La pista dels caquiers

Aquests dies, com solc fer cada any en dates com aquestes, m'he acostat a veure com els senta la tardor als caquiers bords que creixen vora el riu d’Alcoi a la preciosa vall de  Perputxent. I em tem que també enguany hauré de deixar sense resposta moltes de les qüestions que em plantegen aquests arbres d’ençà que vaig saber de la seua presència a aquesta zona, procedents --i aquesta és una de les poques certeses que tinc respecte a aquest assumpte-- d’algun cultiu antic. Perquè posats a dubtar, dubte fins i tot sobre quina és l’espècie a la qual atribuir-los, ja que tot i estar generalment acceptat que es tracta d’exemplars d’allò que els botànics denominen Diospyros lotus (una espècie de pròpia de l’Àsia sud-occidental i l’est d’Europa considerada sovint com una de les plantes cultivades més antigues), hi ha trets com ara la grandària i el color dels fruits que fan pensar més aviat en l’espècie americana anomenada Diospyros virginiana, rarament cultivada a Europa malgrat haver estat introduïda a Anglaterra al segle XVII però extensament utilitzada, com l’anterior, com a portaempelt: els caquiers més extensament cultivats a hores d'ara, els quals pertanyen a l'espècie Diospyros kaki i es caracteritzen pels seus caquis grans i d'un viu color taronja o rogenc, procedeixen quasi sempre de peus femella que no requereixen ser pol·linitzats per a fer fruit (és a dir, són partenocàrpiques) i que s'empelten sobre peus de les espècies esmentades. De fet, aquest paper com a portaempelt podria ser, sense perjudici de l’espècie de la qual es tracte finalment, l’origen més probable d’aquesta població que va escampant-se per les proximitats del riu i a la qual s’atribueix a hores d’ara un caràcter invasor. Com passa amb moltes altres espècies conreades que s’empelten sobre patrons silvestres, l’abandonament del cultiu fa que aquests últims prosperen fins acabar emmascarant i substituint les primeres, amb les quals fins i tot hi ha voltes --també en el cas d'aquest gènere-- que poden produir híbrids amb característiques intermèdies. 

De dalt a baix, fruits de la població de Diospyros naturalitzada a Perputxent entre Beniarrés i l'Orxa, amb 3-4 cm de diàmetre i color carabassa quan maduren; els del D. lotus típic tenen un color més fosc, fins i tot tirant a negre, i rarament superen els 2,5 cm de grandària; aspecte dels arbres que creixen a la zona, amb les seues fulles típicament pèndules que els donen un aspecte característic; caquis tallats per mostrar l'interior i les llavors; i un exemplar de caquier  presumptament híbrid (els fruits, molt més grans, recorden als caquis conreats) fotografiat l'any passat al Barranc de l'Encantada, a Planes, amb les xennes de cap negret fent-se'n un fart. 

Però també podria ser, i no puc descartar-ho pel moment a falta de més dades, que allò que s’hi va cultivar en el seu dia a aquestes terres riberenques foren directament els mateixos caquiers de fruits petits que trobem ara --ja siguen lotus, virginiana o fins i tot alguna forma híbrida entre elles--  perquè tot i produir com ja s'ha dit caquis més menuts i fortament astringents si es consumeixen en fresc, de totes dues espècies hi ha constància de cultiu pels seus fruits, també a terres valencianes. Ara pràcticament no es fan servir ni apareixen als diccionaris, però noms com guaiaver o guaiacaner --tots dos d’origen inequívocament americà, originats per analogia amb espècies d’aquella procedència i, en el segon cas, utilitzat ja a finals del segle XVIII per referir-se en castellà al caquier bord-- s’aplicaven molt probablement a aquests arbres per diferenciar-los del veritable caquier. Ja veieu, doncs, que els meus dubtes persisteixen, i que caldrà seguir-li encara la pista al caquiers per veure de donar resposta a aquestes qüestions certament poc rellevants però que tant m'encurioseixen. I per cert, ja veieu a les imatges que, com era d'esperar tal i com va la temporada, la tardor, als caquiers, no els senta ara mateix de cap manera. Veurem al mes que ve, o potser a l'altre. 

Fruits encara verds dels caquiers, que conviuen amb altres peus on els fruits estan totalment madurs i fins i tot caiguts a terra. Tot i ser bastant més grans, tenen un aire als llidons, la qual cosa justificaria que en castellà es conega també a aquests arbres com "lodoñeros".

A més a més d'allò del nom dels guaiavers, guaiacaners i altres variants similars --alguna de les quals sembla viva encara a la Vall de Perputxent-- que he trobat recollides a la tesi de Joan Giner Monfort sobre la parla de la Safor, em va resultar molt curiós saber d'aquella referència del segle XVIII a la que m'hi referia més amunt, i que té a veure amb l'"hort botànic" del Palau que l'Arquebisbat de València tenia a Puçol, posat en marxa, segons Cavanilles, per l'Arquebisbe Andrés Mayoral però impulsat sobretot --com a jardí d'aclimatació-- pel seu successor Francisco Fabián, i on es van mantenir i aclimatar moltes plantes procedents d'ultramar. Doncs bé, el 1784, Manuel Peris, que feia de jardiner i conservador del Jardí de Puçol, va remetre a Casimiro Gómez Ortega, catedràtic del  Real Jardín Botánico de Madrid, unes mostres "del árbol de Pusol que tenemos con el nombre de huaiaco, no podemos saber que especie del sea", i que Gómez Ortega va identificar a volta de correu com a Diospyros lotus o "guajacana"; si fins i tot un jardiner experimentat com Peris el desconeixia, no devia ser llavors un arbre gens habitual. Quant a Diospyros kaki, l'espècie no va arribar a Europa fins el 1869 (i amb ella, molt probablement, el mateix nom de caqui).

A més de pels seus fruits comestibles, el gènere Diospyros és conegut per la qualitat de la seua fusta, amb espècies com ara el banús que en formen també part. La de Diospyros mespiliformis, freqüent a l'Àfrica subsahariana --aquest exemplar és de Botswana-- és molt apreciada per a la construcció de canoes al Delta de l'Okavango, on també es consumeixen els seus fruits.