Espuña per fi

Fins i tot deixant de banda totes aquelles que no tinc més remei que considerar, per una causa o altra, com a fora de les meues possibilitats, la llista de muntanyes que aspire a poder conèixer algun dia és encara notablement extensa. No deixa de ser cridaner, però, que en aquesta llista hi figuren no poques serres que, tot i resultar-me més aviat accessibles (per característiques o per proximitat, posem per cas), no he trobat encara el moment de pujar o de recórrer. És el que em passa, sense anar més lluny, amb la pràctica totalitat de les muntanyes de la veïna Múrcia: potser ha estat per la presumpció de que allò que hi trobaria ha de ser relativament similar al que ja conec de moltes serres valencianes, o bé perquè no és estrany que tendim a deixar de banda precisament allò que ens queda més a mà, amb la idea de que no han de faltar les oportunitats d’anar-hi; però el cas és que, a poc que hi pense i deixant de banda la visita --bastant recent, per altra banda-- a la singular serra del Carxe i a les terres de parla valenciana que queden als seus peus, el meu contacte amb les muntanyes murcianes s’ha limitat fins ara a veure-les des de la distància, molt sovint de camí cap a altres cims de més renom, i a renovar cada vegada que això passa el propòsit de que algun dia hauria de fer compte d’acostar-me.

De la Sierra Espuña, que és una de les muntanyes que es troben en aquest cas, n’havia llegit ja i des de feia temps unes quantes coses: molt coneguda pel colossal projecte de reforestació que s’hi va dur a terme, des de finals del segle XIX, sota la direcció de l’enginyer Ricardo Codorniu (qui també va intenvindre, junt amb Francisco Mira, a les plantacions a les dunes que amenaçaven al poble de Guardamar del Segura) i amb molts paral·lelismes amb altres actuacions dutes a terme en terres valencianes per la mateixa raó i en la mateixa època, sabia també de l’interès muntanyenc dels seus abruptes paisatges i del valor excepcional de molts dels seus ecosistemes i de les espècies que alberguen, raó per la qual compta amb diverses figures de protecció. Espuña va ser també el lloc on el 1970 s’hi van introduir –per motius bàsicament cinegètics-- els primers arruís de la Península, des d’on han anat estenent-se a moltes altres serralades de la vessant mediterrània ibèrica. Amb tot això, a poc més de dues hores de cotxe des de casa, i amb l’al·licient afegit d’uns cims que superen els 1.500 metres, quan finalment s’ha presentat l’oportunitat de conèixer-la sobre el terreny, era pràcticament impossible deixar-la córrer.

Al remat, ha estat només un tast, però he de dir que la muntanya ha complert sobradament totes les expectatives. Sense eixir, en aquesta primera ocasió, dels itineraris més freqüentats, i renunciant al cim principal de la serra (el denominat Morrón de Espuña, de 1.583 m) per les instal·lacions militars que l’ocupen i que l’agermanen, lamentablement, amb l’Aitana, Tramuntana i tantes altres, la passejada va recórrer, quasi sempre entre la boira i els núvols, alguns dels paisatges més emblemàtics i coneguts de la serralada, des del cim de Pedro López (1.568 m) a l’encisador racó que ocupa la casa, ara mig assolada, de la Carrasca. De fet, l’altitud molt similar i el radar cimer no són els únics trets que fan pensar, d’Espuña estant, en l’Aitana: els pous de neu, les cingleres que voregen les altures principals o els espinosos matollars encoixinats que cobreixen les altures de la serra posen de manifest les relacions entre aquestes dues muntanyes, fites remarcables en el conjunt de les Serralades Bètiques. Semblances, doncs, amb paisatges que resulten familiars, però també suficients trets singulars --a la pròpia serra, però també a les terres que queden als seus peus-- com per poder assegurar que no serà, aquesta, l’única visita que faré a Espuña; almenys, i pel moment, ja puc treure-la de la llista de pendents, i passar-la a la de llocs als quals tornar.

Des de fa uns dies estem d'obres a casa --ja ho he anat dient, a qui m’ha volgut escoltar: veig com està ara mateix la cuina, i no puc deixar de pensar en el PP-- i a mi, que aquestes coses m'atabalen, cada volta em costa més trobar un lloc i un moment suficientment tranquils com per posar-me a llegir i a escriure, així que anirem fent allò que es puga. I si, ja sé que en acabar quedarà molt bé, que ja tocava, que els xics van tan ràpid com poden i tot això i allò; però se’m farà llarg, molt llarg. Almenys les gates, crec, m’entenen...