La Font de Forata quasi a migdia d’un dia d’agost: aigua fresca i una pausa a l’ombra d’un garbuller abans de reprendre el camí. Si es tracta d’estar bé, no hi ha dubte que l’on és important; però en no poques ocasions, és el quan el que fa que siga realment memorable.
No havia tornat a Aitana després de lliurar fa unes setmanes el material del futur llibre, i en pensar alguna opció per estirar un poc les cames em va semblar una destinació oportuna: per l’esperança de que l’altitud alleugerira un poc la calorada, sobretot; però també per veure de captar alguna imatge de la serra pròpia d’aquest temps en el què no solc caminar-la massa. Quant a la calor, deixem-ho en què, amb l’ajuda de l’aigua de Forata (no molta però suficient; la Font de l’Arbre a penes que brollava), es va fer suportable, almenys fins que el sol va començar a picar de veres. I quant a les fotos, segur que algun paper faran...
És rar veure rajar aigua a les fonts (encara que sigui poca) en aquest temps i amb la calor que fa. M'alegra que t'hagi ajudat a fer el camí una mica més dolç.
ResponEliminaUna bona col·lecció de fotos per fer la passejada amb tu.
Aferradetes, Pep.
La veritat, és tot un luxe (i un goig) que almenys algunes fonts encara resistisquen... No recorde haver vist mai eixuta la de Forata, però moltes altres (a l'Aitana, i a altres serres de la meua contornada) ja pateixen de valent a aquestes alçades, o simplement s'han assecat; tan de bo que torne prompte la pluja i la frescor, que falta ens fa... i més encara, em tem, que ens farà. Moltes gràcies i una abraçada muntanyenca!
EliminaLovely photos. Thank you for sharing, and warm greetings from Montreal, Canada.
ResponElimina