Quasi sempre que puge a la serra de la Safor ho faig per darrere, per dir-li d’alguna forma a la banda oposada a la del conegut “circ”, que és també la que em queda més a mà. Des d'aquest costat, les penyes (en àrab, aṣ-ṣuḫūr) a les què molt probablement els deu el nom, només se’m fan visibles quan arribe al capdamunt, que segons la ruta que seguisca pot ser la vora de l’herbós i acollidor Pla de la Nevera, o bé directament el molló que fa de cim i alhora de partió entre els termes de l’Orxa, Gallinera i Vilallonga, que ve a ser com dir de les comarques del Comtat, la Marina Alta i la mateixa Safor a la qual la muntanya ha acabat per designar. Per la banda de davant, la que s'abalança vertiginosament sobre el riu i és presidida sempre per la vista del rocam que la culmina, he caminat molt menys: deixant de banda una baixada bastant bèstia que férem fa molts anys pel mig del circ fins a la font i que no gosaria repetir de cap manera, i algun recorregut costers amunt, fent de botànic, fins als peus de les cingleres de la Penya Blanca i el pas del Bancal Fondo, només recorde haver-la ascendit una vegada, fa també bastant temps, pel corriol que va per la Canal des del refugi. Fa uns pocs dies, pujant una volta més a la muntanya des de l’Orxa o siga per darrere, pensava en tot això, i també en que, a desgrat del pendent i de les punxes, m’abelleix molt tornar a trepitjar-la per davant, i que ara que comença a refrescar hauríem de fer un pensament i concretar-ne ruta i data, perquè després el temps se’n fuig i la llista de pendents ja va allargant-se massa. I no sé molt bé perquè, però encarant ja cap al poble per les Foies em va pegar per pensar en altres muntanyes que m’estime i en quina seria la seua part de davant i quina la de darrere, o potser fora millor dir-ne la cara i l’esquena, que d'aquesta fins i tot l'Aneto en té, i igual algun dia vos ho conte, perquè trellat no li'n vaig traure massa, però va ser francament entretingut.
M'agrada la comparació de fotos del mateix lloc per veure comha avançat el verd, però per veure, també, que encara falta molt.
ResponEliminaNo se m'havia acudit mai això de la cara i l'esquena de els muntanyes... hi pensaré en les que jo conec més, segur que tampoc en trauré res, però m'hi entretindré.
Diria que la majoria de muntanyes si que en tenen, de cara, tot i que canvia segons els casos. N’hi ha algunes que tenen un vessant que fa aquest paper de forma absoluta i indiscutible amb independència del punt d’observació; a banda de la Safor, que crec que es troba en aquest grup, em venen al cap, per exemple, el Puig Campana, que té la cara allà on hi ha el carreró, o el mateix Pedraforca. Allò més habitual, però, és que la “cara” vaja canviant, i que cada poble situat als seus peus considere com a tal la part que té a la vista i l’esquena la contraria. No cal dir que, sota aquestes circumstàncies, la “cara” que es veu des del poble d’un mateix és també la part bonica, i la resta són les lletges...;)
EliminaLa setmana de Tots Sants, amb les ventades de ponent, hem tingut un altre foc a prop de la serra que s’ha emportat per davant més de dues mil hectàrees i que l’ha
amenaçada durant moltes hores. La major part de la zona que s’ha cremat ara va patir un altre foc el 2011, i l’amiga Maria Josep Escrivà va fer llavors un poema que ja he fet servir ací mateix altres vegades, i que no m’he llevat del cap tots aquests dies:
Creix el temps com creix el verd.
Sega el verd el foc que passa,
Igual que, en la nit, el gel silenciós també passa.
Però creix cendra del foc i la sega el camí cert.
Tan cert com que, enllà del foc, sempre, sempre venç el verd.
Abraçada i moltes gràcies!
Què curiós, la cara i l'esquena; l'abans i l'ara (quasi sense adonar-te'n).
ResponEliminaRecorde que aquell incendi el vaig viure de molt de prop. M'alegre que la serra vaja recuperant-se, encara que quede camí per recórrer. I tu també, sempre trobes un bon motiu tornar.
La papallona està genial!
De fet, les fotos de la zona cremada el 2020 les vaig fer un dia que tu hi eres, amb Jordi i Rafa... El verd avança; a poc a poc, sobretot tenint en compte que venint d’uns anys molt bons, però avança. I com li deia a Carme, aquesta volta s’ha lliurat del foc, i el carrascar cada volta fa més goig de veure; no crec que li arribe a disputar, al circ, el seu paper de “cara”, però resulta innegable que hi ha esquenes que paguen molt la pena de mirar :) Salut i abraçada!
EliminaUns paisatges preciosos. La papallona reina té unes cosines germanes que viuen als Pirineus.
ResponEliminaTambé les papallones –les cosines “voliaines”-- ens agermanen amb els Pirineus... I els paisatges, inevitablement diferents a aquells però també amb molt per veure i oferir; ja sabeu que estaríem encantats de rebre-vos per aquestes muntanyes... Salut i abraçada!
EliminaQuina peneta em fa veure aquests paisatges tan desolats, al mateix temps em fa goix veure com la natura es recupera de mica en mica, encara que el camí sigui llarg.
ResponEliminaTampoc havia pensat amb la cara i l'esquena de les muntanyes, suposo que per a mi la cara és la que veig des de casa.
Què maca la papallona!.👌
Aferradetes, Pep.
Si que en fa, de pena, sobretot quan són paisatges que has conegut verds durant molts anys; però també anima veure la força de la natura i la seua capacitat per renàixer –literalment—de les cendres, en especial en ambients com els nostres en els què el foc ha estat un factor vital durant mil·lennis, i on em tem que ho serà encara en un futur.
EliminaEn efecte, a mi també em sembla que la cara és, sobretot, allò que tenim més a la vista, però com li deia a Carme, hi ha alguns casos en què probablement no és així. Ara, en una altra xarxa social, una bona amiga em deia que ella això de cara i esquena no, però que si que creu que les muntanyes tenen un “dins” i un “fora”. I mira, també m’ha fet pensar... Abraçada i moltes gràcies!
M'agradat molt com has començat el post, hagueres pogut dir, "... vaig per darrere", ...però, com moltes series, molt motivant per a la lectura com ho has escrit jejeje. ;-) i, "...que em queda més a mà". Simplement broma que es puguem fer entre nosaltres, res per ofendre ni molestar a ningú en este, tan bon Blog i de tan bons seguidors. No torne a posar res d'estes bobades, no vull que em censures ;-). Sí, és cert que pujarem David, Rafa, tu i jo, m'has fet recordar-ho. Recorde una de les primeres voltes que vaig pujar per...uff, no sé quina part és jeje, el camí que eixía per la vía verda de Villalonga, i era tot una una costera. Però en tinc ganes, de fer costeres amb vosaltres, que saps que no em fa mal el peu quan puge jejeje. Celebre que digues que avança el verd, és molt bona noticia. Fotos precioses, gràcies per compartir. Salut i Abraçada. Querola
ResponElimina