), que porta des del poble fins al Pla d'Almiserà, a peus del pic, amb tornada per la denominada Costera de les Gralles i el sempre destacable Castell de Gallinera. Poques flors, encara, en unes ombries a les què els falten unes setmanes per a lluir amb tot l'esplendor l'excepcional diversitat vegetal que alberguen; però perspectives extraordinàries, com sempre i pertot, al llarg del camí i des del capdamunt de la muntanya: mar, marjal, serres i valls en la rodalia més immediata, però amb vistes que s'allargaven en la distància fins a Eivissa i inclús Penyagolosa... No sorprèn, del cim estant, que els exèrcits dels omeies l'escolliren com a punt de control i observació. Però tampoc que els orgullosos amazics de la muntanya hi pogueren persistir llargament en la seua obstinada dissidència, ni que al-Azraq, segles després, s'afermara en aquesta mateixa geografia per fer front durant un temps a la irresistible embranzida dels feudals; però aquesta és, com se sol dir, una altra història. 

Espectres i glòries

Vaig pensar en ell l'altre dia mentre caminava entre les boires mariolenques, tot i que les condicions en aquell moment (amb núvols de sobra però amb el sol de cara) no eren les adequades per a què s'hi manifestara. Però si que ho va fer, uns mesos abans, en un esplèndid recorregut per la Mola de Cortes: en arribar a l'altura del Pino de la Cortada, abocats a les cingleres que es desplomen sobre l'abrupta vall del Xúquer i poc després de superar la densa nuvolada que la cobria, un vistós i evocador espectre de Brocken va voler comparèixer davant de nosaltres per fer encara més memorable una caminada que, llavors encara no ho sospitàvem, seria de les últimes abans de que la pandèmia ho trasbalsara tot.

L’anomenat espectre de Brocken és, com sabeu, un efecte òptic que es produeix quan l’ombra de l’observador, que ha de tindre el sol a la seua esquena, es projecta sobre una superfície de boira o núvols situada a una cota inferior, la qual cosa dona lloc a una imatge distorsionada (de vegades, de gran mida) envoltada per anells acolorits. Popularment atribuït a forces sobrenaturals, el fenomen va ser descrit i explicat científicament per primera vegada el 1780 per Johann Silberschlag al pic que li dona nom, cim culminant de les muntanyes Harz, a Saxonia-Anhalt; el Brocken (o Blocksberg) és, de fet, una zona associada des d’antic amb les bruixes i els aquelarres, i Goethe hi situa la celebració de la famosa nit de Walpurguis a la qual assisteixen Faust i Mefistòfil. Entre els muntanyencs, és molt conegut el relat clàssic d’Edward Whymper sobre la primera ascensió al Matterhorn el 1865: en el descens des del cim, la cordada va patir un accident que va costar la vida a quatre dels seus set membres. Poc després de la tragèdia, els tres supervivents van veure l'espectre, que Whymper va associar amb el que acabava de succeir i que descriu com “algo maravilloso y terrible, único en mi experiencia y mucho más impresionante de cuanto pueda decirse, por el momento en que sobrevenía”.

Quant a l'efecte que vam poder veure –i fotografiar-- aquell dia a la Mola de Cortes, diria que, parlant amb propietat, només va ser una part de l’espectre: la que correspon precisament als abans esmentats anells de colors, i que de fet rep el nom específic de glòria o anthelion. Com es veu a les imatges, les nostres ombres (n’erem tres, i el pi quatre) no mostren la inquietant i fantasmagòrica distorsió que va donar lloc a la llegenda, probablement perquè la capa superior de la boira es trobava ja massa allunyada de nosaltres quan els raigs del sol van començar a incidir amb l'angle oportú. En canvi, sí que són clarament visibles les glorioses aureoles que emmarcaven cadascuna de les ombres, i totes elles en conjunt. No deixa de ser, en tot cas, una qüestió de matisos: ja fóra glòria o espectre allò que vam veure --no tothom s’hi posa d’acord sobre la relació entre tots dos fenòmens-- no hi ha dubte que el seu efecte és, com a mínim, sorprenent, i la seua aparició un succeït digne de recordar. De les bruixes, si n'hi havia, no en vam tindre cap notícia.

Balanç de danys

Han passat ja unes setmanes des de les gelades de principis de gener i, després d'un temps prudencial per donar temps a eventuals (i habituals) recuperacions, aquest cap de setmana tocava recompte de baixes i reparació de danys entre les sofertes plantes amb les que compartim pati. Cal dir que, en general, aquesta volta ha estat ben poca cosa si es compara amb els efectes quasi catastròfics d'altres fredorades anteriors; ni va gelar tant (amb prou feines baixàrem dels quatre sota zero) ni ens va agafar d'improvís, amb la qual cosa vam poder posar a cobert molts cossiols i protegir precàriament algunes altres plantes que tinc com a especialment sensibles. Afortunadament, tampoc aquelles que no admeten aquestes proteccions semblen haver patit danys remarcables. La llimera i el taronger, per exemple, però també un dels cactus que hi viuen des de fa ja molts anys i que, com es veu a la imatge de dalt, fa de mal resguardar per grandària, hàbit i ubicació. Respon al nom científic de Selenicereus hamatus, i a banda de la seua remarcable capacitat per sobreposar-se a les inclemències (no solament les gelades: em consta per experiència la seua extraordinària resistència a la sequera), destaca per ser una espècie epífita i enfiladissa les tiges de la qual poden arribar a assolir, en les selves mexicanes de les què sembla ser originari, fins a dotze metres de longitud; a casa, a falta d'arbres pròxims sobre els que créixer, s'enfila paret amunt fins que troba un punt de suport adequat per deixar-se penjar. 

Detall de la tija, amb els característics apèndixs en forma d'ham
que l'ajuden a enfilar-se i que justifiquen el seu èpitet específic

Encara que els ciris de la lluna (que això és el que significa l'epitet genèric Selenicereus, probablement a causa de la seua floració nocturna) no són ni de bon tros els únics representants de les cactàcies que creixen al pati, reconec que em resulten especialment simpàtics, tot i que no sabria dir exactament perquè. Per la seua contrastada capacitat per resistir i sobreposar-se a les condicions adverses, probablement, i per la facilitat amb que es propaguen només amb plantar un fragment de la tija. Però també pel seu aspecte malgirbat i extravagant, que contrasta amb l’harmònica elegància de la majoria dels seus congèneres i que li dona un aire –o així m’ho sembla a mi—despreocupat, rebel i un poc murri. Llàstima que, almenys a casa, siga difícil gaudir de les seues vistoses flors, que només recorde haver vist una vegada; potser els nostres hiverns no són suficients per a matar-la, però algun efecte deuen de tindre en una espècie, com aquesta, d'origen tropical. Un petit inconvenient, en tot cas, fàcilment excusable davant la resta d'avantatges que presenta. I a més, no punxa.

Dalt, els dos extrems del degà dels Selenicereus del pati. Baix, la flor de l'espècie, de la xarxa

Li deia fa poc a l'il·lustre Pons que l'hivern no és la millor època per parlar de plantes en un blog, però aquest cap de setmana m'he posat a remenar pel pati i mira, açò és el que ha eixit. I encara he tingut temps de fer una volteta per la serra i trobar les primeres abelleres fosques (en sentit ampli) de la temporada. O siga, que si més prompte ho dic...

Geografies efímeres

No buscava, hui, ni plantes, ni animals, ni pedres. Amb opció de dia lliure a la faena, i amb el pronòstic de que les espectaculars boires d'advecció que s'han vist a la costa aquestes últimes jornades remuntaren hui cap a l'interior, he eixit a Mariola amb la idea de gaudir de la boira i de les efímeres i sorprenents geografies que dibuixa quan cobreix aquestes valls i dilueix els contorns coneguts de les muntanyes. I amb l'esperança, també, de poder fer-ho sense la gentada que, sobretot des de fa uns mesos, es congrega cada cap de setmana al Montcabrer, fins el punt que feia temps, per això, que no hi pujava. S'han complert, per sort, els pronòstics, pel que fa a la boira i també a la tranquil·litat. Ha hagut, inevitablement, pedres, plantes i animals; però em quede sobretot amb el camí, canviant a cada segon de llum i d'aspecte, mil voltes trepitjat però recorregut (i redescobert) hui com si fora la primera... Ja ho he dit, ací mateix, altres vegades: potser és cosa meua, però sempre m'ha semblat que hi ha boires que amaguen, i boires que esclareixen. 

La veritat --digueu-me asocial-- és que m'ha agradat no trobar-me hui cap altre humà al cim del Montcabrer; però també comptar, una volta més, amb l'animada companyia dels eixerits bardissers que passen l'hivern a les nostres muntanyes. I per cert, vist com se les han apanyat per fer-se amb les molles del meu entrepà, em fa l'efecte que a ells, això de l'alta afluència d'excursionistes, ja els deu anar d'allò més bé.