A banda i banda

"Hemos dicho que el valle de Agres se termina en los cerros de Bocayrént; más sin embargo puede considerarse como continuación del de Biár, unidos ambos por el canal ó marjales de Bocayrént que se extienden una legua desde esta villa hasta el collado de San Antonio. (...) Caminando desde el collado á la ermita se ve una humilde loma con dirección de norte á sur, que divide el curso de las aguas de tal modo, que puesto en ella y sin mudar los pies puede uno verter un jarro de agua ó hácia el Xucar por el oriente, ó hácia Elche por el rumbo opuesto. Porque desde aquel punto empiezan á correr las aguas unas hácia el barranco de la Fos y pantano de Ontiniént continuando por el rio Albayda hasta entrar en el Xúcar; y otras hácia Bíar en busca del rio de Vinalapó, que sigue por Villena, Saix, Elda, Novelda y Elche". 

Antoni Josep Cavanilles, "Observaciones"

Situada en una zona plana i intensament modificada per l'activitat humana, la partió entre les conques del Xúquer i el Vinalopó a la què fa referència Cavanilles no és una d'aquelles divisòries evidents en les quals els vessants divergeixen visiblement cap a una i altra banda. Però el prevere coneixia bé aquella zona de la qual formen part les terres del mas de la Linda, propietat del seu amic Josep Joaquim Castelló --il·lustrat bocairentí autor d'un extraordinari manuscrit titulat "Descripción general del Reyno de Valencia e introducción a la particular del mismo"-- i en el qual es va allotjar en diverses ocasions. De fet, va ser en una d'aquestes estades, l’estiu de 1792, quan Cavanilles va herboritzar a l'immediat Cabeço de Sant Antoni (la "humilde loma" a la que es referia a les "Observaciones") el material que li va servir de base per a descriure dues noves espècies de rabet de gat (Sideritis chamaedryfolia i S. leucantha) procedents d'aquesta mateixa zona, per bé que l’eminent botànic lleidatà Pius Font i Quer, que s’hi va desplaçar el 1919 per a buscar-les, no les va poder trobar. Vaig recordar totes aquestes coses en passar per Sant Antoni --collado, ermita i cabeço-- aquest darrer dissabte, com a part d'una preciós recorregut amb origen i final al mateix Bocairent, que ja sabeu que és terra que m'estime especialment, i caminant per banda i banda de la seua vall: d'anada, per la Senda de les Haques cap l'obac de Mariola fins el Morro del Porc i la Font del Roglar, i de tornada pels turons i barrancs del Posolo, la Replana i la Frontera. Bones vistes es mire cap on es mire (incloent-hi, en un moment donat, la inconfusible silueta del Penyagolosa alçant-se en la distància sobre el poble), i molts elements d’interès al llarg del camí: paisatges i natura, per suposat, però també rastres, històries, fets i succeïts --des de les coves-graner andalusines fins a les batalles de les guerres carlines-- de tots aquells que al llarg dels segles han ocupat aquestes contrades, de les què ja sabeu que m’agrada tot. O quasi.