Camins, encara

Ja m`ha passat altres vegades, i quasi sempre amb algun indret que em queda ben a prop i que m’aprecie especialment. Aquesta volta ha estat amb l’alcoiana ermita de Sant Antoni, un lloc al qual dec haver anat dotzenes de vegades i d'on guarde moltíssims records des de ben xicotet: arran de l’entrada que vaig escriure sobre el camí vell entre Alcoi a Xixona, buscava l'altre dia al meu ordinador alguna imatge digital de Sant Antoni, amb el sorprenent resultat de que no en vaig trobar cap. Coses, estic convençut, de la coneguda tendència, de la qual ja he deixat ací mateix algun altre testimoni, que ens duu sovint a no prestar l’atenció que mereix a allò que ens resulta més proper i familiar. L'avantatge en aquests casos és que la proximitat, a banda de ser probablement una de les causes principals de que això passe, facilita també posar-li remei, així que fa uns dies ens vam acostar cap a l’ermita a la què, aquesta volta sí, vam dedicar una estona suficient per tal d'atendre tant els seus propis i innegables mèrits com els del lloc, tan bonic com avinent, al qual va ser bastida fa més de sis segles.

Oportunament reparada la llacuna documental, semblava bon moment per apamar el traçat del camí per aquesta zona, en la qual l’antic trajecte, després de superar la notable pujada des d’Alcoi i de passar vora l’ermita, que també va ser hostal des del segle XV, es dividia en dos ramals: el ja esmentat que portava, travessant la Carrasqueta, fins a Xixona i Alacant, i un altre que girava cap a ponent en direcció a Ibi, Castalla i Villena. D’aquest darrer, que va ser també camí públic i cabdal, vam poder constatar que pràcticament no queda, a hores d’ara, cap tram que es puga transitar. També té el pas barrat un tros del traçat primitiu del de Xixona que coincideix a més a més amb l’assegador de la Canyada del Port; almenys, en aquest cas, hi ha un trajecte obert alternatiu, a diferència del que passa amb altres vies pecuàries de la zona aparentment tallades sense cap contemplació, la qual cosa ja s’ha fet saber a l’administració competent per a que adopte les mesures oportunes: en aquest cas, amb la llei a la mà i si no passa res estrany, no ha de ser molt difícil instar als propietaris a restablir el trànsit lliure; però pel que fa als “camins vells”, i a falta d’un inventari municipal de camins públics, la cosa serà molt més complicada. I creieu-me si vos dic que ja em sap greu no haver pogut fer més, per aquestes qüestions, en aquells temps en què tenia un poc més de marge per a fer-ho. O si més no, jo m’ho pensava.

 

A mode de dietari, i encara que siga només per deixar-ne constància també ací: amb el temps que fa que no plou per aquestes serres i la calor de les últimes setmanes, estàvem ja pràcticament resignats a donar per perduda la temporada de l'esclata-sang. Així que l’imprevist i un poc sorprenent culet de cistella que ha caigut aquest cap de setmana ens ha sabut a glòria, i menjar-nos-els, encara més. Potser que, si tenim un poc de sort, no siguen els últims d'enguany, però el que va davant va davant...