"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 13 de setembre de 2022

El Pirineu tranquil


Cal dir que no era, d’entrada, la nostra primera opció. Però descartades per diverses raons altres propostes més exòtiques que hauran d’esperar el seu moment, tornar als sempre estimables Pirineus va acabant sent, per a la colla de trescadors amb la què solc compartir eixides muntanyenques, l’alternativa més viable. No ens abellia, però, recórrer a les rutes i els paratges habitualment més concorreguts, per als quals es presumia enguany --i sembla que ha estat així-- una afluència de gent especialment elevada. Es tractava, per tant, de buscar alguna zona que, tot i mantenir els atractius que s’esperen d’un recorregut pirinenc, quedara un poc allunyada dels principals nuclis d’atracció de la muntanya, i les rutes autoguiades que gestiona l'amic Pako Crestas ens oferien una possibilitat que, al remat, trobàrem idònia per als nostres propòsits: un trajecte en cinc etapes per l’entorn de la Vall de Santa Magdalena, al Parc Natural de l'Alt Pirineu, batejat --diria que justificadament-- com a “Terra Incògnita”, i que amb inici i final a Os de Civís permet conèixer millor un sector de la serralada que sempre havíem vist des de la distància --en acostar-nos a Andorra o a la Vall Ferrera, ja que queda entre totes dues zones-- però que mai havíem trobat ocasió de recórrer.

La ruta, els detalls de la qual poden veure’s en aquest enllaç, pot fer-se en tres, quatre o, com ja he dit que va ser el nostre cas, en cinc etapes. En la primera d’elles, i després de fer nit en el molt recomanable Hostal la Font d’Os de Civís, el camí ens va dur a ascendir per la vall del riu de Salòria fins al Coll de Conflent i les bordes d’igual nom, per remuntar després, vorejant el torrent de Sabollera, fins el Coll de Màniga i descendir finalment, a través d’un bosc esponerós, fins el refugi del Gall Fer; una jornada exigent per la distància i els desnivells remarcables --amb algun tram en el qual convindria revisar el track, en perdre's a trams la traça del camí-- i amenitzada a més a més, en el nostre cas, per una tempesta que ens va agafar pràcticament al punt més alt del recorregut i ens va acompanyar ja fins a l'arribada al refugi, del qual i per cert fórem els únics ocupants que feren nit. La segona jornada discorre, en un primer tram, per un preciós sender entre boscos d'avets i pins rojals, fins descendir, poc després, a la vall de la Coma de Burg, a l'altura del llogaret d'igual nom. Des d'ací, el traçat remunta el vessant fins el Coll de So, travessat el qual (i de nou sota la pluja) arribàrem finalment fins a la fondalada en la què s’alcen les Bordes de Tressó: un indret realment encisador --per les antigues bordes habilitades com a alberg, pel bellíssim entorn que les envolta, i per l’hospitalitat de Klaas i les seues filles-- que justifica sobradament una visita. 



Quant al tercer dia, la ruta preveu un recorregut circular --de nou llarg i amb bons desnivells, i de nou i en el nostre cas amb la presència de les tempestes a partir del migdia-- que comença i acaba a les Bordes, i que permet ascendir al modest però panoràmic Pui d'Urdossa, a 2.226 metres, per baixar després fins els  pobles de Mallolís i Farrera. i tornar a remuntar, per bé que ara per un altre camí diferent al de l’etapa anterior, el Coll de So. Des de les Bordes de Tressó, la ruta segueix en la quarta jornada fins el Planell de l'Orri Vell per descendir després ràpidament fins a la preciosa Vall de Santa Magdalena, el vessant sud de la qual es remunta per ascendir fins a la Creu del Ras de Conques i acabar el dia en el petit refugi que hi ha a la seua rodalia. La darrera jornada ens dirigeix, travessant els colls de Grau i d’Ares i ascendint a l'arrodonida lloma del Bony de Trescul, fins al ja conegut Coll de Conflent i, des d'ell però ara pel sud de la vall del Salòria, fins al punt d'inici a Os de Civís. 




Probablement, la falta de cims d’un cert renom --la màxima altura de la zona és el pic de Salòria, de 2.785 metres-- i la limitada accessibilitat, si més no per comparació amb altres àrees pròximes, han fet que aquest sector, malgrat els paisatges remarcables i els seus extraordinaris valors ambientals, no siga una destinació massa coneguda entre els visitants habituals del Pirineus, almenys fora de la temporada hivernal i els recorreguts amb raquetes de neu. Quant a nosaltres, malgrat haver estat bastant condicionats per les tempestes diàries (benvingudes, en tot cas: no recorde haver vist mai els Pirineus tan secs com enguany), és evident que l’experiència va pagar a bastament la pena, i no solament per la tranquil·litat que també buscàvem: els paisatges muntanyencs, els extraordinaris boscos que encara s'hi conserven (Virós, en el qual s'ubica el refugi del Gall Fer, n'és un d’ells, però no pas l’únic) i altres elements d’interès que formen part de la ruta, com ara els associats a la memòria de la Guerra Civil al Pallars, fan d’aquest recorregut una opció francament recomanable per a conèixer un poc millor aquesta part del Pirineu, potser menys esquerpa i més tranquil·la que d'altres que ens resultaven fins ara més familiars, però amb tot allò que fa que el Pirineu siga allò que és. 




De totes les seguides que he hagut d'anar recuperant en acabar-se les vacances, aquesta de tornar a escriure al blog és una de les que més està costant-me. Estic segur, però, que és només qüestió de temps, i que a poc a poc aniré posant-me al dia; deixar de procrastinar no sempre és fàcil...




11 comentaris:

  1. Quines fotos i quins paisatges més bonics! M'encantaria fer aquesta ruta...

    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme! Ja feia temps que m'abellia conèixer un poc millor aquesta zona, que tenia vista d'acostar-me cap a la Vall Ferrera, i la veritat és que m'ha agradat molt. Potser li falta un poc d'altitud, però la tranquil·litat (caminar pel Pirineu en ple estiu i no trobar-te pràcticament a ningú no deixa de ser cada volta més estrany) ho compensa a bastament. Hi tornarem, segur... Salut i una abraçada!

      Elimina
  2. Una bella ruta pel que ens mostres, lluny d'aglomeracions i rica en paratges.

    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens hem quedat amb ganes de més, i això sempre és un bon senyal, Paula; pels camins i els paisatges, però també pels llocs on ens hem allotjat, tots ells magnífics (i on hem gaudit, també, de tranquil·litat; poca gent en general, però en un dels refugis hi érem nosaltres sols...). Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Quantes i quantes coincidències. A molts d'aquests llocs hi hem estat. Al llarg d'uns quants anys:
    Farrera, Gall Fer, Bordes de Contflent, Bony de Trescul, Urdossa, Virós, paratges de la guerra civil...
    Has fet un recorregut admirabe.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per a mi era zona desconeguda, xavier; el més a prop que havia estat era anant de pas cap a la Vall Ferrera, i era un d'aquells llocs que saps que cal conèixer però que sempre acabes deixant-te pendent per a millor ocasió tot i les bones referències. Ara, almenys ja puc dir que hi hem estat (la ruta està molt encertada, tant pel que fa a les etapes i els recorreguts com als allotjaments), però estic segur que hi tornaré: massa llocs extraordinaris, els coneguts i els que ens van deixar a la vora --quines ganes, pujar al cim de Salòria-- com per conformar-se només amb aquest tast. A veure si hi coincidim, no se m'acut guia millor ;) Salut i abraçada!

      Elimina
  4. Molt bona crònica, Pep. M'han vingut al cap molts records i moments amb bona companyia, i estic totalment d'acord amb això que ens hem quedat amb ganes de més. M'atreu el tema de les raquetes de neu per Virós, i aprofundir en la batalla de Baladredo, cim que vam tindre enfront mateix del Urdossa i, per suposat, fer-li una visita al Klaas a les Bordes de Tressó. Tornarem, segur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Rafa, pel comentari i per la companyia: els llocs i els paisatges, extraordinaris, però la colla no es va quedar gens enrere i va ser tot un plaer compartir amb vosaltres aquells dies :) Anem mirant agendes, perquè cal tornar-hi (i ara que ja ho coneixem una mica, amb més raó). Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon reportatge! gràcies per compartir-ho :)
      És como si haguérem estat amb vosaltres!
      Els Pirineus és un èxit assegurat sempre, per uns motius o per altres (animals, botànica, paisatges, patrimoni, ... vida natural en mitja-alta muntaya). I perdre's per llocs poc concorreguts, fan que et retrobes més a tu. No et passa el mateix?
      Que no s'ature la roda!!
      Llum

      Elimina
    2. Gràcies a tu, se't troba molt a faltar en aquestes caminades :) En efecte, el Pirineu sempre és aposta segura, per una raó o per una altra, però aquest recorregut ens va sorprendre molt per la varietat i per la tranquil·litat (si que em passa, també: no em molesta la gent a la muntanya dins d'uns límits raonables, però no trobar a ningú, poder escoltar el silenci, té un encís especial que es presta a la introspecció). Quant a la ruta, no és la muntanya del cims, crestes i estanys, però té molt a veure i et deixa amb ganes de més. Així que, de motius per a tornar, en tenim ja uns quants arreplegats... Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina