Maleït descans

Haguera pogut fer la tradicional pujada nocturna al Montcabrer, però vaig pensar que ben bé podia fer-la en la lluna d’agost, o la de setembre. Vaig deixar passar el concert de Torrent tot pensant, també, que ja n’hi ha prou de cotxe i que potser n’hi haurà altres ocasions. Per idèntiques raons de fons, vaig renunciar –quasi sense resistència-- a deixar-me caure dissabte per Otos, i fins i tot al concert de Mark Knopfler a Múrcia, tot i que d’aquest darrer, el mateix divendres, encara vaig confirmar que quedaven entrades per un si de cas que no va servir de res. Fer un poc de muntanya –res, només una miqueta d’exercici per limitar un poc el meu avançat procés de rovellament-- va esdevindre un esforç titànic de voluntat per superar el calor i la peresa... Quan apleguen aquestes altures de l’any, acabe convertint els caps de setmana en poc més que un parèntesi vegetal, un parell de dies d'apatia absoluta i persistent, l’únic objectiu dels quals és estalviar-li matinades al cos i maldecaps al cervell. La qual cosa estaria molt bé –és una decissió indubtablement voluntària, aparentment justificada i vull pensar que fins i tot saludable—si no fóra perquè, després i invariablement, aplegue a dilluns amb la feixuga sensació d’haver estat dos dies perdent miserablement el temps. La qual cosa, al seu torn, em posa de bastant malhumor.

Des de fa anys, i durant la major part del temps que passe despert, tracte d’adaptar la meua vida al principi bàsic del “carpe diem” (i, en conseqüència, al “quam minimum credula postero”). Des del convenciment profund de què açò són quatre dies, que el temps passa volant i que les ocasions perdudes rarament tornen, m’aplique activament a buscar i aprofitar qualsevol oportunitat per a fer allò que m’agrada, sempre dins de les meues possibilitats físiques, econòmiques, familiars i mentals. Però en les setmanes prèvies a les vacances, i des de fa ja també bastants anys, tots els principis i les bones intencions es veuen diluïdes en aquest marasme d’invencible indolència que comença el divendres per la vesprada i acaba diumenge a la nit. El cansament –que n’hi ha, i molt--, la calor i la còmoda rutina esdevenen raons suficients i inqüestionables per ajornar (eufemisme comfortable però indubtablement il·lusori) massa coses que, en consciència, no deixaria passar en altres moments de l’any. Almenys, hi ha algunes activitats amb les que no pot ni la son ni la calor. I també em queda el consol de què la causa d’aquesta situació no sembla ser que m’estic fent major, perquè ja dic que la cosa no és nova, encara que hauré de vigilar que, amb l’edat, no vaja accentuant-se.

Al remat, les opcions són les què són: o em sobrepose heròicament a aquests caps de setmana de passivitat voluntària, o n’assumisc les conseqüències i deixe de sentir-me malament per ells. Però ho he de pensar molt bé, i ara em fa massa gossera; m'ho deixe pendent, també, per a les vacances.