Aitana, de nou

Qualsevol raó és bona per tornar al sostre de Diània. O, més propiament, quasi al sostre, perquè els  1.558 metres del vèrtex de l'Aitana segueixen reclosos dins el recinte militar que solla i ocupa les altures de la serra. Aquesta vegada --ja s'havia dit fa uns dies-- es tractava de recordar el Dia Internacional de les Muntanyes, junt amb companys i companyes d'altres col·lectius excursionistes repartits per diversos cims del migjorn. I, des d'ells, llançar a les ones  un missatge per la conservació de les àrees muntanyenques de tot el món, i dels drets de la gent que hi viu. Al capdvall, poc més que un pretext oportú per tornar-se a calçar les botes i deixar-se dur, una volta més, per senderes i paratges  recorreguts mil vegades, però als quals sempre fa la sensació (ho recordava fa molt poc) que coneixem per primera vegada. I tornar cara a llevant, amb la mar obrint l'horitzó... Com es pot enyorar tant, la mar, tenint-la tan a prop? O serà, precisament, per això?



 

 

Geografia (humana)

Li va semblar una gran ironia. Tant de temps, tants llibres, tants esforços cercant la resposta en la filosofia, en la psicologia, fins i tot en la poesia, i allí estava, davant els seus ulls, on menys ho hagués esperat. Va tornar a mirar, incrèdul, la imatge del manual d'Strahler, va rellegir una i altra vegada la descripció (destrucció i construcció en permanent equilibri; canals i barres mòbils canviant a cada innundació, el corrent trobant sempre el seu desguàs entre ells...). No hi havia dubte. Res podia descriure millor el que volia que fóra la seua vida, que el curs trenat d'aquell riu braided. De fet, des de llavors, no ha volgut veure's de cap altra forma. I mai no ha deixat de sentir-se fluir (plàcidament de vegades, d'altres en sobtada revinguda) prenent d'ací i deixant allà, obrint i tancant efímers camins entre els baladres, anys amunt i caixer avall...

També des d'aquestes muntanyes

"Les polítiques de muntanya han de tindre en compte el paper fonamental de les comunitats muntanyenques en el manteniment dels paisatges i valors naturals i també la seua dilatada contribució cultural a la riquesa d’aquest patrimoni. En conseqüència, el conjunt d’aquestes polítiques ha de desenvolupar-se des de la perspectiva del reconeixement social d’aquest paper prioritari, reconeixement que ha d’objectivar-se en forma de diverses contraprestacions que garantisquen oportunitats per al benestar, la dignitat i el ple desenvolupament de les iniciatives dels seus pobladors”.

Esborrany de la “Carta Espanyola de les Muntanyes”

Qui podria negar-ho? Aquells que vivim en aquestes terres de l’Alcoià, el Comtat i les Marines (o dels Serrans, l'Alt Palància i l'Alcalatén), aquells que es desperten cada mati amb les vistes de Mariola o de Benicadell, de Penyagolosa o d'Espadà, d’Aitana o de Bèrnia, som gent de muntanya. Ni millors, ni pitjors que ningú; però resulta difícil no acceptar (s’ha dit ja moltes vegades, i potser no cal insistir) que, sense les muntanyes, probablement no seriem el que som. Per bé, o per mal. Les muntanyes han configurat (i ho fan encara) el caràcter dels nostres pobles i de la gent que hi hem nascut o hi viu. Com també és cert que, encara que sovint s’oblide, tampoc no es  poden comprendre aquestes serralades (els seus paisatges, el seu patrimoni, els seus innegables valors naturals) sense comptar amb la llarga petjada que hem anat deixant els humans a cada racó. Les muntanyes ens han fet com som, però també nosaltres hem modelat, segle rere segle, aquestes muntanyes fins donar-los l'aspecte que ara tenen. I, segons com, també molts dels valors que ara alberguen.

Des de fa uns anys, es presta –o comença a prestar-se—un interés creixent a les muntanyes. Científics de tot el món, entitats internacionals i d’altres veus qualificades insisteixen en reclamar per a les regions muntanyenques del planeta més atenció de la que han rebut fins ara. La FAO, per exemple, diu: “Les muntanyes són essencials per a la vida. Estem lligats a elles ja siga que viscam a la major altitud o al nivell del mar, i la seua importància per a nosaltres supera la nostra imaginació. Les muntanyes proporcionen al món la major part de l’aigua dolça, acullen una gran varietat de plantes i animals i en elles viu una de cada 10 persones”. Cada vegada més, iniciatives de tota mena tracten de consolidar i reforçar aquesta nova visió social de les muntanyes com a reserva natural i cultural, com a font de riquesa i patrimoni per al futur. I una d’elles és la celebració, l’11 de desembre de cada any, del Dia Internacional de les Muntanyes. Designat com a tal per l’Assemblea General de les Nacions Unides a partir de 2003, el Dia Internacional de les Muntanyes “és una oportunitat per a crear consciència de la importància que tenen les muntanyes per a la vida, d’assenyalar les oportunitats i les limitacions que afronta el desenvolupament de les zones muntanyenques, i de crear aliances que produisquen un canvi positiu en les muntanyes i les terres altes del món”.

I, ves per on, resulta que nosaltres, homes i dones de l’Alcoià, del Comtat, de les Marines (o dels Serrans, de l'Alt Palància o l'Alcalatén) som gent de muntanya. Perquè hi hem nascut, o perquè hi vivim, i perquè volem ser-ho. Certament, tampoc és que a aquestes altures vulgam donar-li massa rellevància al que podria passar per un altre dels molts “dies internacionals” que van esguitant el calendari sense cap resultat pràctic. Però no està de més aprofitar l’avinentesa no solament per reclamar-nos decididament com a muntanyesos –fills de muntanyes modestes, però muntanyes al cap i a la fi—, sinó per fer nostres uns plantejaments que, tot i tindre el seu origen en problemàtiques aparentment molt diferents i allunyades de les nostres, ens resulten molt familiars. Cap habitant de les valls de Seta o Guadalest, posem per cas, no es reconeixeria en aquesta frase (estreta també de la FAO): “Sovint, les comunitats de les muntanyes obtenen un escàs benefici, o cap, de la gestió de la biodiversitat de les muntanyes. Al final, es perden biodiversitat i altres beneficis, com la regulació del subministrament d’aigua”.

Per això --com a "minoria de muntanya"-- he volgut aprofitar aquestes planes per recordar el Dia Internacional de les Muntanyes. I, ja de pas, tornar a reclamar a les autoritats competents (i van quatre anys, si no recorde malament) l’aprovació de la Carta Espanyola de les Muntanyes i el desenvolupament efectiu i decidit dels seus eixos d’actuació (conservació prioritària del patrimoni natural i cultural; valoració del patrimoni preservat com base per al desenvolupament econòmic; i contraprestacions a la població local). Som i volem ser gent de muntanya, i per això ens preocupem pels projectes –massa—que, emparant-se en els beneficis del “progrés” i sense la transparència i el debat necessari, amenacen les nostres muntanyes. I per això, també, reclamem per a nosaltres, i per a la nostra gent, el dret de decidir sobre el futur d’aquestes serres, sense les quals tantes coses tenim a perdre, però en les quals volem poder viure amb dignitat.

Vaig escriure aquestes ratlles --o, més pròpiament, unes molt semblants-- fa uns quants anys, coincidint també amb un Dia Internacional de les Muntanyes. He decidit recuperar-les ara no solament perquè dissabte és, de nou, 11 de desembre, sinó especialment perquè l'amic Carles Mansanet m'assabenta que, amb motiu d'aquest dia, el Centre Excursionista d'Alcoi anirà al cim de l'Aitana. Si vos interessa, a les vuit del matí del mateix dissabte han quedat a la Plaça d'Al-Azraq d'Alcoi (on els jutjats). I si no passa res, potser que ens veurem per allí.

Hispània, Ibèria

Ceràmica ibèrica de la Serreta.
De la Wiquipèdia

Displicentment voltava, ara fa uns dies, pels canals de televisió --majoritàriament infames i en llengua castellana-- als quals l’autoritat competent em permet encara d'accedir lliurement. Va ser llavors que em vaig veure momentàniament atrapat en una curiosa trama de romans (malvats) i auto-anomenats “hispans” (nobles i valents, òbviament) amb un aire, si més no, un punt inquietant. Ja sé que no és excusa i què fa lleig dir-ho, però reconec que part del meu interès cal atribuir-lo a la suggeridora indumentària (modelet “esclava perversa”) que lluïa en diverses escenes qui després he sabut que respon al premonitori nom d’Ana de Armas, i que sembla gaudir de certa popularitat pel seu pas per altres sèries i pel·lícules. Inspirat pel record inesborrable de les protagonistes dels entranyables peplum de la meua adolescència --i les seues sinuoses i torbadores túniques minifalderes-- no he pogut estar-me de cercar un poc més d’informació. Sembla ser que el que vaig veure és una ambiciosa sèrie d’una cadena privada espanyola, i s’anomena, segons he sabut, “Hispania: la Leyenda”. He sabut, també, que des de la seua estrena fa unes setmanes –pel que pareix, amb un remarcable èxit d’audiència—s’han alçat algunes veus que critiquen la falta de rigor històric de trama, personatges i situacions; a les quals, per cert, ha contestat la productora en una curiosa (i lleugerament exòtica) justificació.



Esclaves hispanes en interpretació lliure
però sòlidament fonamentada. Foto de la xarxa

Però a banda de l'eventual interès per la prometedora carrera artística de certes actrius emergents, i de l'anàlisi acurada del grau de fiabilitat històrica de la sèrie (molt en especial, pel que fa al vestuari o la seua carència), hi ha també d’altres motius pels quals la cosa aquella em va resultar, d’entrada, mínimanent temptadora. Dins la meua reconeguda inclinació per la història, i deixant de banda la innegable predilecció que sent per l’època andalusina i medieval, els íbers han estat un altre dels objectes principals de les meues preferències. La qual cosa no és gens estranya, si bé es mira, ja què des de ben menut vaig tindre la sort no solament de conèixer els abundants materials arqueològics que, sobre aquesta època, custòdia el Museu d’Alcoi. També alguns dels principals jaciments ibèrics de la meua comarca –el Puig, el Castellar, el Pic Negre, la Covalta o, molt especialment, la Serreta—han estat llocs associats a les meues primeres experiències excursionistes i muntanyeres. I els resultats de les nombroses recerques dutes a terme, des de fa decennis, sobre el fascinant poble del ibers i les seues petjades en aquestes terres –des de la cultura material a les traces, encara indesxifrables, del seu enigmàtic idioma—m’han estat, també, lectures interessants i habituals.

Plom (VI) amb escriptura ibèrica, de la Serreta.
De la web del Museu d'Alcoi

Pel que sé, a partir de la meitat del primer mil·lenni aC, l'evolució de les cultures indígenes del Bronze en tota la façana mediterrània --influïdes en major o menor grau per altres pobles, com els púnics, els grecs o els celtes-- va acabar donant com a resultat la implantació, en tota l’àrea esmentada, d’una de les cultures autòctones més riques, originals i enigmàtiques de l’antiguitat mediterrània: la Cultura Ibèrica. Les terres que ara formen part de l’Alcoià i el Comtat van ser, fa més de dos mil anys, una àrea densament ocupada pels ibers, que hi han deixat importants jaciments i nombroses restes arqueològiques, entre les què destaquen les mostres --quasi sempre sobre plom-- de la seua escriptura. Malgrat que els materials ibèrics (ceràmics, sobretot) eren coneguts des d’antic a diversos llocs de la Península, i a pesar de les referències als pobles ibers en les fonts clàssiques, fa només cent anys que s’accepta que totes aquestes misterioses restes pertanyien a una cultura singular i diferenciada d’altres manifestacions contemporànies; el descobriment, el 1897, de l’espectacular Dama d’Elx, va resultar decisiu per a impulsar l’estudi i la investigació –mediatitzats, en gran part, per una historiografia més interessada a legitimar postures ideològiques que a esbrinar la veritat-- dels trets bàsics del món ibèric. A hores d’ara, i malgrat l’ingent quantitat de materials recuperats, comencem a penes a albirar la complexa realitat de la societat ibèrica: l’estructura social i territorial, la cultura material, l’art, la llengua i les creences.



Torre ibèrica al poblat del Puig. De la web del Museu d'Alcoi

Després, van arribar els romans, i aquesta és ja una altra història que deixe per a millor ocasió. Però pel que es veu, va ser llavors que els indígenes de les diferents províncies en què l'Imperi va dividir la Península (la Tarraconensis, la Baetica i la Lusitania), van començar a posar-se a ells mateixos noms raríssims com Sandro, Nerea o Dario; van decidir que, des d'aleshores i per als pròxims dos mil anys, es dedicarien al bandolerisme altruista i a la defensa acarnissada de qualsevol causa relativament justa --amb un tractament preferent a la lluita contra els invasors forans i/o de llengua estranya-- i a posar els fonaments del què, al transcórrer dels segles, seria conegut com una unidad de destino en lo universal. Però on es va produir un avanç civilitzatori realment important, gràcies als romans, va ser en tot allò referent a les esclaves. Perquè putejar-les, les putejaven igual; però això si, anaven totes moníssimes. I encara hi ha qui té la barra de dir que no són rigorosos...

La Penya

Hui he tornat a Benicadell en una altra d'aquelles "caminades socials" que faig darrerament i que tanta gràcia li fan a l'amic Carles. És una serra que m'estime molt, pel què és i per les moltes hores que he passat trepitjant els seus camins i els seus racons. I anava a contar alguna cosa d'aquells temps, ara fa vint-i-cinc anys, en què estudiava les seues plantes per fer la meua tesina, i recorria la muntanya (a la què havia d'aplegar com podia, perquè no tenia ni cotxe ni carnet) per tal de recollir totes les herbes que hi vivien. Però la veritat: quan m'he posat, m'ha fet una peresa immensa escriure sobre allò, perquè de sobte m'ha semblat que, més que vinc-i-cinc anys, han passat segles des de llavors. Segles que separen també allò que sóc ara, del que era (o creia ser, o pensava que volia ser) en aquells anys. I com que allò fonamental, al remat, és que hui he tornat a pujar al cim de la Penya (feia quatre anys que no hi pujava; ho he hagut de comprovar, perquè em semblava que feia molt menys), doncs quasi que em limite a deixar-ho dit, i ja recordarem el que calga recordar un altre dia. Però si fóra el cas que encara no coneguéreu aquesta muntanya, ara és un moment tan bo com qualsevol altre per deixar-vos seduir per ella. Jo mateix, sense anar més lluny, fa ja segles que vaig sucumbir al seu embruix irresistible.