Al capdavall

I, finalment, divendres. Junt és lo temps que mon goig és complit. Agenda tancada, uns pocs dilluns sense matinar (obligadament) i, previsiblement, una mica més de temps per aquelles coses per a les què quasi mai hi ha temps. Vindrà setembre (i tindrà els teus ulls, hauria pogut dir un Pavese inusitadament jovial), però ara és una altra hora i cal, també, consumir-la. En perspectiva confirmada, viatge insular, Misteri d’Elx i escapada pirinenca. Però, com sempre, espere que el millor siga allò imprevist. Déu proveirà.

El blog? Improvisant, també. Tret d’aquells dies que estiga lluny de l’ordinador, imagine que aniré deixant-me caure per ací, perquè encara em diverteix, com també seguir visitant les bitàcoles amigues. Però no em faig cap propòsit ferm, ni en un sentit ni en un altre. Si passa alguna cosa interessant o inusual (posem que es destapara algun cas d’honradesa a un ajuntament del Baix Segura, o que Scarlett Johansson fera finalment aquella trucada que espere des de fa temps) i m’abellira de comentar-la, és probable que m’hi passe. Altrament, i en qualsevol cas, que estigueu molt bé, m’alegrarà retrobar-vos d’ací no res.

Convindreu que l’ocasió demana música de bon rotllo. I, quan és el cas, sempre pense, abans que res, en aquesta. Salut i fins prompte!

De vespres

Dijous. Només un dia més per acabar la setmana i, amb ella, aquest experiment d’anotacions diàries que, tot i que no es repetirà sovint (que ningú s’inquiete, doncs), ha tingut la seua utilitat com a novetat, i per fer més passadores unes vesprades proclius a la indolència. Ha estat curiós constatar com, en contra del què havia suposat, no han estat dies en absolut estèrils. Temes i intencions han anat sorgint ara i adés, fins i tot més del que ve sent habitual. De vegades, han estat simples ocurrències –ja n’heu vist algunes per ací, d’altres queden anotades per quan calga—que acudeixen en els capvespres soporosos o amb les mans al volant. Altres voltes, notícies de premsa de contingut divers que he deixat passar, però que haurien pogut donar molt de joc. Sense anar més lluny, recorde aquesta, amb una peculiar visió del parany; aquesta, sobre el futbol, que ja sabem que és només un esport, o aquesta altra, sobre sentiments nacionals, de la qual espere ampli ressó. Fins i tot, la blogosfera de guàrdia s’ha mogut a un alt nivell aquesta setmana. Molt remarcable l’entrada de fa uns dies de Vent de Cabylia, incloent-hi uns comentaris magnífics, o les sempre assenyades reflexions del Penjoll, però no han estat ni de bon tros les úniques.

Cada dia que passa, la peresa va guanyant espai inexorablement. Però qui no té la vespra no té la festa, i encara he trobat hui mateix un petit espai de lucidesa per no deixar passar una bona oportunitat. Aquesta vesprada, els amics i amigues del Col·lectiu Vall de Vernissa ens havien proposat, dins el seu projecte de voluntariat per a la custòdia del territori, de fer una passejada pel voltant de Sant Jeroni de Cotalba, al cor de la Safor, acompanyant un pastor i el seu ramat. L’ocassió era magnífica per retrobar companys i companyes als qui aprecie especialment (la setmana passada vaig estar també a Gandia, convidat per la bona gent del Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera, però no vam tindre ocasió de coincidir), però també per la singularitat de la proposta, en una terra en què la professió de pastor va quedant reduïda a la més estricta marginalitat. Tot i la calor i l’horari justetet –a les tres eixir del treball, fer un mos ràpid i seguit cap a Gandia-- l’experiència ha pagat la pena. Ha estat francament interessant conversar una estoneta amb Ángel, el pastor d'Arroyo Cerezo afincat a la Safor: setanta dos anys a l'esquena, la saviesa de tota una vida recorrent serres i valls amb els ramats. Hem parlat de transhumàncies perdudes, de voltors, d'ovelles i cabres, de gent treballadora i gent que se n'ha aprofitat (i se n'aprofita) d'aquella... No vos descuideu de fer una ullada a les propostes i activitats de l’Ecomuseu: són gent activa i imaginativa com poca, segur que us hi trobareu a gust amb ells.

Acabe: jo estic ja a punt, només un dia més. Però molta altra gent, alguna d’ella que m’estime especialment, no. Bé per les condicions del seu treball o contracte, bé perquè simplement fa mesos que no en tenen, d’un o de l’altre, no són pocs els amics i amigues que enguany no estan per sentir parlar de vacances. Jo no puc dir res –ja n’he dit massa, sabreu disculpar-me--, només fer un pensament i esperar i desitjar que tinguen molta sort. Però quan els drets bàsics, aquells que han costat tant de guanyar, comencen a semblar-nos privilegis, és que alguna cosa va malament, molt malament.

Retorns

Dimecres. Emotiu retrobament amb els papers –els de hui i els d’ahir—, al qual s’afegeix la satisfacció de veure pràcticament consumada una mudança de despatx, poc més que una transterminància, què ens ha tingut ocupats els últims dies empaquetant, traslladant i tornant a desempaquetar. Tornar a omplir armaris, abocar de nou tots els estris a la calaixera, restaurar connexions i familiaritzar-se –ben prompte—amb un nou entorn és més fàcil ara: cal resoldre encara uns quants assumptes urgents i prioritaris abans de marxar i no hi ha temps per encantar-se amb detalls sense importància. Les parets, ja les omplirem el setembre.

En arribar a casa, un altre retrobament esperat i entranyable: les primeres bresquilles agostenques de Gorga que menge aquesta temporada. Orgull fruiter de Seta i Travadell, reina indiscutible --segons opinió personal però raonablement fundada—de la selecta branca dels presseguers i afins. Un prodigi de turgència i suavitat, de carn ferma i color provocatiu; prudentment sucosa, dolça d’aroma i intensa de sabor, amb un mos consistent, vibrant i productiu... Molt més que una bresquilla: un goig per a tots els sentits, evocador –quan no directament precursor-- d’altres plaers del cos, d’estivals i frugívores reminiscències.



I encara una recomanació més: si passeu un dia al sol, no oblideu posar-vos barret. Altrament, al dia següent, els efectes de la insolació –a la vista està—poden ser imprevisibles.

Blat i ocells (i llauradors)

Dimarts. Un d'aquells dies --malauradament escasos, sempre benvinguts--en què la faena t'acosta a la terra i t'allunya dels papers. Hui, pels voltants de Meca i San Benito, a l'extrem oriental de la Vall d'Aiora. L'objectiu, recollir i actualitzar dades i anar avançant amb un dels treballs a completar el setembre, i que té a veure amb la conservació de les aus estepàries i de les poques zones valencianes que conserven els hàbitats adequats per a albergar-les. Ni unes ni altres són freqüents al País Valencià: a penes algunes àrees als voltants d'Aiora, Fontanars i Villena, i unes quantes poblacions de piocs o avitardes, sisons, xurres i gangues. També el xoriguer petit o grilleret --reintroduït amb èxit fa uns quants anys a la Vall dels Alforins i ara estés també per altres zones-- s'inclou en aquest grup, així com altres espècies típiques d'aquests hàbitats oberts com l'alosa becuda (present a les nostres comarques només al Racó d'Ademús i els Ports) o l'enigmàtic torlit o alcaravà.

La visita, amb amable i experta companyia, ben profitosa pel coneixement pràctic del terreny i per les idees i propostes que s'han plantejat i recollit. Sempre val la pena veure volar els joves xoriguers, confirmar el niu dels albanells o sorprendre el cucut reial amagat a la bardissa. Però, a més, plantejar actuacions en àrees com aquestes resulta un vertader repte, tan complex com estimulant. Hi ha poques ocasions en què es mostre, amb tanta claredat i contundència, la relació entre el manteniment d'una activitat humana (en aquest cas, els secans cerealistes) i la conservació d'espècies d'interés que han acabat per trobar-se estretament vinculades amb aquella. Per això, qualsevol estratègia eficaç per aconseguir aquest objectiu --la conservació-- ha de passar, necessàriament, per promoure i incentivar uns cultius que poc a poc van desapareixent o modificant-se profundament, sovint de forma irreversible. Sense considerar aquest fet amb totes les seues implicacions --és a dir, ignorant la secular coexistència entre els ocells que es pretén preservar i les persones que han configurat i mantingut aquests paisatges--difícilment podran bastir-se i aplicar-se instruments útils, acceptats per la població i adaptats a la seua finalitat última.

D'aquestes coses hem parlat hui trepitjant messes i guarets, i hem aprés un poc més d'allò que ja s'ha fet i del que encara caldrà concretar i precisar. El marc de treball passarà, per tant, per establir regulacions quan siguen necessàries. Però també, i sobretot, per generar i mantenir (sovint, per recuperar, i no sempre serà fàcil) espais de col·laboració i complicitat amb els agricultors i la població local, recolzant activament la seua tasca quan siga adequada, compensant quan calga les limitacions que s'hi imposen, promovent altres activitats econòmiques que contribuisquen a un desenvolupament escaient d'aquestes àrees rurals. Els instruments, quasi sempre, estan ja dissenyats; els fons necessaris existeixen, però no sempre es dirigeixen allí on caldria; i d'experiències de les quals aprendre --algunes d'elles reeixides, també en aquestes terres-- també n'hi ha. No serà una faena senzilla, però sense dubte serà interessant.

Francament, hi ha dies pitjors.

Dietari del compte enrere

Dilluns. Serà impressió meua, però de València estant pocs signes revelen que aquest ha estat el primer dia hàbil d’agost. El trànsit i l’aparcament, per l’estil; quasi tots els bars de la contornada, oberts i amb la parròquia habitual i, a la faena, quasi més gent que torna que gent que marxa. Probablement, la setmana que ve serà una altra cosa, però jo ja no estaré ací per veure-ho: aquests són els últims cinc dies abans d’unes vacances que, finalment, seran més curtes del previst –qui no guarda quan té, no menja quan vol—però que no per això deixen de ser esperades amb candeleta. En tot cas, la setmana és faenera i l’experiència avisa: convé mantindre’s alerta i no abaixar la guàrdia, perquè aquests dies del mig de l’estiu solen ser un poc extravagants i bastant imprevisibles. Idealment (és a dir, si les inevitables contingències es mantenen en nivells habituals) és un bon moment per tancar alguns assumptes i deixar-ne altres a punt per reprendre’ls en setembre. Però una cosa és càndidament desitjar-ho, i una altra aconseguir-ho; sobre tot quan la cosa no depén d’un. Tanmateix, tan de bo.

Si que depenia, en aquest cas, el cap de setmana. I cal dir que, tot i que sense grans ostentacions, almenys s’ha trencat la tendència abúlica dels anteriors; i a més, amb un cert caràcter de compromís complert. Compromís adquirit i no resolt, fins ara, amb amics als que calia i abellia veure, i amb qui s’ha aprofitat a més per compartir una sempre recomanable passejada per Mariola, per més que la calor aixafe i la costera espante. La volteta, a més, ha estat d’aquelles que feia ja temps que no encarava, tot i ser una de les més recomanables de tota la serra: l’anada al Montcabrer per l’esquerpa però preciosa pujada del Pic Negre, el Mal Passet, la font del Huit i les Penyes Monteses, i la tornada per l’ombria amable del Mas de Llopis i la Penya Banyada, esguitada de les fonts que donen fama a la muntanya i que, ni en aquestes dates avançades de l’estiu, deixen d’afavorir al caminant. Sempre algun tret remarcable –els boixos, esquius en els meus temps ja llunyans de fer de botànic per la serra, descoberts fa uns pocs anys per altres caminants avesats; els voltors que sovintegen les cingleres de les Monteses i que comencen ja a ser part inseparable dels paisatges mariolencs—i una conversa agradable, com sempre i com cal.

Prèvies les imprescindibles i impagables cerveses (qualsevol eixida a la muntanya no pot donar-se per dignament acabada sense elles, especialment en aquestes dates i a aquestes edats en què convé vigilar molt la hidratació), instal·lat ja sota l’ombra amiga del garrofer, ha hagut temps també per acabar l’únic llibre de l’admirat Saramago que encara em quedava pendent de llegir. Vaig començar-lo, un poc com a modest homenatge, un poc perquè ja tocava, pocs dies després de la seua mort. És "L’home duplicat", i no és fàcil dir res d’ell, més enllà del què pot dir-se de qualsevol de les altres obres del mestre: que cal llegir-lo. En tot cas, m’havien aplegat opinions que parlaven d’una obra menor, prescindible, fins i tot decepcionant. A mi no m’ho ha semblat, tot i no ser la novel·la de Saramago que més m’ha agradat –lloc que, hui per hui, seguisc tenint reservat per a "L’any de la mort de Ricardo Reis". Típica del seu estil personal i frondós, farcida de reflexions simples només en apariència, pensa i fa pensar –ho diuen totes les sinòpsis-- sobre la identitat de les persones i les dificultats per a mantenir-la. En tot cas, i salvada la meua reconeguda parcialitat: recomanable.

Converses i lectures han convergit, finalment, en una reflexió que té a veure amb aquestes mateixes planes i que, tot i que ja intuïa en començar-les, mai m’havia plantejat obertament fins ara. Amb una diferència d’uns pocs dies, persones distintes i distants m’han fet saber que són seguidores habituals d’aquest blog (cosa que resulta afalagadora) i que els agraden especialment algunes entrades que, precisament, no són aquelles que un pensaria (cosa que resulta, si més no un poc, inquietant). Caldria dir moltes coses, sobre això --vull dir, sobre la distància, major o menor, entre el què creiem ser i el que qui llig aquestes entrades vol creure que som per allò que mostrem. Qüestions d'identitat, si fa no fa. Imagine que qui té més experiència que jo en aquestes coses ha de tindre la mà trencada (Can Carrasca en parlava, fa molt poc, i segur que no ha estat l'únic). Jo, pel moment --i de nou--em limite a deixar la qüestió plantejada, a l’espera de fer alguna pensada més tranquil·la al respecte. Ja avance, però, que no tinc previst introduir canvis substancials en açò que lliurement escric i, també lliurement, llegiu els qui teniu l’amabilitat de fer-ho.


Sensacions i cavil·lacions disperses, per tant, per encarar aquests últims dies de l'habitual rutina: aquells en els quals les vacances són, encara i per sort, territori paradisíac, promés i inexplorat en el qual esperen tresors immensos i aventures insospitades. Al remat, ni uns ni altres ho seran tant, però això, a aquestes altures, ja no té cap importància.