Escenaris

A la meitat del segle XII, la imminència de la conquesta per part dels exèrcits feudals devia ser tan evident com aterridora per a la població andalusina que vivia a les muntanyes del sud valencià. L’expansió constant dels regnes peninsulars havia deixat aquestes terres en una situació fronterera que les exposava permanentment a les incursions i cavalcades de les hosts cristianes. No és estrany, per això, que l’amic Josep Torró situe en el període comprés entre el segon terç d’aquell segle i el primer del següent la construcció de la major part de les nombroses fortificacions andalusines de les quals tenim notícia en aquesta zona; unes edificacions que no respondrien a “un 'plan estratégico' de defensa territorial” bastit per cap entitat estatal, sinó que tindrien un origen camperol en ser les pròpies aljames (potser, de vegades, amb la participació d’assessors especialitzats) les que promourien la fortificació, atès que, com diu Torró, són aquestes “las primeras y principales entidades para quienes representa una urgencia disponer de fortificaciones como último medio de impedir el cautiverio o la expulsión: los destinos que aguardaron a los andalusíes de las islas orientales o de la vega del Guadalquivir, donde apenas había ḥuṣūn”.

Les terres situades a peus de la serra de Benicadell no devien ser en absolut alienes a aquesta percepció, accentuada a més a més pel record de les devastadores incursions de les hosts del Cid a finals del segle XI i les posteriors cavalcades dels reis aragonesos (Alfons el Bataller i Alfons II), de tots els quals se sap que van recórrer i fins i tot ocupar la Penna Cadiella. De fet, i a hores d’ara, encara resulta possible visitar les restes de dues fortificacions que, si be mostren unes característiques --i un estat de conservació, també-- ben diferents, corresponen a dues de les tipologies típiques de les construccions defensives bastides en aquesta època a la Ŷibāl Balansiya. La primera d'elles, coneguda actualment com Castellet de Carrícola, mostra els trets propis de les denominades torres d'alqueria, fortificacions de poca entitat destinades a la protecció dels habitants d'un o dos nuclis de població, les quals i a més de la torre característica solien disposar d'un petit reducte fortificat o albacar. Les excavacions arqueològiques dutes a terme al Castellet i el seu entorn amb ocasió de la seua recent restauració (finalitzada el 2011) han permès confirmar els últims anys del segle XII o els primers del XIII com a data de construcció; no sembla que, una volta consolidada la conquesta, la fortificació fora objecte d'un ús continuat, i tot apunta a que va ser abandonada i parcialment enderrocada a finals del segle XIII.

No molt lluny del Castellet, però molt menys aparent que aquell, s'alça un altre exemple de fortificació, però aquesta amb una magnitud i característiques pròpies d'un autèntic castell o ḥiṣn: el Castell de Carbonera, com és conegut habitualment, estava constituït en aparença per un ampli recinte emmurallat bastit al capdamunt de la denominada Lloma del Castell, pràcticament a cavall entre els actuals termes municipals d'Otos i Beniatjar. Tot i que amb dificultat pel seu estat actual de conservació, s'hi distingeix un espai principal envoltat per una muralla de quasi tres-cents metres de longitud, reforçada per diverses torres quadrangulars de les quals a penes es conserven actualment restes de la base. A la part superior d'aquest recinte hi ha vestigis d'un altre paredat que podia actuar com a celòquia, mentre que a l'exterior es conserven fragments del que podia haver estat un tercer perímetre defensiu, potser amb funcions d'albacar. Al cantó nord-est de la muralla, junt al que devia ser l'accés a la fortalesa (i on s'han dut a terme, aparentment, excavacions recents que semblen a hores d'ara paralitzades) es conserva part d'un aljub i el que podria ser una habitació. A falta d'un estudi sistemàtic de les restes conservades, no és molt el que se sap d'aquest castell, que alguns autors fan coincidir --des del meu punt de vista erròniament-- amb el que les fonts medievals anomenen Binnah Qatal, Peña Cadiella, Pennacatell o Penacadell. Quant a la seua construcció, hi ha qui la remunta al segle XI, tot i que Torró el considera, en base a altres exemples pròxims i comparables, una edificació de finals del segle XII; en el primer terç del segle XIV, el castell estava abandonat i s'havien enderrocat les seues defenses.

 

Els castells de Carrícola i Carbonera poden visitar-se en una relativament curta però entretinguda caminada pels estreps septentrionals del Benicadell, i de fet és això el que buscàvem, en principi, el cap de setmana passat, quan ens hi vam acostar a aquesta zona: després d'un estiu de fer-les servir poc o gens, no estan les cames com per a plantejar-se massa reptes, i recorreguts com aquests van bé per veure d'anar posant-les a punt. I els paisatges estimables, els poblets encisadors, els castells i la història fascinant d'aquells que els van bastir i de qui encara ens queda molt per conèixer, no deixen de semblar-me, també, el millor dels escenaris per a fer-ho.