Santa Rita, 12

Jo vivia al quart. De seguit, des de que vaig nàixer fins que vaig marxar a estudiar, i després a temporades quan tornava a casa per vacances fins que finalment, en acabar la carrera, em vaig quedar a València. Els pares s'hi havien mudat al pis en casar-se per estar a prop dels avis, que des d'uns anys abans vivien al segon, més vell i prou més fosc: dalt, al menys, teníem la minúscula terrasseta al costat de la cuina, minúscula també; però sobretot, teníem el porxi, que en realitat havia estat part del pis de més amunt (coses de les cases 'de dos claus', característiques dels barris obrers alcoians) i sense el qual la nostra adolescència hauria estat sense dubte molt diferent i bastant més avorrida. Però també vaig viure, uns anys després, en el segon: en tornar a treballar a Alcoi durant un temps, i havent faltat ja els iaios, el vam arreglar un poc i ens hi vam instal·lar temporalment, com van fer també després els meus germans fins que cadascú vam anar a parar als llocs on vivim ara; feia ja  temps, tret d'algun curs que el vam llogar a coneguts i de fer-lo servir com a base per a Festes --que no passen per davant però que queden ben a prop-- que el teníem desocupat. Els pares van seguir vivint al quart fins al final.

Durant tot aquest temps, d'ençà que la mare va faltar, hem dubtat sobre què fer amb els dos pisos del carrer de Santa Rita. Massa memòria acumulada, em sembla, com per a que fora fàcil decidir-se; però també ens feia dubtar la remota possibilitat de que potser en un futur, ja fora per a algú de nosaltres o per als nostres fills i filles, almenys algun dels dos podria fer-nos encara algun paper. Però la casa és vella, a dalt i a baix hi ha molt per reparar, i nosaltres estem ara com ara en altres coses i amb poquetes ganes de ficar-nos en segons quins embolics. Així és que, al remat, ens vam decidir fa uns mesos per posar-los a la venda i, tal i com avançava l'altre dia, tots dos tenen des d'ara un altre propietari que ja té planificada, segons ens diu, una profunda reforma i que els donarà --i he de dir sincerament que això ens alleuja-- un altre aspecte i una nova vida.

A nosaltres encara ens queda algun remitjó per deixar-los buits del tot a la data estipulada, perquè també això ha estat un procés llarg i a estones gens senzill; però la major part de la faena ja està feta, i a més a més crec que ens ha servit per a fer memòria de moltes de les coses que hi hem viscut i que amb el pas del temps se'ns havien anat esvaint. Records dels pares i dels avis, sobretot i especialment; però també d'aquell carrer de la meua infantesa, tan diferent del que hi ha ara que em sembla tret d'un altre món, dels amics del barri i de veïns que fa molt de temps que ja no hi són, de les estones passades al porxi (li he promès al meu germà que d'això he de deixar escrita alguna cosa, però ell ja s'ha avançat i no sé si seré capaç de dir molt més) o de les nits d'abril, amb la meua filla de pocs mesos als braços, escoltant les marxes mores retronant tota la casa mentre les filaetes baixaven pel carrer Sant Nicolau... Massa temps, massa coses viscudes com per a que el carrer de Santa Rita no siga ja, per sempre més, el meu carrer. I el seu número 12, molt més que aquella casa on jo vaig viure. 

Pasqua eminentment casolana, enguany, perquè abellia descansar dels tràfecs de les últimes setmanes i perquè, al remat, la cosa ha vingut com ha vingut: tot i que possiblement encara caldrà fer alguna prova més, l'última i recent visita mèdica sembla confirmar un diagnòstic favorable per a la malaltia que m'acaben de trobar (un càncer poc avançat i aparentment bastant localitzat), per bé que hauré d'esperar encara un poc per saber a quin tractament m'he de sotmetre. Mentre, però, els metges no han vist cap inconvenient --jo, la veritat, em trobe d'allò més bé-- per a que, en només uns dies, puga marxar a un viatge que tenia previst des de fa mesos, i al qual m'alegra especialment no haver hagut de renunciar: si ja fa anys que n'estic convençut de tot allò del carpe diem, no cal que vos diga com ho veig ara mateix...