"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 10 de març del 2021

Records en blau


La capacitat evocadora dels objectes (o d’alguna de les seues propietats) sobre la nostra memòria és un fenomen ben conegut i extensament estudiat: tot i que segurament sense arribar als extrems d’arravatament líric i creatiu de Marcel Proust, deu haver molt poca gent que, en algun moment de la seua vida, no haja experimentat la intensa sensació de reviure sobtadament un record davant algun estímul físic o sensorial que, per la raó que siga, havia quedat associat en la memòria a un lloc, un moment, una emoció o una persona. Parle de Proust i de la seua famosa magdalena, però hi ha d'altres exemples, un d'ells també ben conegut, que m’agrada especialment pel seu biaix naturalístic, i que implica al filòsof i escriptor francès Jean-Jacques Rousseau i a una de les plantes que, en aquestes dates, floreix amb abundància en els nostres rius, rierols i barrancs. Conta Rousseau, en el llibre sisè de les seues Confessions, que la simple visió d’una flor de vincapervinca mentre herboritzava amb el seu amic Pierre-Alexandre DuPeyrou li va fer llançar un crit de joia en recordar-li la primera volta que havia vist la planta, trenta anys abans, de la mà de la seua amant i mentora Louise-Eléanore de la Tour du Pil, baronessa de Warens: “En montant et regardant parmi les buissons, je pousse un cri de joie: ah voilà de la pervenche! et cʼen étoit en effet. Du Peyrou sʼapperçut du transport, mais il en ignoroit la cause; il lʼapprendra je lʼespere, lorsquʼun jour il lira ceci”. Diuen que, d’ençà d’aquesta història, la pervinca (la pervenche, en francès) es considera al país veí com un símbol de la memòria i de l’amistat. 

Amb la vincapervinca ve a passar, un poc, com el que deia l'altre dia dels pinsans, si més no pel que té de planta comuna i abundant però apreciada també en els nostres jardins pel seu innegable valor ornamental i per la seua capacitat de resistència. Però també recorda el que vaig escriure, fa un poc més de temps, a propòsit dels pit-rojos, perquè els simbolismes que s’associen a les plantes d’aquest gènere son, com en el cas d'aquells, especialment nombrosos i amb freqüència antagònics, i segons els llocs se les vincula amb la virginitat, el matrimoni, la mort o la immortalitat. Sembla raonable pensar que almenys algunes d’aquestes associacions (de les quals dona complida informació el mestre Daniel Climent) tenen el seu origen en els propis trets de la planta, de tiges llargues i flexibles especialment aptes per a fer garlandes, i caracteritzada per la floració primerenca, l’elevada toxicitat --no de bades forma part de la mateixa família que el baladre-- i la ja esmentada capacitat de resistència i de rebrot, que pot arribar fins i tot a ser un poc molesta quan es tracta de mantenir-la confinada en l’espai que li pertoca en un jardí.

A mi, que no associe la pervinca amb cap experiència emocional, afectiva o sexual determinada, el que em recorda la planta quan la veig florir en aquests temps a cavall entre l’hivern i la primavera, és precisament la història de Rousseau, i la seua intensa i un poc ambigua relació amb Madame de Warens, qui em resulta una figura realment atractiva --crec que hui en diríem una dona empoderada-- i a qui cal atribuir d’alguna forma haver despertat l’interès del filòsof per la botànica, a la qual s’hi dedicaria com a aficionat entusiasta molts anys després. Si de cas, i a banda d’això, m'agrada la vinca pel que té d'evocador del ritus ancestral de la Salpassa, del qual formava part junt amb altres plantes que floreixen en aquesta mateixa època. Però sobretot, m’alegra trobar-la entapissant les nostres arbredes de ribera, esguitant de blau els herbassars just abans de que xops i àlbers comencen a llançar les seues fulles novelles. Per cert: sempre he pensat que si, en lloc de la vincapervinca, en aquell passeig pels voltants de Les Charmettes la baronessa li hagués mostrat al sensible i enamorat Rousseau qualsevol altra planta, no tinc cap dubte que hauria estat aquesta la que li hauria recordat, molts anys després, els temps feliços de la seua relació. Així que, francament, crec que cal celebrar que l'estímul de l'evocació fora una flor innegablement bonica com aquesta, i no --posem per cas-- una mata de barrella, una herba sardinera o alguna ortiga. O una magdalena, siga dit amb tot el respecte.




Hi ha una altra planta, florida també en blau en aquests temps, que em desperta evocacions incomparablement més pròximes i intenses que la vincapervinca de Rousseau. La planta és el romer, i el record que evoca és el de l'enyorat Ovidi, que hui fa justament vint-i-sis anys que va començar les seues vacances. I no puc per menys que alegrar-me que fora aquesta planta fragant i entranyable, la que ell va escollir per tindre l’aroma bo i escoltar, al seu costat, la música del rierol. Ovidi i el romer, tot ben senzill i ben alegre.









9 comentaris:

  1. És cert que ens evoquen altres moments. Per exemple, a mi em pasa amb l'olor a polls (crec que era això), que de petita i fins més gran creia que era l'olor a Sóller. Quan arribava a l'estació, hi havia una filera de polls, suposo que associava aquella olor amb els records de les meves vacances allà i sempre deia que Sóller tenia un aroma especial. També em sol passar amb la música... vint-i sis anys ja!

    Bona nit... aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. En efecte, té raó Proust (i el crític culinari de la pel·lícula "Ratatouille") en que la força evocadora de les olors és tan intensa com de vegades sorprenent. Amb els menjars, per suposat, però com tu dius també en altres situacions que, de sobte, ens venen al cap en relacionar.les. I tens també raó en la forma de dir-ho: tot i que solen ser personals i difícilment transferibles, hi ha una "olor a Sóller", a "platja de Gandia" o a "l'armari de casa de la iaia" (per dir-ne només dues que em venen ara al cap...).

      Vit-i-sis anys, ja. Unes bones vacances, però el trobem a faltar... Salut i abraçada!

      Elimina
  2. Al teu blog sempre aprenc noms molt originals com el de l'herba sardinera.
    Tornar a escoltar l'Ovidi sempre és un plaer. Per sort abans de marxar de vacances ens va deixar la nevera plena d'aliment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot i que sembla que "blet pudent" és el nom més general, trobe que el de sardinera (o herba sardinera) és ben encertat i m'agrada especialment. I serà d'allò més útil com a planta medicinal, però amb la flaire que solta tira un poc cap enrere...

      Ens va deixar nevera plena i feina per a fer, xavier, que arribar al pa sencer ens està costant un poc... Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Els records ens apareixen des de qualsevol sentit. I tant! I duren molts anys, a vegades per sempre. A mi, el pa torrat amb mantega i melmelada de préssec, em recorda les vacances de la meva infantesa, al poble dels meus pares. Potser només en menjàvem allà, no ho sé. L'olor de la farigola, també, de les passejades que fèiem. Jo que acostumo anar als estius al Pirineu, hi ha una certa olor de bosc, una concreta, de pins i pinassa al sol que em recorda Andorra i unes altres més humides i de pluja, em recorden Camprodon.

    M'ha agradat reconèixer pel seu nom l'herba sardinera que surt per les escletxes de les voreres.

    Les vinques, em surten a casa, espontàniament a diferents llocs i m'encanten. Les trobo precioses. També m'ha fet molta il·lusió saber que les "pervenches" en francès eren les estimades vinques. Jo no coneixia la paraula francesa per haver llegir Rousseau, (que no l'he llegit, ai las!) sinó per haver escoltat molt Brassens: "Au fond des yeux de Bécassine, deux pervenches prenanient racine". Jo ja veia que era una flor, però crec que mai havia buscat quina era.

    Moltes gràcies per tot plegat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aix i encara em descuido que m'encanta escoltar l'Ovidi,aquesta nevera plena que diu en Xavier i que no s'esgota mai... sempre hi podem tornar.

      Elimina
    2. Olor a Pirineus! M'han dit exagerat de vegades, però sempre he estat convençut de que existeix, i tot i que amb matisos segons zones, diria que és única i distingible a la d'altres muntanyes; jo la tinc gravada a la memòria des de les meues primeres caminades, ja fa un grapat d'anys, i m'evoca una tranquil·litat com poques... Altres serres olen molt bé, però ninguna no ho fa igual.

      Jo vaig plantar unes poques mates al pati, i s'han escampat per tot arreu, sobretot allà on hi ha ombra (i on les deixe créixer lliurement, perquè sovint cal lligar-les curt o acaben fent-se amb tot). També és una planta que m'estime especialment i que em recorda a la infantesa (i al meu avi, que li deia "vincapervinca").

      Quina preciositat, el vers de Brassens! Unes poques paraules, i quantes coses diuen... Els grans, per sort per a nosaltres, mai marxen del tot. Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  4. A mi em sembla més lila que blava, però tu ets l’expert

    ResponElimina
    Respostes
    1. No vas molt desencaminat, Pons, perquè el color en qüestió (que té nom propi i tot) ve a estar en efecte entre el blau i el violeta. A mi em venia millor el primer, i així es va quedar (posar-li a l'entrada "Pantone 17-3932 TCX" no m'acabava de convèncer...) Salut i moltes gràcies!

      Elimina