Punt i seguit

Fa poc menys d’un any, l’amic Pako Crestas, promotor i company habitual de molts dels meus viatges muntanyencs, em va assabentar de la seua intenció d’organitzar un recorregut diferent --alternant etapes de trekking amb altres en mokoro, embarcació a perxa tradicional de la zona-- pel Delta de l’Okavango, a Botswana. He de dir que, tot i ser conscient dels seus valors excepcionals i de la seua reputació com a zona de conservació per a moltes espècies animals, aquesta extraordinària àrea natural no figurava com a prioritària en la meua extensa llista de desitjos viatgers, potser per haver tingut ja l’ocasió, quan vam anar a Tanzània fa uns anys a pujar el Kilimanjaro --les fotos de dalt i de baix, fetes a Ngorongoro i al llac Manyara, són de llavors-- de conèixer un poc la fauna i els paisatges africans. El cas és que, després de pensar-m’ho un poc, em va semblar que no solament el lloc, sinó també les condicions de la proposta, justificaven sobradament deixar per a un altre moment altres idees de viatge que em rodaven llavors del cap per a aquest any. I és així com, no sense algun dubte d’última hora per si el tema de la salut es complicava, demà mateix començaré un llarg itinerari que em durà a passar uns dies –començarem a Maun i acabarem, aprofitant que ens queden prou a mà, a les Cascades Victòria--  per aquells països de l’Àfrica austral, en la què estic segur que serà en tots els sentits una experiència inoblidable. Faig punt i seguit, doncs, en el blog com en moltes altres coses, i ja vos contaré com ha anat a la tornada. Una cosa, però, si que vos puc assegurar: el viatge ens surt prou més barat que al rei emèrit. I a més, amb nosaltres, els elefants poden estar tranquils.

 

Soc del parer que anar-se'n lluny de tant en tant a veure coses està bé, però sense descuidar aquelles que ens queden més a prop. Així és que aprofitant que les meues filles han estat a casa aquests dies, i com que enguany no passaré amb elles els Moros i Cristians ni la Diada de Sant Jordi, dilluns (de Pasqua) vam decidir apurar els dies lliures per visitar el sempre recomanable Castell de Montesa, enclavament paisatgístic privilegiat sobre la preciosa comarca de la Costera, casa mare de l’Orde d’igual nom i fita cabdal per comprendre la història valenciana. Amb dues notes, aquesta vegada, que em van alegrar especialment: les obres de consolidació i restauració que van avançant, i molta gent –molta més de la que m’esperava—visitant-lo. I com que dia que passa dia que no torna, un bon dinar a Xàtiva per a tancar-lo, que tampoc no és poca cosa.