No duc un compte precís, però són de segur els dos cims als què més voltes he pujat al llarg de la meua vida. Ajuda indubtablement la proximitat, perquè tots dos els tinc ben a la mà i a la vista des de casa. Però també que, en algun moment, m'hi interessara específicament per estudiar el patrimoni natural de les serres de les què formen part i, sobretot, que malgrat la seua modesta altitud (1.389 m en el cas del Montcabrer, 1.104 en el de Benicadell), l'un i l'altre mostren a bastament tots els trets --geogràfics, ecològics, culturals i simbòlics-- que fan de la muntanya allò que és, i que a algunes persones ens atrau de forma irresistible. Aquests dies passats he tornat a pujar-los, divendres un i dissabte l'altre, i una volta més ha pagat sobradament la pena: per la bona companyia, per les vistes que mai no deceben i per retrobar-hi, un any més, els entranyables i amistosos bardissers. I com que hui és el Dia Internacional de les Muntanyes --l'únic d'aquests "dies" al què, no sabria dir ben bé per què, encara preste alguna atenció-- ja em va bé, també, aprofitar per recordar-ho. I tan de bo que arribe, algun dia, el dia en què no calga.
Doncs sí, quina bona vista que hi ha! No m'estranya que tenint-les a l'abast les hagis pujat un munt de vegades.
ResponEliminaNo sabia ni que existia un dia internacional de les muntanyes! No m'estranya perquè són un dels millors tresors que tenim.
Tindre les muntanyes tan a mà és un autèntic luxe, Carme, i aquestes en concret són, a més a més, d’aquelles que fa goig de caminar: modestes en altitud, però amb vistes --i pendents-- que no tenen res a envejar a altres serralades de més nivell i fama. Hi faig comptes, i tant a Montcabrer com a Benicadell he pujat sense cap dubte més de cinquanta vegades; però quant a aquest últim, l’ascensió d’aquests dies passats m’ha fet una il·lusió especial perquè és la primera volta que la faig amb les meues dues filles 😊 Llarga vida doncs a les muntanyes, i a la gent que hi viu: si aquest dia serveix per a què se’ls preste, a les unes i a l’altra, l’atenció i el respecte que mereixen, siga benvingut... Abraçada i moltes gràcies!
EliminaIgual que la Carme jo tampoc no sabia ni que existia un dia internacional de les muntanyes.
ResponEliminaPer molts anys a tots els muntanyencs entre els que tu t'hi comptes i, modestament, jo també m'hi compto.
No li tinc jo molta fe a aquesta cosa dels dies internacionals i en general solc fer-los poc o gens de cas, però el de les muntanyes és un dels pocs que seguisc des de fa temps, i m’agrada el to que se li dona per part dels promotors, amb un to sempre reivindicatiu i amb una atenció especial –i sense paternalismes-- pels pobles, la gent i les cultures de muntanya. Altra cosa és com siga d’útil tot plegat, però almenys fan que se’n parle un poc més d’elles... Salut i abraçada, company muntanyenc; i per molts anys que puguem seguint gaudint-les, i aprenent d’elles.
EliminaJo que no sóc muntanyenca, sempre em fa goig veure gent com vosaltres, que les aneu pujant i baixant com si res. I els meus ulls sempre miren cap a la Serra de Tramuntana cada matí i penso "què bonic deu ser tot el que es veu des d'allà dalt"... però m'he de conformar en veure-les des dels vostres ulls.
ResponEliminaAferradetes, Pep.
Tindre la muntanya sempre a la vista, i més si és la Tramuntana, tampoc és poca cosa, Paula. I pujar-les (i baixar-les) només és una opció: hom pot apreciar-les bona cosa veient-les des de baix. En tot cas, content de que pugues també conèixer-les mirant-les a través d’aquesta finestreta... Abraçada i moltes gràcies!
Elimina