Camí de l'Infern

Una bona forma de desentumir cames i trellat és dur-los una estona a caminar per un barranc. Encara que siga a peu pla i amb simple pretensió de passeig, els paisatges esquerps i minerals de les gorges i els congosts sempre resulten atractius i recomanables. Així és que hui, aprofitant el matí festiu i radiant (i responent també a la preocupació sobre la meua estabilitat mental que, arran de l'entrada d'ahir, m'han fet arribar alguns amics i amigues: no patiu, ja estic millor...), m'he acostat a fer una volteta pel barranc de l'Infern, entre Ebo i Laguar. Camí conegut i mil vegades recorregut: davallar des de la Font de Gili pel pedregós caixer de la frau, entre baladres cepats i marfulls florits, fins allà on comença l'Estret (el tram inaccessible sense equipament escaient), i des de la seua rodalia i seguint el traçat del famós PR-V-147, pujar cap a la font de Reinós i les Jubees d'Enmig fins tancar (reseguint, ara, un altre sender abalisat, el PR-V-58) fins al punt de partida. A cada revolt, la primavera que s'anuncia amb força. I cada vegada que hi vaig, ho pense: temps estranys, aquests, que han convertit en paradís (i en catedral) el que no fa tants anys només era, per a la gent de la terra, un erm inaccessible, estèril, infernal...

I, parlant d'inferns: com que hui és divendres, em permetreu que vos propose una música que em sembla que ve al cas. Amb falles o sense elles, que passeu un bon cap de setmana!

PS: encara que puga semblar-ho, no ens oblidem del Japó. Hui, al menys, he sentit dues notícies que m'han semblat esperançadores dins la negror general: d'una banda, i segons les últimes actualitzacions que ens fan arribar puntualment els amics de la Colla Ecologista la Carrasca, la situació en la central de Fukushima sembla haver-se estabilitzat, la qual cosa, vistes les previsions, és una millora substancial i tan de bo es confirme. D'una altra, hui es parla de l'esforç que empreses i ciutadans estan fent, a Tokio, per reduir el consum energètic. No serà fàcil, però tampoc no hauria de ser impossible mantindre una qualitat de vida acceptable sense seguir dilapidant recursos limitats i ni haver d'acceptar riscos certs. Tret, evidentment, de qui basa els seus guanys en ocultar els riscos i fomentar el malbaratament...

Fallera style

Entre les impagables estampes típiques que València, sempre pròdiga en excessos sensorials, exhibeix davant propis i estranys en aquests dies de Falles, hi ha una que des de fa molt de temps em resulta especialment torbadora. La descobrireu per qualsevol racó de la ciutat, preferentment en la rodalia dels casals fallers i en aquests dies preliminars en què la festa hi és, però no hi és. Les protagonistes, femenines: figures híbrides un poc desconcertants, imatges quimèriques formades per normals cossos de dona, vestits de carrer, i caps que llueixen --orgullosos, impassibles--el barroquíssim i idiosincràtic pentinat faller (pintes, ganxos i rodets evidentment inclosos). Ja m'han explicat que ha de ser així, perquè pentinar-se d'aquesta forma és llarg i costós, i no pots estar fent-ho i desfent-ho a cada estona. Jo ho entenc, això; però la veritat, que resulte pràctic no lleva que puga ser, també, de gust dubtós i visualment reprobable. Hui mateix, abans de posar definitivament terra pel mig, m'he fartat de veure aquesta síntesi inquietant (cap de fallera, forro polar --de colors cridaners--, pantaló texà i bambes) que tant de desfici em provoca i que haureu de convindre que resulta, com a mínim, estèticament xocant.

Res més lluny de la meua intenció que ofendre ningú, que ja se sap que sobre gustos no hi ha disputa; però he de dir que el pentinat faller, junt amb la resta de l'historiat vestit estàndard que l'acompanya, em sembla molt poc afavoridor i figura entre els elements més antieròtics i destrempadors que puc arribar a concebre, només superat a curta distància per les bragues de coll alt, la conferència episcopal espanyola i l'himne del Reial Madrid. És evident que, entre les utilitats esperables d'aquesta tradicional i entranyable indumentària, no figura --si més no en l'actualitat i amb caràcter general-- la d'anar despertant els bàsics instints i els desitjos lúbrics dels mascles de la contornada. I també he de reconéixer que, almenys que jo recorde i sota nivells normals d'alcohol en sang, tampoc no solen formar part de les meues fantasies eròtiques les lagarteranes, les bellees del foc ni, tanmateix, les andaluses vestides de faralaes. Però, amb tot, la capacitat del vestit de fallera per arrasar-me qualsevol indici de libidinositat supera, de llarg, a tota la resta de trajes regionales.

Ignore quins foscos mecanismes psicològics, quina oculta frustració puga trobar-se en l'origen d'aquesta reacció, tot i que em consta que no sóc, en absolut, l'únic a qui li passa. Però insistisc que el pentinat ha de tindre un paper especialment destacat. Ho he comprovat, els últims anys, gràcies a la moda perversa de retratar falleres en boles en calendaris més o menys eròtics: tan bon punt focalitze l'atenció en la pinta i els monyos (ja em direu, en pilota més o menys explícita, com distingireu a una fallera si no és per la pinta i els monyos...) que tota la resta, per prometedora que semblara a priori, queda immediatament eclipsada i, per tant, inhabilitada a efectes sensuals. No ho apanya ni la banda, complement indispensable --en les seues variants bàsiques "tricolor estricta" o "enseña nacional"--d'un vestit de fallera com cal. Tot i ser una peça que, per la seua natural disposició topogràfica, podria tindre algun paper destacat en segons quines fantasies, no reïx a compensar els estralls produïts per peinetes i rodets i els seus efectes devastadors sobre la líbido.

Però el pitjor, al remat, no és això: en un parell de dies, vestits i pentinats tornaran a la normalitat, i el malson haurà passat fins l'any que ve. El pitjor és que, fixant-me aquest matí una en una d'aquestes dones semifalleres d'estampa híbrida, mentre esclatava la mascletà del barri, he pensat en ella com una metàfora viva d'aquest país: un cos jove, normal, fins i tot atractiu, impròpiament coronat per un cap pompós, anacrònic, ple de postissos, inevitablement incongruent...I, francament, si fins i tot quan mire xicones he d'acabar pensant en política, és que la cosa està malament, molt malament.

Amb el Japó

Àrea afectada pel tsunami. De la Wikipedia

Van esvaint-se, a poc a poc, les boires que han entelat lleugerament els ànims aquests últims dies (hi ha qui s’estima més els espàrrecs, però en aquesta època de l’any, res com eixir a collir endorfines; i, si pot ser fer-se amb un bon gavell de reserva per quan curtegen, molt millor). Però persisteix –i es fa més i més espessa— una profunda preocupació per tot el que s'està esdevenint, ara mateix, al Japó. Una inquietud que va començar el mateix divendres, amb la notícia del terratremol: d’Alcoi estant –si més no, per a alguns dels que hi hem nascut i viscut— els sismes tenen una connotació, com a mínim, especial. Records infantils de llits que es mouen i esglais de matinada (detalls i dates confirmats, després, gràcies al recull de Ricard Bañó), les històries mil vegades escoltades sobre el patró Sant Maure i les destruccions de 1620 i 1644, tot reforçat per la coneguda asserció sismològica –tinc un amic geòleg que no s’està de recordar-m’ho—que conclou que “allí on va tremolar, tremolarà”, fan que des de sempre seguisca aquests esdeveniments de la natura amb un interés preferent i un desfici subtil però apreciable.

Però no cal dir que, amb tot el que suposen els efectes devastadors del terratremol i el posterior tsunami, profusament il·lustrats en aquesta ocasió amb tota mena d’imatges i videos (una amiga m'ho feia notar, l’altre dia: poca, molt poca gent plora, en aqueixes imatges...), és la catàstrofe nuclear de Fukushima la que em té, ara mateix i com a mig món, sumit en el desassossec. Arriben, cada poc, noves notícies de la situació dramàtica en la central; tot un responsable de la política energètica europea qualifica la situació com “apocalíptica”, i ara com ara hi ha encara massa dubtes sobre la situació real a la zona com per avançar quin serà l'abast que finalment assolirà aquesta tragèdia. No cal fer-ne, ara i ací, un repàs exhaustiu del tema, que ja ocupa des de fa dies les primeres planes de tots els mitjans i que, molt em tem, seguirà fent-ho durant bastants, molts dies més. Si la situació no millora de forma dràstica, seran dies de parlar de reactors danyats, d'evaquacions massives, dels efectes de la radiactivitat, de les desenes de milers de morts i desapareguts. I seran dies també --ja ho són, de fet-- de debats sobre la seguretat, la necessitat o la conveniència de l'energia nuclear. Debats més o menys honestos i informats però que, al remat, ocultaran l'autèntic problema: la constatació --tan evident com generalment ignorada-- que l’era de l’energia barata s’ha acabat per sempre, per més que vulguem seguir ignorant-ho. I que quasevol sistema econòmic basat en aquesta falsedat, té el dies comptats.

Central de Fukushima. De l'Ecodiari 

Durant uns dies, potser setmanes, el Japó seguirà sent tema d'obertura de diaris i informatius. Però, i  després? si ens guiem pels precedents, cal pensar que més prompte que tard el ciment i l’oblit tornaran a cobrir les restes dels reactors de Fukushima. Japó soterrarà els seus morts, s'anunciarà la reconstrucció d'una economia greument ferida. Durant un temps, els mitjans de comunicació seguiran trobant en les centrals nuclears i les seues garanties de seguretat un bon tema per atraure lectors. Però no espere que, en lloc de parlar dels avantatges o inconvenients de l'energia nuclear --o de qualsevol altra font-- es comence seriosament a parlar de l’energia: de la forma en què la consumim i la balafiem, dels impactes ambientals i socials que provoca la seua producció, distribució i consum desaforat. Potser algú un poc més lúcid esmentarà --un poc de passada-- Rifkin, Klein, Meadows o alguna altra de les veus que, des de fa dècades, en parlen; però no tinc moltes esperances que les portades dels diaris (per no parlar de la majoria dels nostres polítics) dediquen una sola línia a reflexionar sobre la insostenibilitat suïcida d’un sistema que, contra tota racionalitat i evidència, s’entesta en defensar el creixement com a única sortida possible. Si més no, fins que el petroli siga encara molt més car o rebenten deu (o cinquanta) centrals nuclears més. O --digueu-me ingenu-- fins que aquelles veus lúcides siguen suficients i suficientment fortes com per a que les coses comencen a canviar. I tan de bo no siga, llavors, massa tard per lamentar-ho.

Estar no sé com

"I no és que estiguem trists. Ni és que estiguem amargs.

És això. Són residus que duem entre el pit

i l'esquena. No pesen. Es noten de vegades.

Es noten en tot cas en l'accent de la veu,

en la manera de parlar d'un quadre, d'una

música, d'un poema o d'un fet qualsevol".

Vicent Andrés Estellés, "Coral Romput"

És això. Objectivament, les coses et van bé (algunes, fins i tot, caldria dir molt bé), però no et pots treure de sobre un regust incòmode, com d'assumpte pendent que no pots concretar. Una vaga melancolia, remota i subtil, que no sabries dir d'on ve: potser de les petites coses que van passant-te (o no passant-te), potser de les desgràcies immenses que s'esdevenen, ara mateix, a l'altra banda del món... És difícil de dir; només saps que passa de vegades, i que saps que està passant perquè et trobes no sé com: no pots dir que estàs mal, però tampoc que estàs bé. I recordes, quan passa, els "residus de problemes" (els tristíssims residus) que escrivia Estellés. Només saps que, al remat, les coses que et van bé --i aquella cançó, i el somriure que enyores-- disoldran els residus, que els acabaran desfent "com la cendra entre els dits, o bé entre les paraules que es diuen cada dia". De fet, només amb dir-ho, sembla fins i tot que ja et trobes millor...

Narcisisme

Pot ser per la seua senzilla elegància, per la innegable bellesa de les seues flors inconfusibles, per l'aroma intensíssim amb que s'adornen. Però també per l'encant afegit de la seua fugacitat, per haver engendrat innombrables formes (algunes d'extremadament rares i restringides a unes poques localitats); o perquè entre elles s'hi compten algunes de les flors que amb major precocitat anticipen, en les meues muntanyes, l'adveniment de cada primavera d'estiu --encara que també hi ha que s'estimen més la de l'hivern. Serà per tot això o per més coses, però la veritat és que, quan em pregunten, no tinc cap dubte: de totes les meues plantes preferides, les que més estimables em resulten són, de llarg, els narcisos. No és casual, per això, que els seus bulbs tinguen un lloc destacat en el meu patí (alguns de silvestres, també; però sobretot, els que han estat objecte de cultiu i selecció acurada per part de jardiners i aficcionats, des de les populars nadaletes fins a algunes formes cultivades de corona espectacular, sempre que conserven --manies meues-- els trets característics del gènere).

En gran part, l'atractiu dels narcisos es deu a l'estructura particular de les seues flors: cadascun dels sis tèpals que les formen han desenvolupat uns apèndixs que, en soldar-se entre ells, donen lloc a la característica corona (o paraperigoni) que singularitza el gènere. Segons les espècies, aquesta corona pot ser molt petita o quasi inexistent --cas, per exemple, del narcís de tardor, Narcissus serotinus, o de l'escàs N. perezlarae-- o, més típicament, prendre forma de copa o de trompeta de grandària variable. Els tèpals poden ser també més o menys amples i, en algunes espècies, es troben típicament recorbats cap enrere, com succeeix en el grup de N. pallidulus. Al País Valencià es reconeix la presència actual de nou espècies, de les quals les més frequents són el narcís groc o almesquí (N. assoanus) i el narcís blanc o nadala menuda (N. dubius). Aquest darrer és, també, el més habitual a les serralades que envolten el meu poble, i el que amb major fidelitat indica que l'hivern comença un any més a marxar dels turons de Mariola o els pradells del Carrascal de la Font Roja.

N. assoanus i N. dubius. Imatges de la xarxa.

Encara no he tingut ocasió, enguany, de retrobar els que creixen silvestres a la muntanya. Però al patí, aquests dies, els narcisos van imposant el seu groc lluminós i primaveral sobre el blau de les modestes violes, que han esguitat de color els últims freds d'aquest hivern que ho ha estat poc. I a mi, un any més, no em queda més remei que acceptar-me tal com sóc: un rendit, fidel, autèntic narcisista.