"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 28 de gener de 2013

Caçar castells




Si heu nascut en aquestes comarques centrals del País Valencià, o esteu mínimament familiaritzats amb la història --i les tradicions-- d'aquestes terres, el nom d'al-Azraq no vos resultarà gens estrany. Però si no fóra el cas, val a dir que amb aquest sobrenom (que significa "el blau") va ser conegut en el segle XIII un cabdill (wazîr) andalusí anomenat Muhammad ibn Hudayl Abu Abd Allah, el qual controlava diversos castells en les muntanyes de les actuals Marines, i que va oferir una resistència activa a l'avanç de les tropes feudals de Jaume I. L'abril de 1245, al-Azraq va establir un pacte amb el rei, a través del seu fill Alfons, pel qual conservaria durant tres anys alguns dels castells que tenia sota el seu control; aquest acord, conegut com Tractat del Pouet, està plasmat en un excepcional document bilingüe que alterna línies en àrab i en castellà, llengua de l'infant Alfons, i que incorpora importants diferències --de datació i de contingut-- en una i altra llengua. El 1247, però, al-Azraq va iniciar una revolta (probablement, a causa de l'incompliment del tractat per part dels feudals) que es va estendre per diversos indrets del Regne i que es va perllongar fins que va ser derrotat el 1258. Exiliat des de llavors en el regne de Granada,  al-Azraq encara va tornar a les seues terres per encapçalar una nova revolta el 1276, però el seu efímer intent li va costar la vida ben a prop d'Alcoi. Pocs mesos després, el 27 de juliol, Jaume I moria també en Alzira.

El Tractat del Pouet. De la web
La Vall de Gallinera.
Fins que el va haver de retre, el juny de 1258, després de huit dies de setge, al-Azraq va tindre en el castell d'Alcalà --al-Qal'a-- la seua residència principal ("son alberg major que en altre llogar", diu la Crònica del rei en Jaume). I no resulta sorprenent que fóra així, si es té en compte la privilegiada situació de la fortalesa, aixecada sobre els abruptes estreps de la serra del Xarpolar i dominant l'accés per ponent a la Vall de Gallinera. Dos elements, doncs --el seu interés històric, vinculat a la singular figura del wazîr andalusí, i l'excepcional paisatge muntanyenc en el qual s'enclava-- que justifiquen de sobres la curta però empinada passejada que hi porta des de la rodalia de Benissili. Jo hi vaig tornar ahir, i a més de la mà de la magnífica guia que Vicent Morera i Juanjo Ortolà han publicat sobre aquestes terres ("La Vall de Gallinera. Per camins de moriscos i mallorquins". IECMA, 2011), imprescindible per a qui vulga conéixer un poc millor la història, les persones i els paisatges que fan d'aquesta vall un indret únic.

El castell, que ha estat objecte d'algunes actuacions de consolidació en els últims anys, el vaig trobar tancat, i també l'annexa caseta de l'Alemà, escenari d'algunes correries de joventut. El dia, però, es prestava a allargar la caminada, i encara va haver temps per tornar també a la moleta del Xarpolar, on un excepcional jaciment ibèric espera encara una investigació sistemàtica, i per gaudir dels paisatges que s'albiren des de les descarnades carenes de la Foradada. I al final, assegut junt a la font del Castell, que el mestre Pellicer s'estimava tant, va resultar inevitable tornar a pensar en els temps en que al-Azraq senyorejava aquestes terres; i en la traïció d'aquell sarraí, que era "molt privat d'Alçrac, e anava ab ell, e faïa molt per son consell", i que pel preu de "tres-cents besants e quatre jovades de terra en Benimarçoc" va assegurar a Jaume I que podria convéncer al-Azraq per vendre el gra de què disposava, amb la qual cosa deixaria desproveïts els castells i el monarca els podria "acometre aquesta pasqua primera, que no els trobarets negun conduit, car ell lo li farà vendre". Aquesta, però, és una altra història. La nostra, de fet.






El títol de l'entrada procedeix d'un conegut passatge de la 'Crònica', en la que narra com al-Azraq, assetjat ja per Jaume I, va anar a trobar al rei de Castella a Alacant, "E Alaçrac venc a ell, e besà-li la mà. E el rei de Castella demana-li si sabia caçar. E Alaçrac dix-li que si ell se volia, caçaria castells del rei d'Aragó". I si vos interessa aquesta apassionant època, no deixeu de consultar els treballs del bon amic Josep Torró, i en especial el seu imprescindible "El naixement d'una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276)", que he tornat a fullejar, amb el mateix plaer que sempre, només baixar des del castell.




10 comentaris:

  1. Buf. T'ho he dit mil vegades, però m'ho fas tornar a repetir. Una entrada de llibre, excepcional, i amb la que em permets conèixer una miqueta més aquest País Valencià, la seva història i les seves contrades i muntanyes (l'alarma per no haver-les visitat encara comença a ser espectacular).

    La guia és impressionant! I el seu accés via internet... m'ha deixat mut i sense paraules.

    Dempeus.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord, porquet: la guia és esplèndida, en el fons i en la forma; es nota que està feta per gent que, a més de conéixer bé aquestes terres, se les estima bona cosa. I acompanyar-la amb la pàgina web m'ha semblat també una gran idea.

      Reconec que tinc una especial debilitat per aquesta etapa històrica, però pense també que té aspectes realment apassionants (el mateix Tractat, pràcticament desconegut fora dels especialistes tot i el seu caràcter excepcional). Per sort, comptem amb investigadors de prestigi que van fent que la nostra pròpia història ens siga cada volta menys desconeguda. Però queda encara un llarg camí...

      I per les muntanyes no patisques: ací te les guardem fins a que vingues ;) Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  2. castells? a on? jo només veig rocs xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mal conqueridor hauries fet, pons: són els famosos castells mimètics ;)

      Bromes a banda: ja queda poc del que va ser aquest castell --tot i que més del que semblen mostrar les meues pobres fotos--, i d'altres encara estan en pitjor estat. Llàstima, una volta més, de patrimoni que va desapareixent sense que semble importar-li a quasi ningú... Salut i gràcies!

      Elimina
  3. Llegint aquest post no he pogut evitar un somriure al vindre'm a la memòria llocs coneguts, noms familiars, indrets on alguna vegada em vaig perdre (i no es una metàfora) atreta pel magnetisme que desprenen aquestes contrades i com no podia ser d'altra manera per la despreocupada inconsciència que atorguen els vint anys.
    De passada també he pensat en el grapat d'anys que fa d'això i des d'alehores que no hi he tornat. Caldrà posar-hi remei, aquesta vegada però guia amb ma

    ResponElimina
    Respostes
    1. Magnetisme, ni més ni menys: conec pocs indrets al país que tinguen la capacitat evocadora que tenen aquestes valls, i en els què resulte tan fàcil perdre's (literalment, i metafòrica).

      A posar-hi remei, doncs; però compta que la inconsciència dels vint anys mai no es perd del tot. Afortunadament. Una abraçada!

      Elimina
  4. Crec que ja t'ho he dic en alguna altra entrada quan parles de llocs que no conec... prenc nota!
    Gràcies Pep, encara que siga mitjançant el meu ordinador, m'ajudes a coneixer racons de les nostres serres que no conec i això m'agrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Àngels! Crec que t'ho dic també quasi sempre, però aquest t'agradarà especialment, estic segur. A mi, en canvi, em queden per conèixer un grapat de racons de Sella i rodalia, així que a veure si m'anime i vaig fent-los un buidet. Salut i fins prompte!

      Elimina
  5. Magnífica entrada com sempre!! Un plaer llegir les teues paraules i aprendre!! Quina història més genial que tenim i quant em falta per conèixer i sobre tot quant poc temps que tinc!...i quan ho pensese encara sembla tenir menys! Molt encertat el títol, crec que als valencians de muntanya i sobre tot de les comarques centrals (com dius) ens agrada molt "caçar castells" ara bé, crec que de la mateixa forma coincidiríem en dir que mai ho faríem per al rei de Castella!!! Només comentar, que hi ha un llibret que a mi em va agradar molt (en el sí de la meua ignorància) sober Al-Azraq publicat pel Ceic Alfons El Vell fa un parell d'anys i autoria de José Lull. Us passe el link:
    http://www.alfonselvell.com/index.php?ceic=11
    Xavi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Prenc nota del llibre, Xavi; el coneixia per referències, però em faré amb ell. Sovint pense en el paral·lelisme que hi ha entre l'educació ambiental i la (diguem-li així) divulgació històrica: massa temps sense parar atenció a la nostra pròpia història --o, el que es pitjor, coneixent només alguns aspectes parcials, anecdòtics i/o convenientment adulterats-- requereix un gran esforç, no solament d'investigació, sinó també de difusió. Afortunadament, poc a poc comencen a veure's els fruits de la tasca de molta gent compromesa també amb aquesta feina (i el CEIC n'és un magnífic exemple).

      Tens raó: "caçar castells" és tot un vici, i encara me'n queden uns quants per visitar, sense eixir d'aquestes comarques. Però pel que fa al rei de Castella, ni castells ni elefants ;) Salut, moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...