Fent cames

Ja m’havia fixat en el viatge un temps abans, i fins i tot a principis d’any vaig arribar a formalitzar la prereserva amb l’amic Pako Crestas, que té també la culpa d’açò. Però amb tot allò del diagnòstic, saber del tractament al què m'hauria de sotmetre, i fins i tot el viatge que ja tenia previst a l'Okavango, van aparèixer els dubtes (raonables, crec) fins que el mateix dia en que vaig ingressar a l’hospital per a l’operació vaig decidir fer-me definitivament avant: a banda d'abellir-me molt, vaig pensar que amb uns mesos per davant plens d’incerteses, un repte com aquest m’ajudaria a mirar més enllà. I a més a mes, en últim cas i si la cosa es complicara, sempre estaria a temps de tirar mà del segur de cancel·lació. El cas és que han passat --ràpids-- els mesos, la recuperació avança raonablement bé, i si no hi ha cap problema d’última hora a finals de gener m’agafaré uns dies i viatjaré als Andes, just a la frontera entre Xile i Argentina, per provar de fer cim al volcà Ojos del Salado; provar-ho, perquè quasi sis mil nou-cents metres d’altitud, i més en un context --en plena puna andina, tot i que siga estiu austral-- especialment inhòspit i exigent, són indubtablement paraules majors per a mi. Pel moment, i això explicaria algunes de les entrades del blog en aquestes últimes setmanes, tot el que puc fer es veure d’anar millorant tant com puga la meua forma física, encara que siga pujant (i baixant i tornant a pujar) les muntanyes que em queden més a mà. Això, i treure’m pressió, perquè és evident que tampoc no passa res si no faig cim i només amb poder conèixer tot allò --i, si tot va bé, superar per primera volta el límit dels sis-mil, que em sembla un objectiu bastant raonable-- ja em donaré per satisfet. I res, que ja vos aniré contant d'ací a que marxe, a veure si per a llavors he aconseguit tindre les cames un poc més fetes...