"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 2 de març del 2022

Hivern de lluers

No podria assegurar --ho deixe, si de cas, en mans de qui ho entén-- si aquest ha estat un d’aquells hiverns en els quals els lluerets, sense que se sàpiga encara de cert per quina causa i sense atendre tampoc a cap patró periòdic detectable, s’hi desplacen en massa cap a la Península des de les terres del nord d’Europa. Però allò cert és que feia temps que no en veia tants, per aquestes dates i en aquesta zona, d'aquests eixerits ocellets, encara que també podria ser que enguany m'hi haja fixat més: tot i que les obres a casa van avançant i els obrers --que són d'aquells que en saben, que en deia Papasseit, i el mateix fan un porxo com una xemeneia-- ja no han de picar tant com en els primers dies, persisteixen encara sorolls i polsegueres, amb la qual cosa els meus passeigs ocasionals per la ruralia que em queda més a prop han esdevingut ara mateix una rutina convenient i pràcticament diària per fugir per una estona d'un enrenou que en tot cas apunta a tindre ja, com se sol dir, els dies comptats. Com el mateix hivern, si fa no fa.



Espere que se m’entenga quan dic que, en general, conceptes com ara “respecte a la integritat territorial” o “compliment de la legalitat internacional” no em resulten especialment motivadors, i que també en açò, com en tantes altres ocasions, tendisc a pensar que les coses sempre són molt més complexes del que sembla a primer cop de titular. Però res d’això no impedeix que crega que l’agressió del dèspota de Putin i el seu exèrcit invasor sobre Ucraïna és un crim indecent i sense pal·liatius, i que totes les meues simpaties estiguen ara mateix amb la capacitat de resistència, el patiment i el coratge del poble ucraïnès. Tan de bo que aquest malson --que em tem que malauradament pot ser-ho encara més-- acabe com més prompte millor, i que tots els seus responsables acaben pagant per tot plegat.







7 comentaris:

  1. Contràriament al que et deia l'altre dia sobre els esquirols, en el cas dels lluerets, coincideixo del tot amb la teva apreciació. Jo crec que no n'havia vist mai cap al meu jardí i aquest any n'hi ha ple que venen a la menjadora (habitualment monopolitzada per les mallerengues de tots tipus i totes menes). Els vaig haver de buscar al meu llibre d'ocells, perquè no els coneixia, de tan pocs que n'havia vist. Quins coses més curioses té la natura.

    Els responsables d'aquest crim que s'està cometent contra Ucraïna, no crec que paguin mai res... els responsables sempre surten impunes, però esperar-ho, sí, és clar, ho esperem amb força. I sobretot que s'acabi com més aviat millor aquesta barbàrie. No ho puc entendre, com algú pot continuar, vivint, respirant, menjant i dormint després de donar ordres de massacrar tantes persones i de desgraciar la vida encara a moltes i moltes i moltes més. Espero que els responsables paguin o no, no trobin mai més la pau ni l'alegria de viure i que siguin desgraciats dins del seu maleït poder.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo feia molt de temps que no en veia tants, i he gaudit molt amb ells: era un dels ocells preferits de mon pare (junt amb els gafarrons), i li tinc una estima especial. Pel que dius, i pel que he anat veient també a les xarxes, sembla que en efecte aquest ha estat un dels hiverns d'irrupció massiva de lluers. Quant a per què passa això, sembla que té a veure amb les variacions en la disponibilitat d'aliment als boscos nòrdics en què viuen: hi ha qui diu que la migració massiva és el resultat d'un bon any de llavors de pícea i la consegüent explosió demogràfica posterior, mentre que altres ho atribueixen pel contrari a períodes en que escasseja el menjar, la qual cosa els impulsa a desplaçar-se; però no seria sorprenent, en fa l'efecte, que totes dues coses hi influïren, potser combinades en períodes successius.

      Malauradament, crec que tens raó: seria estrany, ja ho hem vist massa vegades, que no solament Putin, sinó tots aquells que li donen suport (i sense els quals res de tot açò estaria passant) acaben retent comptes. Però no perdem res per desitjar-ho, i alguna volta haurà de ser la primera. I sobretot, que s'acabe prompte, per la gent que està patint-ho, i que no acabe sent encara molt pijor: realment, la situació a aquelles terres (pel poc que les conec, i pel que vaig llegint) és realment complexa, i fins i tot amb les armes callades qualsevol solució no sembla fàcil... Abraçada i moltes gràcies, Carme!

      Elimina
  2. El gavatxet, de xicotet en veia molts, fa temps que no, miraré més ;-). Doncs sí, una bestiesa d'un dèspota, espere que acabe prompte i isca mal parar el mal p...No Escric més perquè no em censures el comentari ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus que la cosa va a anys, Jordi: de tant en tant, n'hi ha un hivern com el d'enguany que tot s'ompli d'ells --per cert, i com comentava a alguna xarxa: sense eixir dels pobles de Mariola, se'ls anomena niuerets, lloguerets, nyics i gavatxets-- mentre que la majoria d'anys a penes si se'n veuen. Així que aprofita el que queda d'aquest, que a saber quan serà el pròxim.

      Qualsevol qualificatiu per a Putin em sembla ara mateix justificat i per tant no censurable ;) Ara bé, crec que en el fons el que està fent té molt més suport al seu país del que m'agradaria, i que per més raons socials o històriques que vulga posar, atacar un poble pacífic no té cap justificació possible. Per cert, a tu que t'agraden els pardalets: he llegit que l'escut d'Ucraïna --el trident o Tryzub-- seria en realitat una representació estilitzada d'un falcó, probablement el grifó o falcó sagrat... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
    2. M'encante, el falcó! interesantissim Pep, com sempre ;-) Salut i gràcies a tu!

      Elimina
  3. Quins colors més bonics tenen aquests "niuets"!.
    Tot té un principi i un final, per tant les obres aviat seran una anècdota per explicar als teus néts.😉

    No puc entendre com un home ens pot tenir a tots acollonits i, molt menys, que no pugui pagar per tota la barbàrie que fa. Sé que és complicat que passi, però espero que no pugui viure mai més en pau ni en llibertat.

    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi m'agraden molt, Paula, i la veritat és que són agraïts de veure, sobretot quan n'hi ha tants com aquest hivern, movent-se en grups pels arbres o menjant llavors per terra. I al remat, igual si no arriba a ser per les obres, que em treuen de casa a la que tinc ocasió, potser no m'hi haguera fixat en ells :)

      Deixant de banda tot l'entramat d'interessos econòmics que, al remat, solen estar al fons de quasi tot, m'atreviria a dir que el gran perill d'aquesta situació --que en tot cas, venia anunciant-se des de feia temps-- és que Putin ha connectat amb un sentiment de frustració i humiliació d'una part significativa del seu poble, dins i fora de les fronteres actuals de la Federació Russa, que faria qualsevol cosa per recuperar un passat que consideren si no com a gloriós, si molt millor que el que han de viure ara. I això (una "sagrada missió històrica", siga real o fingida), quan s'ajunta amb el poder suficient per eliminar als dissidents i imposar-la per la força de les armes, sempre ha acabat costant un preu altíssim en sang i en vides. Tan de bo aquesta volta, malgrat tot el que ja ha passat i està passant encara, no siga encara molt pitjor. Salut, abraçada i moltes gràcies!

      Elimina