Pensar i fer

 

Potser el que m’ha resultat més molest ha estat haver-me d’alçar del llit quasi a l’hora en què comença a poder-se dormir, que la calor no afluixa i les nits es fan feixugues. Però tret d’això, i de que m’ha costat un poc més del que pensava tornar a seure davant del teclat en tornar a casa de vesprada, un any més he pogut constatar que, tal i com passa amb moltes altres coses --anar al dentista o llegir-se “Noruega”, posem per cas-- la tornada de les vacances fa més peresa quan es pensa que quan es fa. Valguen en tot cas aquestes quatre ratlles per deixar constància expressa del retorn, com també per avançar que malgrat els efectes funests dels incendis d'agost --el de les valls de la Marina m’ha tocat, no cal dir-ho, de molt a prop-- aquestes setmanes de pausa han cobert a bastament els objectius previstos; de muntanyes, paisatges, llibres i d’altres avorriments més o menys fructífers, ja aniré contant-vos si es presenta l'ocasió. Segur que, en refrescar, tot serà més fàcil...

Encara que siga amb uns dies de retard --tot i que ja havia acabat formalment les vacances, la data en qüestió em va agafar capficat en pensar i amb poques ganes de fer-- m'haureu de permetre que em faça ressò, un any més, de la Diada d'Estellés, i que ho faça de nou amb un dels primers poemes que li vaig llegir. Res no hi ha clar, com no hi ha res fosc...

Un entre tants, en un lloc de la Terra.

L’home ha arribat als voltants de la Lluna

i n’ha transmés les imatges a la tele.

Un astronauta llegia uns versicles.

Sobre la taula hi havia residus

de l’adorable sopar en família.

Un entre tants, en un lloc de la Terra.

És el meu lloc i és el lloc on els meus

treballen, lluiten, esperen i blasmen,

fan els seus fills, descabdellen, cabdellen.

Res no hi ha clar, com no hi ha res fosc,

tot es baralla, es desfà i es refà.

Resta la Lluna, l’enigma. ¿L’enigma?

¿I el cor humà? N’hi ha transplants, com sabeu.

El vell amor, insondable, terrible,

i al capdavall els versicles solemnes,

aquells fragments que ningú no desxifra

d’una manera, diríem, plausible.

Hi ha morts que viuen i donen la mà,

tenen a punt una frase oportuna

i saben dur una vida discreta,

sense cridar l’atenció,

morts que ningú no sabrà que són morts

i van a missa de dotze els diumenges.