"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 30 de març de 2013

Barrufets de l'infern



Realment, ningú no sap si ja hi vivien quan la Foradà es deia Mathqûba i als llogarets de la Vall de Gallinera s'escoltava encara la veu dels muetzins. Però allò més probable és que arribaren, amagats entre els fardells, amb els colons mallorquins que vingueren a poblar les viles i les hortes que els moriscos hagueren de deixar enrere per sempre. Fa ja segles, en tot cas, que els barrufets (o borrufets) de l'infern campen per aquestes terres: dimoniets entremaliats que aprofitaven les ocasions en què la gent de bé deixava sa casa --la missa de diumenge era un dels seus moments preferits-- per esmunyir-se pels forats del panys i furtar tot allò que hi trobaven de valor. Tantes i tan freqüents van arribar a ser les seues maleses, que conten que quan a mitjan segle XIX les autoritats van voler fer la primera carretera que havia de travessar Gallinera per substituir l'antic camí reial, la gent dels pobles va demanar que s'allunyara del centre de la vall i de la rodalia de les seues cases  ("que la facen baix ses penyes", diuen que es deia) no fóra cas que, aprofitant les majors facilitats de desplaçament, els barrufets hi pogueren arribar encara amb menys entrebancs.

Al final, la carretera es va fer --la van inaugurar, passant a tocar de quasi tots els pobles, el 1882-- i hi ha també qui sospita que, abans que a esperits malèfics, caldria atribuir desvalisaments i malifetes a lladres, roders i altres éssers gens sobrenaturals. En tot cas, i ara com ara, sembla que poca gent se'n recorda ja dels barrufets de l'infern. Jo n'havia sentit parlar a l'amic Joanjo d'Alpatró, de qui tantes coses he aprés sobre la Vall, i a qui vam poder escoltar de nou dissabte passat, amb motiu d'una passejada amb el reviscolat grupet de muntanya que vam muntar a la faena: coincidint amb la sempre estimable floració dels cirerers, i després de pujar des de Benitaia fins a la Foradà (amb prolongació opcional fins el Penyal Gros), Joanjo i Sílvia ens van fer d'amables amfitrions per Alpatró per tal de completar, amb les seues explicacions sobre la natura, la història i les tradicions de Gallinera, una jornada magnífica. Que ve a ser, al remat, el que volia vindre a dir: si no coneixeu la Vall, ara és un bon moment per posar-hi remei; si ja la coneixeu, segur que encara vos queda algun racó per descobrir o una bona conversa per gaudir. I si trobàreu per les penyes alguna mena de follet, vegeu d'esbrinar si es tracta d'un barrufet, o més aviat d'algun jinn...








M'he pres hui un dia de descans després de fer ahir una esplèndida i concorreguda travessia --semblàvem la confraria del santíssim bastó telescòpic-- per les serres de Corbera i les Agulles que ens va dur, començant des de Tavernes, fins a la màgica valleta de la Murta, i de la què he de contar-vos alguna cosa en tindre una estona. Pel moment, que seguiu gaudint del sant cap de setmana, i bona Pasqua!









4 comentaris:

  1. De Foradades n'hi ha arreu i cadascuna té la seva raó de ser. A Mont-ral també en tenim una, a la vessant sud dels Motllats, i tan enlairada que la travessen els corbs i les àligues.
    Pel que fa als enigmàtics, vam poder capturar l'esperit del bosc, que es va encarnar en una poderosa arrel de boix i té un perfecte cor de pedra. Sembla Nijinsky en un pas de ball i pesa com un tudesco, que deien els jaios. Ara el tenim al garatge, que ens protegeix.
    Lluminosa Pasqua, doncs, foradada o no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, Olga. La Foradà de Gallinera té l'encant especial d'estar vinculada, a través de l'alineació solar que té lloc el dia de Sant Francesc, a l'assolat convent de Benitaia. Però sense eixir d'aquestes comarques, em venen al cap almenys dues o tres "Foradades" (o "Forates") de bona nomenada. Les calcàries, com la memòria, són fàcils de barrinar.

      Crec que el més a prop que he estat d'un esperit boscà va ser a peus d'un teix mil·lenari: estic convençut que el que vaig veure esmunyir-se pels clavills del tronc era un d'aquests éssers. Tinc entés que els que habiten el cor de les velles oliveres són parents pròxims que van baixar al pla...

      Moltes gràcies i bona Pasqua!

      Elimina
  2. No n'havia sentit a parlar mai. Aquests barrufets no sé si poden tenir algun tipus de similitud amb els minairons o manairons pirinencs, amb les històries dels quals estic més familiaritzat. En tot cas, creences que creuen les terres i països de banda a banda. Aquest estiu passat, per exemple, en la meva fenomenal estada a Islàndia vaig descobrir la forta presència en el substrat cultural (i encara força viu) dels follets. Éssers mitològics, sempre lligats a la vida amb la natura (molt i molt present en aquella illa) i que han farcit la història tradicional, les creences populars i, també, han fet desviar carreteres!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo només els he sentit dir a la Vall de Gallinera, porquet, i per això m'incline per un origen illenc. Però segur que són parents dels minairons, els uendos, els fameliars i fins i tot dels cerdets (o porquets) de l'Alacantí ;)

      És molt interessant això que dius d'Islàndia i les carreteres: sovint, quan es tracta per exemple de qüestions de conservació, esperem que la gent es mobilitze per qüestions "científiques" o racionals, però potser no sempre prestem l'atenció que caldria als aspectes culturals, vinculats amb les creences o les tradicions.

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...