"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 30 de març del 2022

El cant del cotoliu


Deixant de banda les seues innegables capacitats canores, amb espècies com l’alosa o la calàndria que gaudeixen d’una merescuda fama per aquesta raó, potser un dels trets més significatius dels nostres alàudids és precisament la seua capacitat per passar desapercebuts. Propis d'ambients oberts i amb escassa vegetació com herbassars, brolles o conreus de cereals, d’hàbits majoritàriament terrestres i amb un plomatge marronós i en general poc aparent, arribar a veure’ls --i, en no poques ocasions, distingir de quina espècie es tracta si no és el seu cant qui les delata-- pot ser una tasca complicada per a qui només s’interessa per les aus de forma ocasional o no disposa, com és el meu cas, de material i habilitats adequades per a fer-ho. 

Potser l’única excepció dintre del grup, no per l’aspecte --tan discret com en la resta-- sinó pel seu costum de cercar per a cantar llocs relativament elevats i fàcilment visibles, siguen els cotolius: tot i que, com els seus congèneres, prefereixen per a viure i reproduir-se els espais amb poca cobertura vegetal, com els matollars esclarissats o les vores del bosc, no és estrany veure’ls enfilats en alguna branca d’un matoll o d’un arbre, llançant obstinadament a l’aire les melodioses notes del seu cant. Un cant, per cert, al qual deuen l’onomatopeic nom amb el qual els coneixem, i que ha donat lloc també a les seues denominacions en moltes llengües europees, des de la totovía castellana fins a l’eusquera pirripio, i fins i tot el nom llatí del seu gènere (Lullula) o la seua denominació francesa (alouette lulu) semblen tindre aquest mateix origen.

Per aquestes terres, on l’espècie sembla ser relativament freqüent en els hàbitats que li són propicis, fa ja algunes setmanes que els cotolius mascles, encimbellats en les seues talaies a les clarianes de pinedes i garrigues, s’afanyen a reivindicar sonorament el seu territori. Un bon moment per poder-los observar amb relativa facilitat, i per escoltar també el característic cant que ha servit per designar-los, per bé que salta a la vista (en aquest cas, potser fora millor dir a l’orella) què, quan es tracta d’onomatopeies i del so que tracten de representar, les coses poden ser molt relatives: jutgeu vosaltres, si vos sembla, si el cotoliu, quan refila, diu cotoliu, o bé totovía, lullula o pirripio...

 


Tot i que el nom de cotoliu s’aplica a hores d’ara de forma general a l’ocell que podeu veure més amunt, veig que l’Alcover-Moll hi refereix el terme al que normalment se’n diuen titelles o titetes (Anthus campestris i A. pratensis), uns ocells d’hàbits i aspecte similars als dels alàudids, encara que emparentats amb les cueretes. Ja sabeu que amb els noms populars passen sovint aquestes coses, la qual cosa justifica l'obstinació dels biòlegs per fer servir, si més no conjuntament amb ells, els noms científics. I per cert: la meua venerable i atrotinada Guia Peterson de les aus d'Europa, a la que solc recórrer amb freqüència per aquestes qüestions dels cants, diu del del cotoliu que és "un melodioso 'tuuluuiit'", amb el qual s'entremescla "un trino líquido 'lu-lu-lu-lu'". A veure si al remat tindran raó els francesos...



10 comentaris:

  1. Crec que desxifrar el que diuen els ocells a vegades també depèn de l'orella que els escolta.
    Al Pre-Pirineu n'hi ha un, del que desconec el nom, que diu: "bitxo, bitxo, bitxo..."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sense dubte, l'orella fa molt, xavier, i d'ahi la dificultat (i l'interés) de veure com l'interpreta cadascú, fins i tot sense necessitat de canviar de llengua. Possiblement, l'ocell que tu dius és el bitxac, que té aquest nom precisament pel seu cant tan característic i que és fàcil de veure posat damunt de tanques o postes; ací li diem, per això, "cagamànecs", gens onomatopeic però certament descriptiu... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. No l'identifique en una llengua o altra, però m'he relaxat escoltant-lo i m'ha traslladat a la natura. Pense que canviaré l'ASMR pel cotoliu per a dormir :)
    Gràcies!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei, no coneixia jo això de l'ASMR, m'hauré de posar al dia ;) La veritat és que hi ha poques coses que em resulten més relaxants que el cant dels ocells, o d'alguns d'ells: la pàgina de Xeno-canto és brutal per a això, però crec que no em posaria un gaig o un corb per a dormir-me... Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  3. No havia sentit a dir mai el nom d'aquest ocell. Cotoliu, un nom ben bonic, m'és absolutament desconegut. No pas així "allouette" a causa de la cançó francesa, i alguna vegada havia pensat, quin ocell devia ser l'allouette, sense que mai hagués fet el pas de buscar-ho. O sigui que la teva entrada d'avui em resol un dubte de molt temps. Escoltar-lo ha estat un plaer i tal com diu en Xavier, allò que sentim depèn molt de les orelles de cadascú. Costa molt d’identificar el cant amb uns sons que es puguin escriure. De tota manera a la meva orella li predomina molt el so de la i, per sobre la u.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Carme. Més enllà de que siga més o menys fidel al cant --cosa que depen de qui l'escolte, en efecte-- el nom és preciós, rotund i sonor. És més aviat ocell d'espais oberts i eixuts, i s'assembla molt a l'alosa (d'ahi el nom francés) per bé que un poc més petita. En aquest cas, a mi em sembla escoltar sobretot el "tuuluuiit" de la guia Peterson (li tinc molta fe a aquest llubre, com pots veure), però trobe molt típic també que el ritme i el to van augmentant a poc a poc en cada frase. En tot cas, i sense ser l'alàudid que millor canta, és agradable de sentir :) Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  4. Aquest cop no hi puc dir massa perquè, com he explicat, estic sense so a l'ordinador, esperant que vingui de gust a l'informàtic passar per casa.😤 I com sol passar, la majoria de posts d'aquests darrers dies, es necessita so.
    El que sí puc dir, és que em sembla un ocell molt bonic.

    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaja, confie que es resolga prompte això del so, Paula. A mi també em sembla un ocell molt bonic tot i la seua senzillesa, o potser precisament per això. I per a miops recalcitrants com jo, que tinga la gentilesa de fer-se visible quan canta és també tot un detall ;) Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  5. No es poden activar els subtítols dels ocells per saber exactament què diuen?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment ens estalviaria moltes discussions, Pons, i el problema de les transcripcions en altres llengües com l'anglès, que senten "ai" i escriuen "i" i després no hi ha qui s'aclarisca; compassió els tinc als traductors de les guies, quan arriben a l'apartat dels cants... Salut i moltes gràcies!

      Elimina