No sóc d'aquelles persones que decideixen els viatges amb molta antelació. Per unes coses o per altres, quasi sempre acabe deixant un marge a la improvisació, sobre tot quan viatge sol. Només quan hi ha alguna circumstància especial (per exemple, alguna incursió a l'alta muntanya) tracte d'escollir amb temps, i de preparar-ho de forma més acurada. Per això, que a aquestes alçades encara no tinga encara decidida cap destinació cara a l'estiu, és cosa habitual. Per segon any consecutiu, ha calgut ajornar l'objectiu d'intentar un
set mil al Pamir --que no està la cosa molt clara al Kirguistan. A canvi, la possibilitat d'aprofitar l'estiu austral per encarar-se amb l'Aconcagua va prenent consistència, i convé reservar dies, recursos i mitjans per si de cas. Amb això, les alternatives van restringint-se i el temps esgotant-se; però algú m'ha suggerit una opció que, pensada amb calma, m'ha resultat especialment atractiva i raonablement accessible: Madeira.
Ja sabeu que Madeira és un dels arxipèlags que, junt amb Canàries, Açores, Cabo Verde i les Illes Salvatges, configuren la regió biogeogràfica anomenada
Macaronèsia (que diu la Viquipèdia que ve del grec
makárôn nễsoi, "illes afortunades"). Serà per això que és, també, una zona que m’atrau especialment per moltes coses. A hores d’ara, a penes conec un poc de Canàries i un altre poc de les Açores, però puc dir que cap dels dos llocs van decebre les meues expectatives. Biogeogràficament, la Macaronèsia és una regió ben caracteritzada per la seua flora única, excepcionalment rica en endemismes exclusius i amb la presència de formacions vegetals singulars --com la
laurisilva, el
fayal-brezal o el
tabaibal-cardonal-- més o menys ben representades en les diferents illes i arxipèlags. A més, i tot i que amb certa controvèrsia, s’hi inclou també dins aquesta regió una estreta franja continental del nord-oest africà, en la qual s'hi troben de forma relíctica alguns grups característics de la flora macaronèsica, com ara els
bejeques (
Aeonium), els
cardones i
tabaibas (
Euphorbia) o els
verodes (
Kleinia). Dins aquesta àrea, a l'Antiatles, hi ha un enclavament especialment remarcable (descobert per la ciència occidental fa molts pocs anys, als congosts del riu Umarhuz), en el què apareix una espectacular població de drago –descrit com a
Dracaena draco ssp
ajgal—que mereix un comentari específic que deixe per a un altre moment. Sense tindre el grau de singularitat de les plantes, tampoc falten alguns animals característics de la regió, com ara el coloms
rabiche i
turqué (característics de la laurisilva canària) o el famós
fardatxo gegant de El Hierro.
Dalt, fulles de bejeque (Aeonium canariense); baix, el colom turqué (Columba bolii). De la Viquipèdia.
Recorde, de la primera vegada que em vaig endinsar en la laurisilva (en Anaga, a Tenerife) una sensació quasi religiosa. Fulles verdíssimes de llorers i grèvols (parents illencs dels nostres), barbusanos, viñatigos i tiles; les branques dels arbres tapissades de líquens, la boira donant al paisatge un aire irreal. A l’esponerositat d’un bosc bellíssim, s’unia a més la impresió d’estar caminant pel què podrien haver estat els boscos mediterranis de fa vint milions d’anys... També la bruguera arbòria –que a les nostres terres no passa de ser un matoll—, freqüent a la mateixa laurisilva i, sobretot, al que a Canàries s’anomena fayal-brezal, em va causar una impressió profunda; el retrobament amb l’espècie (i amb formacions molt similars) a les faldes del Kilimanjaro no ha fet sino augmentar la meua fascinació per la biogeografia. Com la resta de la vegetació canària -–les pinedes que rebroten després del foc, les brolles d’alta muntanya amb els espectaculars taginastes-- que, sobretot a les illes de relleu més marcat, es distribueix en uns estatges de vegetació que van meravellar a Alexander von Humboldt. I el Teide, encara, com a (una altra) assignatura pendent.
La vegetació de les Açores, més temperades i humides i profundament alterades per la ma humana, té un aire menys subtropical, més europeu. Tot i això, no manquen tampoc els endemismes (exclusius o compartits amb altres illes macaronèsies), un dels més emblemàtics dels quals és la campanulàcia Azorina vidalii. La laurisilva, en aquestes illes, ha quedat confinada a alguns escassos enclavaments, com a l’illa de São Jorge, però no per això perd la seua bellesa i significació. Açores, a més, comparteix amb Canàries paisatges volcànics bellíssims i, tot i no assolir d’altitud del Teide, l’ascensió als 2.351 m de la Montanha do Pico, en l’illa d’igual nom, resulta una experiència francament recomanable (amb permís del més que notable pendent).
No sé que trobaré a Madeira, si és que la cosa no s’embolica a última hora i cal ajornar-ho també per a una ocasió més propícia. Però si hi vaig, amb aquests antecedents i el poc que conec de Funchal intuïsc que m'agradarà. Em faig almenys propòsit de pujar al Pico Ruivo (1.862 m) i d’endinsar-me, de nou, per una laurisilva que té fama de ser de les millors conservades del món. De platges, festes i vins –famosos, també—no cal dir-ne massa però ja es donen per suposades, tot i que qualsevol suggeriment serà benvingut. Almenys, i passe el que passe al remat, aquests propòsits (com qualssevol altres) fan més passadores aquestes llargues, feixugues, espessíssimes setmanes que separen el principi de l’estiu de l'adveniment gloriós de les vacances.
Ni la calor, ni el so millorable, ni uns seients poc compatibles amb tantes hores d'ocupació: va pagar la pena això i més per recordar un poc més l'Ovidi, per viure --encara que fora només per unes hores-- la il·lussió d'un País viu, divers, agraït, normal. Dalt de l'escenari, molta voluntat i esforç --gràcies al Col·lectiu, una volta més-- i un poc de tot, com ha de ser. Sense fer molta memòria, i a resguard de gustos, jo em quede amb les dues versions d'Arthur Caravan ("Cues d'estels", interessantíssima; "Als companys", antològica), un "Va com va" rodó en la veu de Rebeca, de Batà (l'amic Toni Barceló, que feia reportatge, ja l'ha penjada, amb algunes altres); la "Xàtiva" de Naia, o el mordaç "El meu poble Alcoi" actualitzat per Verdcel... Bona, molt bona música amb Hugo Mas; un plaer sentir, com sempre, a Miquel Pujadó o Al Tall, i molts detalls --alguns, ben remarcables-- de tota la resta: Inòpia, Andreu Valor, Owix, Carles Enguix, Xavier Morant, Rafa Xambó, Autòmats i Xitxarra Railway. Poemes d'Estellés (dits per Rodonors Invictes), molts amics i amigues, records de tota mena i lectures molt diverses de les seues cançons, tan actuals, tan escaients, que fins i tot espanta.
