"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 31 de gener del 2016

Boira




La boira, a la muntanya, té els seus inconvenients: ens priva de les vistes obertes que s'albiren des dels cims els dies clars, i fins i tot pot arribar a desorientar-nos perillosament si transitem per contrades poc conegudes. Però a canvi, fins i tot els paisatges més familiars adquireixen, desdibuixats per la broma, un aspecte nou i diferent, i la limitada perspectiva crea --o m'ho sembla a mi-- un ambient íntim i introspectiu en el qual és fàcil deixar córrer els pensaments, i que amb freqüència ens fa també prestar atenció a detalls i matisos del camí que, sota el sol radiant, és més difícil apreciar. I així, a falta d'àmplies panoràmiques i d'horitzons esclarits, embolcallat pel capell que cobria ahir les altures del Benicadell, vaig anar reparant en la verdor esperançadora de les molses arrapades a les roques; en les singulars trompetes petites, que més que bolets semblen nius d'algun ocell minúscul, o en les gotetes d'aigua que ameraven les joves fulles d'una nova clapa de tramusseres (més a ponent de les que ja coneixia; l'àrea de l'espècie en la serra segueix ampliant-se) i les feien brillar sota la llum tènue, tamisada pels núvols que s'arrapaven a la serra. A poc a poc, el cel va anar esbandint-se, i els horitzons i les panoràmiques van tornar a mostrar-se mentre encarava el camí de tornada; però a mi, una volta més, em va quedar la sensació de que la boira, més que amagar-nos un paisatge, ens ajuda realment a desvetlar-lo.







8 comentaris:

  1. Completament d'acord... màgica boira que ens desemboira la mirada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un canvi en el punt de vista sempre aporta noves perspectives, però cal estar obert al canvi…
      Un text ple de ciència poètica. O poesia de la ciència?
      Salutacions!

      Elimina
    2. Moltes gràcies, Cesk! M'encanta la frase; boira esclaridora, podríem dir-ne...

      Gràcies també a tu, August. Crec que tens raó: la boira ajuda a veure els paisatges amb altres ulls; però per poder fer-ho, primer cal decidir-se a caminar entre (o malgrat) la boira... Quant a ciència i poesia, em quede amb allò que (diuen que) va dir Humboldt: "Conèixer i reconèixer és el plaer i la facultat d'allò humà". Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Si que canvia el paisatge amb boira, per exemple si visites Pons’s Blog amb boira es veu més tenebrós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan visite Pons's Blog, jo agraisc que hi haja almenys un poc de boira; altrament, és tot tan brutalment brillant --les entrades, les respostes als comentaris-- que calen ulleres fosques ;) Millor, però que la boira no siga la d'Stephen King... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  3. La boira, si és pixadora, és un bon substitut de la pluja.
    I és cert que el paisatge adquireix noves formes atractives.
    Però compte en no perdre's per la muntanya.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja fa uns quants mesos que pràcticament tota l'aigua que arriba a aquestes muntanyes és la que deixen les boires, xavier, i encara gràcies; la terra està eixuta com en ple estiu, però és un goig veure les fulles de les plantes com arrepleguen fins la darrera gota...

      Aquesta vegada anava sobre segur, perquè conec bé la serra per la què caminava. Però algunes voltes he arribat a desorientar-me per moments fins i tot en muntanyes ben conegudes. I reconec que és una sensació molt estranya... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. Aquesta entrada és poesia pura. La boira és el més semblant al fenòmen de la pluja horitzontal de les illes de la Macaronèssia. Salutacions cordials des d'una Mallorca resseca i assedegada.

    ResponElimina