Prediccions

Estic raonablement convençut que l'inefable Harold Camping es va confondre amb els seus càlculs i, per tant, no espere escoltar demà les trompetes del judici final. La qual cosa obri la possibilitat que tampoc no és complisquen les infaustes prediccions per al dia següent; o, almenys, que no ho facen amb la rotunditat i la malastrugança que auguren alguns oracles. Potser les eventuals majories siguen menys absolutes del que s'esperava, potser hi haurà a les Corts i els ajuntaments més veus honestes i decents del què alguns haurien volgut... No sembla fàcil, però res no hi ha escrit encara i la paraula és nostra. I hi ha moltes veus que reclamen a crits que les escolten. Alli on estigueu --i molt especialment, si esteu en alguna plaça-- bon cap de setmana!

Indignar-se, votar, actuar

Foto de la web de Democràcia Real Ja-València

No puc deixar de sentir una simpatia creixent cap a les mobilitzacions ciutadanes nascudes a l’empara de les convocatòries de "Democràcia Real, Ja!". En tot cas, no hauria de sorprendre: ja vaig expressar, fa molt poc, la meua posició --gens original-- sobre els dèficits del sistema i la necessitat d'avançar cap a models més participatius i en els quals la responsabilitat democràtica no es limite a dipositar un vot més o menys conscient cada quatre anys. La qual cosa no implica --també ho he dit-- que rebutge la importància de les institucions, en especial quan són realment representatives. Ni que, ara com ara, defense com a alternativa l'abstenció, com tampoc no em sembla que ho facen --si més no genèricament ni de forma majoritària-- la gent que s'ha mobilitzat i molts dels col·lectius que s'hi han adherit. L'abstenció pot ser una opció tan legítima com qualsevol altra, però també en aquesta ocasió coincidisc bàsicament amb la sempre raonada opinió de Xavier Aliaga, en el sentit que, ara i ací, no votar no és la millor elecció. Però el món no s'acaba (espere) el dia 22 de maig, i a partir del dia següent caldrà seguir avant, i les lliçons que estem aprenent aquests dies poden ser molt útils. En lloc de les ximpleries que estan dient, és això el que hauria de posar nerviosos a alguns i algunes: potser, a partir d'ara, hauriem d'aconseguir que una majoria absoluta no implicara necessàriament impunitat total durant un mínim de quatre anys, tampoc --o especialment-- en el País Valencià.

No puc ignonar --molts companys i companyes ho expressen també, de formes diferents i més o menys explícites—que hi ha moltes incògnites al voltant del denominat "Moviment 15-M", entre elles quin será realment el recorregut de la protesta, quina viabilitat tenen les propostes que s’estan fent, a qui beneficien i a qui perjudiquen... És el que tenen els moviments populars i horitzontals: no són fàcils d'entendre ni d'interpretar amb les claus habituals. Però crec que és precissament en això on rau gran part de la seua capacitat de promoure --i no necessàriament d'assolir-- canvis reals i profunds. No espere una resposta única i inequivoca a aquestes incògnites per part d'un moviment que naix -i espere que seguisca creixent-- com un corrent espontani, difús, descentralitzat i heterogeni (fins i tot, ho reconec, un poc desconcertant). I crec que s'equivoca també qui li reclama propostes concretes i la forma d'aplicar-les (no és aquest el sentit ni la funció d'una mobilització com aquesta, des del meu punt de vista) o, fins i tot, es permet qüestionar la legitimitat de la protesta perquè en un sistema democràtic “la voluntat popular s’ha d'expressar en les urnes”. Crec sincerament que qui defensa aquesta posició no solament no ha entés res: realment, se situa –conscientment o no—de la banda del problema, i molt lluny de les solucions. Les urnes, els partits, les eleccions, són només un mitjà (i en cap cas l'únic) per representar a la societat. La política, la democràcia, la participació, és una altra cosa molt diferent.

Per això, com a votant vocacional i reincident d'opcions de l'esquerra minoritària (i subrepresentada); com a valencià indignat per la corrupció, la prepotència i la ineptitud de qui ens governa; com a ciutadà que creu decididament que no hi ha prou amb votar cada quatre anys, i que els partits --cap d'ells, gran o menut-- no poden arrogar-se el monopoli de representar a la societat ni de fer política, no puc per menys que sentir-me directament implicat amb les veus que s'han alçat per dir que no es conformen amb el que ens donen. Per això, ara, les mire amb simpatia. Diumenge, votaré, i dilluns seguirem actuant; o tractant de fer-ho...

Ramón Fernández Durán

Ha marxat un gran lluitador i una persona extraordinària. Ens deixa un gran buit, però també una obra extensa i insubstituïble, i un exemple excepcional de dignitat, valentia i coherència. Per això em sume a les veus --moltes i amb paraules molt més encertades que les que jo podria fer servir-- què, en els últims dies, el recorden. Moltíssimes gràcies, Ramón, amb tota l'estima.

Amb ulls d'alcoià

Dicta un costum ancestral i àmpliament acceptat que, en els titulars que utilitze la premsa alcoiana per a descriure el dia després les Entrades de Moros i Cristians, hi figuren necessàriament els termes  "color" i "espectacular" per referir-se a la cristiana, i "magia" i "suntuoso" per a la mora. Als quals sol unir-se, amb una freqüència certament significativa, una referència genèrica a un element molest però consubstancial, també, a la primaveral celebració: "La lluvia no pudo con la fiesta". No va poder, ahir, amb els actes oficials (després d'un dia asolellat i inusualment calorós, la tempesta de trons i llamps va esclatar poc després que l'alferes moro acabara el seu recorregut ben passades les deu de la nit). Però va espatlar un poc els plans dels què, aprofitant que enguany s'havia traslladat la festa a cap de setmana, esperàvem la nit per deixar-nos caure per la Plaça de Dins. Es va fer, en tot cas, el que es va poder, i si l'any que ve tornem a estar, bon senyal serà.

Les festes han seguit hui, entre comentaris sobre la qualitat dels boatos dels càrrecs i els tallons en la desfilada del matí, amb el dia dedicat al Patró. I acabaran, demà, amb el dia dels Trons, sense cap dubte el meu preferit i el que més enyore dels meus temps de fester actiu. Quant a mi, faig pel moment un parèntesi perquè demà cal treballar i no serà fins la vesprada que, si no passa res, faré encara per acostar-me de nou a Alcoi. Em perdré, malauradament, les entranyables ambaixades ("Mucho prometes ahora/mas nada cumplirás llegada la hora": especialment escaient en plena campanya electoral) però, ni que siga per una estona, paga la pena anar a escoltar el soroll dels arcabussos i l'embriagadora aroma de la pòlvora. I, al final del dia, s'apareixerà Sant Jordi, tornaran a guanyar els que s'esperava que ho feren i tot tornarà a la normalitat. No serà fins el dia següent que tornaré a pensar en les imminents eleccions, en les que també --com a les festes del meu poble-- tornaran a guanyar els que s'espera que ho facen, però en les què queden encara moltes incògnites per resoldre i molt de camí per fer: segons cantaven al meu poble en temps de la Segona República, fins i tot Sant Jordi, en un moment donat, no s'ho va veure clar del tot...

Perquè el nostre patró

s'ha fet republicà

i en compte de matar moros

ara mata capellans

En el meu cas, la comentadíssima apagada de Blogger dels últims dies ha tingut com a conseqüència dues pèrdues significatives: la de la meua confiança en la fiabilitat del sistema (mai més oblidaré guardar una còpia de les entrades, pel que puga passar), i la de les quatre ratlles que vaig escriure el dia 12 sobre el terratrèmol de Lorca, de les què no he conservat cap esborrany. No tractaré de refer-les ara, però torne a aprofitar per expressar allò fonamental: un record i tot l'afecte pels que han patit aquesta catàstrofe, i per aquella ciutat a la que aprecie especialment. També els terratrèmols es veuen, amb ulls d'alcoià, d'una forma un poc especial.

Festa

Aparentment superada la dràstica i involuntària cura de desintoxicació bloguera amb que ens ha sorprés la plataforma que alberga aquestes planes, reprenc la meua intenció inicial per a tal dia com hui. La qual, tal i com havia estat avançat en entrades anteriors –perdudes, pel moment, en algun lloc del procel·lós ciberespai-- es limitarà a reiterar de forma clara i rotunda que, per a qui escriu açò, ser del Barça és el millor que hi ha, passe el que passe a Wembley i a qui li pique que es rasque. I, ja que estem, a recordar també que durant el cap de setmana deixaré gustosamente aparcades altres ocupacions i preocupacions, per tal de prestar atenció preferent a moros, cristians, café-licor i d'altres components essencials de la Festa del meu poble. Si algú s'anima, allí ens veiem. Per Alcoi i per Sant Jordi. I visca el Barça. I bon cap de setmana, clar.