Partences

Sembla indiscutible que, quan es tracta d’oronetes, els fem més cas quan tornen que quan se’n van. Cosa que té, crec, la seua lògica, perquè per a moltes persones el fet que durant uns mesos aquests bellíssims ocells ompliguen els nostres cels amb els seus vols vertiginosos és motiu indiscutible d’alegria, i també perquè el seu retorn s’associa amb l’arribada de la primavera, la fi de l’hivern i el consegüent renaixement de la natura. Però res de tot això no treu que pugam veure també els aspectes positius del moment de la partença. Per exemple, per anticipar el final de les calorades estivals i l’imminent adveniment de la tardor, amb tot el que això implica. Però sobretot, perquè el fet de partir ara cap al sud, en aquest com en molt altres ocells que qualifiquem de migradors, està en la seua pròpia naturalesa en formar part d’un cicle ancestral que, almenys mentre els humans no siguem capaços també de subvertir-lo, ha de renovar-se any rere any, i que com escrivia Rachel Carson (“There is something infinitely healing in the repeated refrains of nature - the assurance that dawn comes after night, and spring after winter”) té una bellesa tan simbòlica com real. Me n’alegraré, doncs, quan l’any que ve tornen  --previsiblement-- les oronetes; però ara, estic content també que puguen marxar, perquè és així com ha ser. I perquè estic ací, ara mateix, per poder veure-ho.

 

És inevitable fer hui esment, ni que siga per motius ben diferents, a Catalunya i al Marroc. A la primera, per desitjar-li, des del sud, una feliç i fructífera Diada: hereus d’un temps de dubtes i renúncies, com deia el poeta, però sense donar-se per vençuts, i via fora. I quant al segon, profundament colpit per la magnitud inabastable de la tragèdia que ha afectat directament a una terra que m’estime especialment i a molts amics amazics, de Marràqueix i sobretot de la Muntanya, de qui sabem que han salvat afortunadament la vida però que han patit pèrdues importants en tot el demés. Fins i tot veient les imatges em costa imaginar tanta devastació, i sé que de poc serveixen les paraules en aquestes ocasions. Però no és molt encara el que podem fer, més enllà de fer-los arribar, a ells i al seu poble admirable que sap com pocs què significa fer front a les adversitats, tota la nostra estima i solidaritat, i comprometre també el nostre suport, en allò que estiga a les nostres mans, per ajudar a una reconstrucció que s’anuncia llarga i dolorosa.