Les dues hores i mitja de trajecte per carretera que separen l'
aeroport d'Schiphol del poblet de
De Westereen i el
càmping al qual ens allotjaríem, anticipaven els trets fonamentals del paisatge que ens acompanyaria els dies successius: en dues paraules, pla i verd. De fet, una part substancial d'aquest sector de Frísia, al qual s'accedeix des d'Holanda del Nord a través de l'
Afsluitdijk, es troba per sota del nivell del mar, i els aiguamolls, les torberes i els canals s'hi fan presents pertot arreu. El recorregut pels més de trenta quilòmetres del dic, amb el
Mar de Wadden a una banda i l'
IJsselmeer --i els seus extensos camps eòlics-- a l'altra, resulta per si mateix un trajecte certament singular, especialment per a qui, com és el nostre cas, no està familiaritzat amb aquestes infraestructures colossals i la peculiar geografia que generen: la coneguda dita "
Deu va crear la Terra però els neerlandesos van fer els Països Baixos", que ens recorda oportunament Francesc, resulta en aquest context especialment reveladora.
 |
| Flors --i fulles-- de nenúfar groc (Nuphar lutea); l'IJsselmeer (en frisó, Iselmar) des de Koarnwertersân; canal de Nikje Feart, junt al nostre càmping; nenúfar blanc (Nymphaea alba), freqüent també als aiguals de la zona; i penó o banderí amb la bandera de Frísia davant l'església de Sant Benet, a Damwâld. |
|
D'ençà que a mitjan dic vam entrar oficialment a Frísia, la seua característica
bandera va començar a veure's quasi pertot arreu, però molt especialment --quasi sempre en forma de banderí-- en les cases dels poblets que visitem. Per cert, si heu llegit la descripció vexil·lològica de l'ensenya, haureu vist que les figures roges que sovint s'interpreten com a cors són en realitat fulles de nenúfar o
seeblatt (
pompeblêden en frisó), la qual cosa justifica el títol d'aquesta entrada. I potser fora també convenient aclarir que, en referir-nos ací a
Frísia, ho fem en realitat a un dels territoris que històricament formava part de la
gran regió ocupada pels frisons i que, en un sentit ampli, s'estenia almenys des de la denominada
Frísia Occidental, a la província neerlandesa d'Holanda del Nord, fins a l'actual
Frísia Septententrional, a la frontera entre Dinamarca i el
land alemany d'Schleswig-Holstein. La
llengua frisona només ha perviscut fins a hui dia
a aquest darrer territori, al
municipi de Saterland, a la Baixa Saxonia alemanya, i a la província neerlandesa de Frísia (
Fryslân), a la que com s'ha dir es refereixen aquestes línies i on hi ha el major nombre de parlants. De
la relació entre els tres territoris i la posició del
nacionalisme frisó al respecte, potser en parlarem en un altre moment; ara com ara, tornarem al diari del viatge, que en aquesta primera jornada vam completar amb una passejada per l'acollidor poble de
Burgum i la rodalia del llac de
Burgumer Mar, molt a prop seu i part del Paisatge Nacional dels Boscos de Frisia del Nord (
Noardlike Fryske Wâlden).
Amb la llengua i la cultura com a objectius essencials --però ja es veu que no exclusius-- del viatge, ens va semblar oportú dedicar la nostra primera jornada completa a terres frisones a conèixer
Ljouwert, capital del territori i seu d'algunes entitats rellevants del mateix. El centre de la ciutat, de poc menys de cent-mil habitants i aspecte animat i acollidor, alberga diversos punts d'interès, com ara la seu del
Fries Museum, de visita imprescindible per saber un poc més de la cultura i la història frisones; ubicat en un modern edifici, el museu compta amb una magnífica col·lecció d'objectes molt diversos, tot i que he de reconèixer que no vaig acabar d'entendre del tot el seu plantejament expositiu, ni el tractament que dedica a la llengua. No molt lluny hi ha l'edifici de la
Friske Akademy, entitat normativa i d'investigació sobre el frisó que ens vam haver de limitar a veure per fora per ser festiu, com també altres monuments representatius de la ciutat com la torre
Oldehove (en restauració ara) o diverses esglésies d'interès. Finalment, encara vam completar el dia amb la visita a la històrica --i fotogènica-- ciutat de
Dokkum, coneguda entre altres coses per les seues fortificacions i per la figura de
Sant Bonifaci, qui va ser martiritzat ací.
 |
| Dalt, vistes de Ljouwert: la Plaça Zaailand i el Palau de Justícia des del Friske Museum; vaixells històrics a la Willenskade; seu de la Friske Akademy; esglèsia Gran o Jacobina, i esglèsia de Sant Bonifaci. Baix, diferents indrets de Dokkum: Molí de Hoop, construit sobre un dels baluards del segle XVI; edifici de l'Ajuntament; església Gran de Sant Martí; església de Sant Martí i Sant Bonifaci; i Capella de Sant Bonifaci, aixecada el 1934 en el lloc en el que la tradició situa el martiri del sant. |
Les dades disponibles solen establir una quantitat de parlants del
Frisó Occidental que oscil·la entre les 400.000 i les 480.000 persones, el que representa
a prop del 60 % de la població del territori. La situació, però, no és en absolut uniforme: a les àrees urbanes, on es troba a més a més
molt influït pel neerlandès, l'ús és molt més dèbil que a les zones rurals. Amb tot, sembla que la situació de la llengua --que cal recordar que té caràcter cooficial a la província-- es manté relativament estable, i hi ha entitats, com
Afûk o el
Moviment Frisó, que duen a terme una tasca molt activa en la defensa i la promoció del frisó. No obstant això, la seua presència a l'educació i els mitjans de comunicació es considera per part de
certes instàncies com a clarament insuficient, i almenys des de la perspectiva d'un visitant ocasional, no pot dir-se que el frisó gaudisca de molta visibilitat: la major part de les senyalitzacions vials, com també la informació turística a molts municipis, es troben exclusivament en neerlandès, i els establiments privats que fan servir la llengua pròpia són pràcticament testimonials... Potser que, a més a més de la
pilota (ja vos contaré...), el país dels nenúfars i el de l'olivera compartim algunes altres coses com la facilitat per treure la bandera i amagar la llengua. Però també, n'estic segur, la voluntat de perviure malgrat tot, i gent disposada a no rendir-se.
D'ençà que a mitjan dic vam entrar oficialment a Frísia, la seua característica bandera va començar a veure's quasi pertot arreu, però molt especialment --quasi sempre en forma de banderí-- en les cases dels poblets que visitem. Per cert, si heu llegit la descripció vexil·lològica de l'ensenya, haureu vist que les figures roges que sovint s'interpreten com a cors són en realitat fulles de nenúfar o seeblatt (pompeblêden en frisó), la qual cosa justifica el títol d'aquesta entrada. I potser fora també convenient aclarir que, en referir-nos ací a Frísia, ho fem en realitat a un dels territoris que històricament formava part de la gran regió ocupada pels frisons i que, en un sentit ampli, s'estenia almenys des de la denominada Frísia Occidental, a la província neerlandesa d'Holanda del Nord, fins a l'actual Frísia Septententrional, a la frontera entre Dinamarca i el land alemany d'Schleswig-Holstein. La llengua frisona només ha perviscut fins a hui dia a aquest darrer territori, al municipi de Saterland, a la Baixa Saxonia alemanya, i a la província neerlandesa de Frísia (Fryslân), a la que com s'ha dir es refereixen aquestes línies i on hi ha el major nombre de parlants. De la relació entre els tres territoris i la posició del nacionalisme frisó al respecte, potser en parlarem en un altre moment; ara com ara, tornarem al diari del viatge, que en aquesta primera jornada vam completar amb una passejada per l'acollidor poble de Burgum i la rodalia del llac de Burgumer Mar, molt a prop seu i part del Paisatge Nacional dels Boscos de Frisia del Nord (Noardlike Fryske Wâlden). 
Amb la llengua i la cultura com a objectius essencials --però ja es veu que no exclusius-- del viatge, ens va semblar oportú dedicar la nostra primera jornada completa a terres frisones a conèixer Ljouwert, capital del territori i seu d'algunes entitats rellevants del mateix. El centre de la ciutat, de poc menys de cent-mil habitants i aspecte animat i acollidor, alberga diversos punts d'interès, com ara la seu del Fries Museum, de visita imprescindible per saber un poc més de la cultura i la història frisones; ubicat en un modern edifici, el museu compta amb una magnífica col·lecció d'objectes molt diversos, tot i que he de reconèixer que no vaig acabar d'entendre del tot el seu plantejament expositiu, ni el tractament que dedica a la llengua. No molt lluny hi ha l'edifici de la Friske Akademy, entitat normativa i d'investigació sobre el frisó que ens vam haver de limitar a veure per fora per ser festiu, com també altres monuments representatius de la ciutat com la torre Oldehove (en restauració ara) o diverses esglésies d'interès. Finalment, encara vam completar el dia amb la visita a la històrica --i fotogènica-- ciutat de Dokkum, coneguda entre altres coses per les seues fortificacions i per la figura de Sant Bonifaci, qui va ser martiritzat ací. 
