Dóna'm lluita (homenatge a Estellés)

 

Imatge de la xarxa 

(...) Que em facen les paraules servei concret de pedres

per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap.

Deixa’m, així, dempeus: açò, només, et pregue.

Dóna’m lluita, car no vull posar-me a adorar

els ídols imbecils de les paraules, ara

que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls.

És el temps d’agafar-les i fer-les foc i flama,

de dir açò i allò clarament i tenaç.

Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança.

Si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang.

No em deixes a la vora de l’ègloga i les dàlies.

No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.

No em deixes a la vora del riu de les paraules.

Ni vull saber nadar i guardar bé la roba.

Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.

No em dónes, doncs, la pau. Et demane altra cosa.

Solament que em sostingues ben calent, ben humà.

El camí de la punxa conclou sempre en la rosa.

Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants

que agafen el tramvia i ploren, cada jorn,

silenciosament, quasi sense plorar.

Europa em dol i els dies de la seua tristor.

Europa em dol i em dol ben concreta i calenta,

com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn.

Com un pa entre les mantes d’una por inconcreta,

que creix i creix amb una tristíssima buidor.

És l’hora de creuar-lo amb una ganiveta,

és l’hora violenta, per fi, de la saó!

És l’hora clara i alta dels cors i els peus oberts.

De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn.

De cremar les paraules i fer, del fum, el llenç

que òmpliga el món, la tarda, altra vegada el món.

És l’hora de parlar clar i ras, sant Vicent.

(¿O de seure’s a un còdol i callar ja del tot?)

"A sant Vicent Ferrer", fragment

Enguany, de nou, el meu primer dia de faena després de les vacances coincideix amb la Diada d’Estellés. I com sol ser també habitual, m’abelleix afegir-me des d’ací a la commemoració perquè em sembla un bon moment, aprofitant les paraules com pedres del poeta, per tornar a deixar clara la voluntat decidida de mantenir-nos dempeus i de seguir lluitant: pese a qui pese, no serà, tampoc ara, que seurem a un còdol ni callarem ja del tot.

 

Amb el retorn al treball --ple d’incerteses encara, mentre esperem que vagen aclarint-se amb prioritats, criteris i organització-- i el pas, fugaç i discret a la meua comarca, de la primera DANA de la temporada, done també per tancat aquest estiu indubtablement inusual però que, vist en perspectiva, ha acabat sent molt més "normal" del que uns mesos abans hauria gosat aventurar. Tan de bo puga dir el mateix, d’ací uns mesos, de la tardor imminent...