Havia pensat en això alguna vegada, però no ha estat fins ara, després de donar ahir per ben complida la ja antiga tradició familiar d'anar a veure els cirerers que floreixen aquests dies per les valls de la comarca, que he dedicat una estona a buscar-ho per la xarxa. I he trobat que, segons sembla, en el Hanami japonès els fruits són un element tan irrellevant que la majoria de les varietats que el protagonitzen --els sakura-- o bé no en produeixen o bé, si ho fan, són més aviat petits i aspres, agres o amargs. No cal dir que no seré jo, amant reconegut de l'encís de les flors (cirerers inclosos) i indubtablement sensible, també, a la fugacitat de la bellesa i de la vida, qui gose qüestionar la profunda significació filosòfica d'aquesta pràctica mil·lenària. Però he de reconèixer que, davant l'espectacle esplendorós de la florida dels nostres cirerers, mai no he pogut evitar pensar que allò que li dona sentit a cada flor, allò que al remat les fa inevitablement belles i efímeres, és la seua decidida voluntat d'arribar algun dia a ser cirera. I no crec que això, sincerament, els lleve gens de poesia; de fet, estic convençut que és al contrari.
La poesia és molt més redona si abasta tots els sentits. Com una cosa no lleva l'altra, m'apunte al Hanami i també a la festa de la cirera. Amb tot.
ResponEliminaTambé jo soc del mateix parer: cada cosa té el seu temps, i cal saber gaudir de totes elles tal i com se'ns presenten. I al remat, el camí que du des de la flor al fruit no deixa de ser, també i a la seua manera, bellíssim... Salut i moltes gràcies!
EliminaCal reconèixer que les florides dels cirerers del Japó, aquests de les flors roses en ramells atapeïts, són una meravella. Aquí a la carretera de Sant Cugat a Rubí, fa ja uns quants anys que n'hi van plantar tota una renglera, bastants, no sé potser 20 o 30 i jo que abans de jubilar-me feia aquest recorregut molt sovint, cada primavera ja els esperava, cada any i m'hi aturava i tot per gaudir-los. Mai, ni un sol cop els vaig poder "enxampar" amb les cireres, jo havia arribat a la conclusió que no en feien, però potser són petites i escarransides i jo no les veia, sobretot des del cotxe.
ResponEliminaI sí que he vist també camps de cirerers florits, els d'aquí, blancs i amb cireres i triar per triar els prefereixo jo també. El de les teves fotos està preciós, res a envejar als altres. Sóc entusiasta de les cireres. I quina pena que hi hagi cirerers queno en facin.
Una abraçada, Pep!
Així és, Carme. La floració dels cirerers, com la de molts dels seus parents (els ametlers, per suposat, però també pruneres, albercoquers, bresquilleres i tants altres que es crien encara per ací-- és indiscutiblement preciosa, i no sorprèn gens que desperte tant d'entusiasme estètic. El que sempre m'havia xocat és, com tu dius, que en parlar dels cireres japonesos i el Hanami mai no es parlara dels fruits, i no em va sorprendre molt saber que la majoria de les varietats que s'associen directament van ser de fet seleccionades per a que no en feren. Quant al cirerer --el nostre, el que fa cireres... quan en fa-- és un cultiu bastant habitual en algunes d'aquestes valls, fins el punt que cada volta hi ha més gent que s'hi acosta, a principis de març, només per veure'ls. Nosaltres solem fer-ho cada any, i ja va bé; però si haguera de triar també, molt millor quan arriba el temps de la cirera i podem tornar a casa amb un bon basquet acabat de collir (que per cert, dura no res...). Moltes gràcies i una abraçada!
EliminaEn viu no n'he vist cap mai. Em sembla un arbre preciós, com els ametllers florits.
ResponEliminaPel que fa a les cireres, són dels fruits que m'agraden més. Recordo sempre que quan estava embarassada vaig veure que, en una paradeta del dijous, hi havia un caramull de cireres i m'hi vaig llançar com una fletxa per demanar la meva ració. Quan vaig aixecar la mirada, vaig veure un munt de dones que esperaven el torn i mentre se m'encenien les galtes i demanava perdó, elles li deien a la madona que em servís primer, no fos que el nen nasqués amb una cirera a la cara. Tot seguit vaig donar les gràcies i me'n vaig anar cap a casa, devorant les cireres.
Aferradetes, Pep.
Una anècdota ben curiosa. Petons!
EliminaÉs curiós el que dius, Paula: ja sé que no té res a veure (és cosa d'haver trobat, ací, les condicions que necessiten), però per aquestes comarques del sud la major part dels conreus de cirerer coincideixen amb les valls que van colonitzar els mallorquins allà pel segle XVII, després de l'expulsió dels moriscos: Gallinera, Alcalà, Ebo i Laguar, sobretot, però també Seta i els voltants de Planes, que aquestes setmanes passades eren un autèntic jardí. Quant a les cireres, són també i sense cap dubte de les meues fruites preferides; potser no arribe al teu extrem (o si; m'imagine el muntó de cireres a la parada i se'm fa directament al boca aigua ;), però quan les tinc a l'abast i estan en el seu punt m'he d'obligar a deixar de menjar-ne. I rarament ho aconseguisc, tot s'ha de dir... Abraçada i moltes gràcies!
Elimina😅 Petons, cantireta!.
EliminaGràcies, Paula i cantireta, per passar-vos, sempre un plaer veure-vos :)
EliminaUn regal més de la natura!
ResponEliminaAixí és, xavier. De la natura, sense dubte, però com li deia a una bona amiga en altres xarxes, també de la saviesa i de l'esforç dels braços que els mantenen. I potser això els fa encara més bells, o almenys a mi m'ho sembla... Una abraçada i moltes gràcies!
Elimina