"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 9 d’abril del 2023

Santa Rita, 12


Jo vivia al quart. De seguit, des de que vaig nàixer fins que vaig marxar a estudiar, i després a temporades quan tornava a casa per vacances fins que finalment, en acabar la carrera, em vaig quedar a València. Els pares s'hi havien mudat al pis en casar-se per estar a prop dels avis, que des d'uns anys abans vivien al segon, més vell i prou més fosc: dalt, al menys, teníem la minúscula terrasseta al costat de la cuina, minúscula també; però sobretot, teníem el porxi, que en realitat havia estat part del pis de més amunt (coses de les cases 'de dos claus', característiques dels barris obrers alcoians) i sense el qual la nostra adolescència hauria estat sense dubte molt diferent i bastant més avorrida. Però també vaig viure, uns anys després, en el segon: en tornar a treballar a Alcoi durant un temps, i havent faltat ja els iaios, el vam arreglar un poc i ens hi vam instal·lar temporalment, com van fer també després els meus germans fins que cadascú vam anar a parar als llocs on vivim ara; feia ja  temps, tret d'algun curs que el vam llogar a coneguts i de fer-lo servir com a base per a Festes --que no passen per davant però que queden ben a prop-- que el teníem desocupat. Els pares van seguir vivint al quart fins al final.

Durant tot aquest temps, d'ençà que la mare va faltar, hem dubtat sobre què fer amb els dos pisos del carrer de Santa Rita. Massa memòria acumulada, em sembla, com per a que fora fàcil decidir-se; però també ens feia dubtar la remota possibilitat de que potser en un futur, ja fora per a algú de nosaltres o per als nostres fills i filles, almenys algun dels dos podria fer-nos encara algun paper. Però la casa és vella, a dalt i a baix hi ha molt per reparar, i nosaltres estem ara com ara en altres coses i amb poquetes ganes de ficar-nos en segons quins embolics. Així és que, al remat, ens vam decidir fa uns mesos per posar-los a la venda i, tal i com avançava l'altre dia, tots dos tenen des d'ara un altre propietari que ja té planificada, segons ens diu, una profunda reforma i que els donarà --i he de dir sincerament que això ens alleuja-- un altre aspecte i una nova vida.

A nosaltres encara ens queda algun remitjó per deixar-los buits del tot a la data estipulada, perquè també això ha estat un procés llarg i a estones gens senzill; però la major part de la faena ja està feta, i a més a més crec que ens ha servit per a fer memòria de moltes de les coses que hi hem viscut i que amb el pas del temps se'ns havien anat esvaint. Records dels pares i dels avis, sobretot i especialment; però també d'aquell carrer de la meua infantesa, tan diferent del que hi ha ara que em sembla tret d'un altre món, dels amics del barri i de veïns que fa molt de temps que ja no hi són, de les estones passades al porxi (li he promès al meu germà que d'això he de deixar escrita alguna cosa, però ell ja s'ha avançat i no sé si seré capaç de dir molt més) o de les nits d'abril, amb la meua filla de pocs mesos als braços, escoltant les marxes mores retronant tota la casa mentre les filaetes baixaven pel carrer Sant Nicolau... Massa temps, massa coses viscudes com per a que el carrer de Santa Rita no siga ja, per sempre més, el meu carrer. I el seu número 12, molt més que aquella casa on jo vaig viure. 




Pasqua eminentment casolana, enguany, perquè abellia descansar dels tràfecs de les últimes setmanes i perquè, al remat, la cosa ha vingut com ha vingut: tot i que possiblement encara caldrà fer alguna prova més, l'última i recent visita mèdica sembla confirmar un diagnòstic favorable per a la malaltia que m'acaben de trobar (un càncer poc avançat i aparentment bastant localitzat), per bé que hauré d'esperar encara un poc per saber a quin tractament m'he de sotmetre. Mentre, però, els metges no han vist cap inconvenient --jo, la veritat, em trobe d'allò més bé-- per a que, en només uns dies, puga marxar a un viatge que tenia previst des de fa mesos, i al qual m'alegra especialment no haver hagut de renunciar: si ja fa anys que n'estic convençut de tot allò del carpe diem, no cal que vos diga com ho veig ara mateix... 




10 comentaris:

  1. Estimat:
    Habitem les cases però, sobretot, les cases, quan són importants, ens habiten. Gràcies per compartir aquestes vivències a Santa Rita 12 que d'alguna manera fixes escrivint-les.
    El demà és ara, ja ho saps no? I l'ara és una primavera preciosa (ens falta una miquiua de pluja...) que reclama viure's amb plenitud i amb consciència.
    Una abraçada molt forta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Maria Josep. És cert, les cases també ens habiten a nosaltres, i d’alguna forma totes aquelles per les quals hem anat passant al llarg de la vida --i totes les persones amb les quals les hem compartides-- ens han anat construint fins fer-nos ser allò que som. Però amb les cases, com amb les persones, passa sovint que no és fins que les deixem, o fins que ens deixen, que no som totalment conscients de tot això, i és llavors quan afloren els records, bons la majoria però també d'altres que no ho son tant. Almenys, deixar-los com tu dius escrits, ni que siga tan superficialment, és una forma de reconèixer-ho. I un camí, també, per a que d’uns records en vagen sorgint uns altres que havien quedat profundament amagats...

      Malgrat la falta de pluja –sort, encara, de la que ens va caure l’any passat—la primavera està sent esplendorosa per aquestes serres, i si mai no està justificat deixar-la perdre, menys encara amb aquests temps diguem-ne líquids. Així que ací estem, aplicant amb plena consciència el principi de que el que va davant va davant, i tractant d’aprofitar al màxim cada oportunitat --que per sort, no en falten-- de tractar de ser feliços... Salut i una abraçada gran, belvolguda!

      Elimina
  2. Doncs salut i salut, per a esta i per a moltes Pàsqües més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, pitxiri, el mateix desig per tu. Salut i abraçada! (és innegable: des de fa un temps, quan dic “salut!” pren un sentit bastant més concret que el de la simple fórmula...)

      Elimina
  3. Et desitjo la mateixa sort que vaig tenir jo quan, al 2015, em van diagnosticar (operar i tractar) un càncer. A finals de mes farà 8 anys de l'operació, i per ara no s'ha repetit.
    Molta salut i llarga vida!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Xavier. M’alegra moltíssim que les coses anaren tan bé en el teu cas 😊. En el meu, ara com ara, tot apunta a un pronòstic favorable, i la veritat és que, a falta de que em concreten encara el tractament, estic animat i confiat. Salut, doncs, que no ens en falte, ni tampoc les oportunitats de viure intensament la vida. Abraçada gran!

      Elimina
  4. No saps com t'entenc!. La casa on has viscut de nin té un no sé qué que la fa molt entranyable, sigui o no teva. Cada cop que passo per la meva, se'm remou tot el que hi vaig viure, tot i que el barri ja no és ni l'ombra del que va ser.

    No hem de dir que no a fer tot allò que ens vingui de gust, si està en les nostres mans. Així que espero tinguis un bon viatge i que ens ho expliquis a la tornada, per allò d'aprendre més i... fer-nos dentetes, com no!.😉

    Aferradetes ben fortes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, Paula. Nosaltres ja feia molts anys que no hi vivíem al carrer de Santa Rita (en el meu cas, ni tanmateix a Alcoi), però en part per conservar encara les cases dels avis i dels pares era com si d’alguna forma encara ho férem, i no crec que ara, això, canvíe massa. Malauradament, tampoc el meu barri s’assembla gens ni mica a aquell que vaig conèixer, però ens queden tots els records que hi vam bastir en aquells anys (i alguns que amics i antics veïns, a tall d’aquestes ratlles, ens han fet recordar també; només per això, ja pagava la pena escriure-ho...)

      En una estona faig cap a Barcelona a agafar avions, que aquesta volta la destinació me l’he triada un poc allunyada; és aquesta la part --tant de viatge amunt i avall abans d’arribar al lloc concret-- que sempre em fa un poc més de peresa, però només fins a que comence a moure’m: al remat, també això forma part de l’experiència, i com a tal tracte d’aprofitar-la. A la tornada vos conte, en tot cas. Moltes gràcies i una abraçada gran!

      Elimina
  5. Les cases sempre ens porten molts records, però està molt bé que la rehabilitin i tingui una nova vida i uns nous usos i usuaris.

    Espero de tot cor que tot et vagi molt bé, pel que fa a la salut i per descomptat que hem d'aprofitar les sortides sempre que puguem.

    Una abraçada, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert això de la nova vida, Carme: com la majoria dels del barri, l’edifici passa de llarg els cent anys i hi ha molta feina a fer --només a la vista; segur que d'amagat n'hi haurà encara més-- per arreglar-lo, i nosaltres no estàvem en disposició de fer-ho com hauríem volgut. Ara, a poc a poc, van veient-se altres cases que es rehabiliten a la zona –moltes d’elles, destinades a llogar estudiants—i això ens alegra; passe el que passe, els records que vam bastir vivint allí durant tants anys se’n venen amb nosaltres, i bé està que hi haja qui puga construir-se’n ara els seus.
      Moltes gràcies (per tot), ja vos aniré contant, salut i abraçada!

      Elimina