Tal i com passa a moltes altres zones de muntanya arreu del món, els rastres de l’activitat secular dels pastors i els seus ramats són una part fonamental del paisatge actual de l’Alt Atles. Tot i que sovint passen desapercebuts a observadors poc avesats, els testimonis materials d’aquest aprofitament mil·lenari (corrals, pastures o camins de transhumància, especialment, però també fonts, abeuradors i fins i tot petroglifs i altres formes de delimitació territorial) es fan presents arreu de les muntanyes. Però l’empremta del pastoralisme va molt més enllà d’aquests elements físics: tot i l’efecte dels canvis socials i econòmics recents a que es veuen sotmeses les societats muntanyenques, i que estan alterant també unes pràctiques que es basen en l’estructura tribal i que es remunten com s’ha dit molts segles enrere, la ramaderia extensiva ha donat lloc a un conjunt extraordinari de pràctiques, costums i manifestacions culturals que han merescut des de fa temps l’interés dels investigadors occidentals, no solament pel seu valor patrimonial sinó també per representar models d’ús sostenible dels recursos naturals arrelats al territori i que podrien contribuir a millorar la situació ambiental i socioeconòmica de moltes altres zones de muntanya. És el cas, per exemple, de l’
agdal, un terme amazic de significats diversos que s’aplica originàriament a qualsevol espai tancat però que, en algunes zones de l’Alt Atles, designa també un
model de gestió comunitària dels herbatges d’estiu basat en l’establiment de normes acordades per vedar temporalment l’accés a determinades pastures durant la primavera, amb la qual cosa es facilita la seua adequada recuperació. Amb freqüència, les limitacions d'ús dels
agdal es troben reforçades per elements vinculats amb creences sobrenaturals (en Al·là, els sants locals o els genis o
djinns), i la seua reobertura anual al pasturatge pot anar precedida per una festa o
moussem amb cants, danses i rituals als quals hi participa tota la comunitat relacionada amb el lloc.
 |
| Pastures d'estiu dels Aït Mizane segons H. Rachik (2011). De la xarxa. |
La meua curiositat pels anomenats
sistemes agrosilvopastorals, especialment per aquells que es desenvolupen en territoris de muntanya mediterrània, es remunta a molt de temps enrere. Les característiques ecològiques dels àmbits als quals s’apliquen, els seues trets específics d’adaptació a les condicions locals o els mecanismes socials i culturals que els mantenen, però sobretot la possibilitat d’aplicar-los per millorar la situació socioambiental de determinades zones, m’han despertat des de sempre un interès especial, afavorit per la nombrosa documentació que, afortunadament, es troba a l’abast de qualsevol persona que s’interesse sobre el particular: fonts com el
Pastoralism Knowledge Hub de la FAO, o les nombroses publicacions del
CIHEAM (entre elles, la revista
Options Mediterranéennes), per citar-ne només un parell, han estat fonamentals per saber-ne més sobre aquestes qüestions, i gràcies a elles vaig poder conéixer moltes de les singularitats d’aquesta activitat a l’Alt Atles –un àrea especialment ben estudiada-- quan visitar aquelles terres no era més que una vaga possibilitat de futur. Potser és per això que, ni que siga com un més dels visitants ocasionals que recorren a hores d’ara aquelles muntanyes, caminar pels seus senders ancestrals, passar la nit en algun dels
azib (pletes comunals ocupades estacionalment pels pastors, junt a les quals hi solen haver closos de pedra seca o
asgoun) dels que tant havia llegit, o veure als pastors recollir a boqueta nit el seu ramat, segueix tenint per a mi un significat especial. I el desig, també en açò, de no perdre mai les ganes de seguir aprenent.
Vaig deixar pendent, de l’entrada anterior dedicada a aquest viatge, dir alguna cosa de la darrera etapa de la ruta, però la veritat és que no hi ha molt a contar: arribats finalment al refugi –menys concorregut que altres ocasions-- després d’una ràpida i còmoda baixada des del coll de Tizi n’Ouanoums, només ens quedava afrontar, al dia següent, la prevista ascensió al Toubkal, que vam completar sense cap incidència tots els membres del grup i que he de dir que en aquesta ocasió em va semblar, potser pels dies passats prèviament a la muntanya, menys feixuga que en pujades anteriors. El descens per la vall d’Ikhibi Nord i el retorn a Imlil --amb la preceptiva parada a l’encisador paratge de Sidi Chamharouch-- formen part també de trajectes que em resulten ja familiars, però no per això menys estimables, i als que espere tornar més prompte que tard.
