Als peus

Recorde haver sentit, quan vam arribar al que se sol considerar com a camp base per a l’ascensió a l’Ojos del Salado, a 5.280 m d'altitud, l’emoció de tindre per primera volta tan a prop (i mostrant-se amb tota la seua magnitud) l’objectiu principal del nostre viatge. Però també la sensació un poc inquietant de trobar-nos a un indret remot, salvatge i en molts sentits aïllat, sensació a penes alleujada per la presència dels dos modestos refugis instal·lats a la zona i per la possibilitat d’arribar-hi, no sense certa dificultat, amb vehicles 4x4. Aquesta va ser l’opció que nosaltres escollirem, tot i que amb algunes incidències i imprevistos que van retardar un dia la nostra arribada: els tràmits duaners, tant per eixir d’Argentina com per entrar a Xile, com sobretot l’avaria d’uns dels nostres vehicles de lloguer, ens obligaren a alterar els nostres plans inicials i a passar la primera nit després d'eixir de Fiambalá a la rodalia del refugi "Claudio Lucero", una instal·lació en un estat més aviat precari situada a 4.527 m d'altitud i coneguda també com a Refugio Murray per l’hostal d’aquest nom que hi havia a prop i que va desaparèixer després de patir un incendi a principis dels anys 1990. L’endemà, fent dos viatges amb l’únic cotxe que ens quedava (l’altre va tornar a Fiambalà el dia abans, després d’una reparació d’urgència, per a ser substituït), instal·làrem finalment el campament en el qual anàvem a passar els pròxims dies. 

Dalt de tot, vistes de la zona del camp base camí al refugi Tejos; els cotxes, abans d'eixir de Fiambalá, fornits amb tot el que ens calia --incloent-hi aigua suficient; no hi ha cap font ni rierol disponible per allà dalt-- per als dies que hi passaríem a la muntanya; volcà de Copiapó (al fons) i Salar de Maricunga, junt a les instal·lacions duaneres xilenes recentment habilitades a cent quilòmetres del Pas de San Francisco, fins on cal desplaçar-se per formalitzar la documentació corresponent per desfer a continuació el mateix camí fins tornar a la frontera; el refugi Claudio Lucero i el seu entorn, a la zona de Barrancas Blancas; chirigüe culigualdo (Sicalis uropigyalis), un dels pocs ocells que vaig veure a aquestes zones altes de la puna; la mola imponent de l'Ojos del Salado des de la traça que porta al camp base, i vistes d'aquest amb els dos refugis (el més antic, denominat Universidad de Atacama, en un contenidor, i un altre més modern habilitat només per a dormir i amb una ràdio d'emergència que no vam arribar a comprovar si funcionava), i el nostre campament. 

 Els dies viscuts per damunt dels cinc-mil metres, amb la vista posada en el moment d’encarar-nos amb l’ascensió al cim, van transcórrer en general amb un patró molt similar: pels matins, fer alguna caminada per la rodalia del campament per tal d'anar millorant la nostra aclimatació, i esperar l’arribada, a primera hora de la vesprada, del vent i de la pluja (o de la neu) que ens acompanyarien com a mínim fins a boqueta nit. Pendents de les nostres sensacions físiques i de la previsió meteorològica (la que havíem pogut consultar dies enrere quan encara teníem accés a internet i que alguns muntanyencs que s’hi acostaven ens actualitzaven ocasionalment), es tractava de decidir el moment més escaient en què tots dos factors --aclimatació i oratge-- foren raonablement propicis per atacar el cim. I el cas és que, malgrat l’aparent monotonia d’aquestes jornades, són tants els records i les sensacions que em venen al cap quan hi pense, que no sabria realment per on començar. O potser si: crec que començaria per l’oxímetre de pols, perquè tot i trobar-me raonablement bé i no tindre cap símptoma perceptible de mal d’altura, d’ençà que vam arribar al campament els meus nivells de saturació d’oxigen en sang van començar a estar per baix --de vegades, significativament-- del que seria desitjable. El cas és que davant la persistència d’aquesta situació, tenint en compte que de vegades se m’oblida que encara estic recuperant-me d’una operació relativament recent, i sobretot assumint la dificultat --per dir-ho d’una forma suau-- de rebre cap ajuda externa si la cosa s’arribara a complicar, vaig optar per la prudència i vaig decidir que ja hi hauria més ocasions d’encarar-me amb un sis-mil. Ara pense que potser si no haguera llegit, abans del viatge, alguna cosa sobre els accidents a la muntanya, m’ho hauria pensat una mica més; però crec, la veritat, que vaig fer bé quedant-me als peus. 

Diferents vistes de l'entorn del campament base. En una d'elles es veu un cotxe a l'últim tram de la baiada des del refugi Tejos. En una altra, la sorprenent presència d'una papallona nocturna (diria que una Ascalapha odorata) a aquestes altituds, a les que probablement va arribar arrossegada pels vents de la Puna; no va sobreviure al fred de la nit

La decisió, en tot cas, va tindre també el seu aquell: a mitjan matí del dia 3 de febrer, el grup va començar a pujar cap al refugi Tejos, a 5.837 m d’altitud, per passar-hi la nit prèvia a l’atac al cim. Jo em vaig quedar sol al campament base, amb l’únic vehicle del qual disposàvem --Jabi, que va tornar a Fiambalá el primer dia amb l’avariat, hauria d’haver arribat el dia abans amb un altre cotxe i gasolina suficient per a repostar però no ho va fer-- i amb l’oratge empitjorant per moments. Ja cap al capvespre i enmig d’un temporal cada volta més intens de vent i neu, l’arribada de Jabi (que tot seguit es va equipar i va eixir caminant cap al segon refugi) va ser, francament, una alegria i un descans. Quant a mi, abans d’afrontar una nit que preveia que se'm faria llarga, vaig deixar preparat el material necessari per alçar-me de matinada i pujar sense cap presa almenys fins a Tejos, però cap de les dues previsions van eixir com esperava: quan a la nit, vaig dormir profundament --només el vent em va desertar alguna volta, però em va vindre bé per espolsar la neu que s'anava acumulant sobre la tenda-- fins que em va sonar el despertador; i pel que fa a caminar, i davant la significativa nevada caiguda per la nit, em vaig estimar més esperar una mica fins que el sol començara a calfar. A poc a poc, seguint la traça per la qual també s’hi pot accedir, amb certa perícia, amb vehicle tot terreny, vaig arribar finalment i sense cap incidència remarcable fins als contenidors que fan de refugi. No m’hi vaig estar molt, en tot cas: junt amb els companys que van optar per no pujar amunt i carrejant amb part del material que havien dut fins allí el dia abans, vam començar la baixada cap al camp base. Al llarg de la vesprada i cadascun al seu ritme, hi van anar arribant també els qui van fer cim; sis d’onze, al final, si no m’he descomptat i incloent-hi a un company que el va fer pel seu compte el dia següent. 

El camp base amb neu i el camí entre aquest i el refugi Tejos; aquesta vegada, la Senyera d'Alcoi va haver de conformar-se sense cim...

Arribats a aquest punt, he de dir que els últims dies passats a la muntanya van ser un poc confusos: tot i que les previsions sobre l’oratge apuntaven --i així va ser de fet-- a un temporal imminent, no tot el grup tenia les mateixes prioritats sobre què fer el temps que ens quedava de viatge, i una volta més els cotxes, que pel fred i l’altitud mostraven una irritant facilitat per a quedar-se sense bateria, tampoc no van ajudar molt. Quant a mi, a aquestes alçades començava a arrossegar ja algunes molèsties físiques i la veritat és que vaig agrair començar a perdre altura, tot i que la cosa encara se'ns va complicar un poc: un retard de vint minuts en la nostra arribada a la duana xilena ens va obligar a passar allí mateix la nit --ens van deixar dormir en uns barracons annexos, poc endreçats però suficients per al que ens feia falta-- perquè fins a les nou del matí del dia següent no podíem fer els tràmits pertinents per a eixir del país i poder tornar a entrar a l’Argentina. Nosaltres ho vam fer un dia abans perquè finalment vam decidir partir el grup en dos i que cadascun fera marxa fins retrobar-nos a Fiambalá, i tot i que per culpa de la paperassa fronterera el viatge de tornada se’ns va fer un poc pesat (massa gent per a només un cotxe; l’altre amb el què comptàvem ens el van immobilitzar a la duana argentina), el retorn a la civilització i als seus avantatges va resultar, com sol ser habitual en aquests casos, una experiència francament abellidora: els dies passats a la muntanya deixen sense dubte records inoblidables, però quin goig també quan arriba el moment de retrobar-se amb un llit, una dutxa i un lavabo; i després de tot això, compartir-los, els records, amb un vi del terreny a la mà i davant d’un bon asado. 

Posta de sol al Salar de Maricunga la nit que ens van deixar dormir en una duana; tornant cap a la frontera, amb vistes del Parc Nacional del Nevado Tres Cruces i la Laguna Verde, tots dos encara a Xile; la vall del riu Chaschuil, cami ja de Fiambalá; i el celler de Jabi Txikon, de qui parlava a l'entrada anterior, a l'antiga escola del poble, i un dels asados --un altre dels avantatges de la civilització-- dels què vam poder gaudir en aquests dies.