Un entre tants, en un lloc de la Terra (retorn i homenatge a Estellés)

Demà torne a la faena, i amb ella a la vida diguem-ne normal. Està molt bé fer vacances, i millor encara tindre un treball al qual tornar quan s'acaben, cosa que --tristament-- no tots els meus amics i amigues poden dir. Però això no lleva que hi torne amb les ganes justes, i amb el temps també just per espolsar-me dels peus l'arena de Formentera, on acabe de tancar aquestes setmanes de descans que han donat, com sovint passa, per a més del que semblava. Ja hi haurà temps, si fóra el cas, per fer-ne cinc cèntims de sols, llunes, muntanyes i mars. I també, probablement, d'aquestes mateixes planes, perquè reconec que no han estat poques les estones, durant aquesta voluntària desconnexió, que m'he sorprés pensant en (i per) el blog. I potser direu que és cosa de l'inevitable reblaniment que acompanya el final de les vacances, però he de reconéixer-ho i no se m'acut cap altra forma de dir-ho: vos he trobat a faltar.

No m'encante: a poc a poc anirem recuperant ritmes i seguides, farem endreça i ho deixarem tot a punt, que hui només tocava obrir finestres per airejar, començar a alçar trastos i treure la pols un poc per damunt. Però m'ha semblat que valia la pena aprofitar la segona convocatòria de la Diada Estellés --com l'any passat, al blog de Víctor Pàmies podeu trobar la crida de Josep Lozano i tots els detalls de l'homenatge-- per sumar-nos a la proposta, perquè no deixa de ser una bona manera de tornar a començar. Si l'any passat em vaig decidir per les Horacianes, enguany he volgut recordar el que probablement va ser el primer poema de Vicent Andrés Estellés que vaig sentir en viu recitat per l'Ovidi, i potser és per això que li tinc una estima especial. Heu dormit mai brutalment?

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill

i xiques, al cinema, amb les cames obertes

i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,

i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami

i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre

per saber el tamany escaient del taüt

i com hi ha els tramviaires que treballen la nit

de cap d’any i els forats de les piques i hi ha

l’ascensor amb un llum brut groguenc esperant

mentrestant la portera s’emborratxa de vi

i pixa per l’escala i la filla té por

i el marit està fent-ho amb la dona del metge

i els tramvies terribles amb l’enrenou dels ferros

i el metge que es dedica a trencar les anous

mentrestant la portera va pixant per l’escala

i trucant a les portes amb un colp de mamella

i el fill de la de l’arpa que s’ha mort fa tres dies

plora i plora i encén un ciri i posa el ciri

a l’ampolla de vi i contempla la Loren

i llavors la suïssa crida pel passadís

i el cosí la segueix brandant el canelobre

i la xica que es gita més aviat que mai

i un fred com una mà li puja per les cuixes

i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit

i els veïns que s’han mort els dos intoxicats

l’altre dia i la mare i la filla no tenen

ganes de menjar res i ploren com les rates

i el cosí i la suïssa que dormen brutalment

i el canelobre encès i el cobertor encès

les cortines enceses i tot el pis encès

els nobles cavallers enterrats en els claustres

mentrestant la portera pixa pels escalons

i el marit no pot més i la dona del metge

se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta

i se’l fica entre cames i tot es pega foc

i la nena que plora sola a la porteria

i les inscripcions obscenes dels comuns

i el crani rebotant per tots els escalons.

Vicent Andrés Estellés, "L’Hotel París"

Somien els blogs amb platges virtuals?

Hi ha divendres, i divendres!. I aquest és, evidentment, dels segons. El particular i pictòric compte enrere que ha anat apareixent aquests últims dies a la dreta d’aquestes ratlles ha arribat al seu final i, des d’aquest mateix moment, em declare oficialment de vacances. Passaran encara uns quants dies abans que emprenga camí (primer cap al nord, a la muntanya; després, a l'est per cercar mar i illa), però enguany he decidit que aquest blog s'ha guanyat un descans, i vosaltres també. Bé estarà, doncs, que deixem reposar la Línia durant algunes setmanes, amb la idea de carregar piles i tornar, si tot va bé, quan setembre s’haja instal·lat definitivament i el llençol comence a recuperar la seua funció primordial.

Gràcies, ara com sempre, per haver-vos deixat caure per aquestes planes durant aquests mesos; ha estat un autèntic plaer, i espere veure-vos a la tornada. I ja siga que feu vacances com que no, que passeu –o seguiu passant-- el millor dels estius possibles. Salut, i fins prompte!

and after all the violence and double talk

there's just a song in all the trouble and the strife

you do the walk, you do the walk of life



Mèrits i idoneïtats

És evident que qui designa algú per ocupar un lloc tot i saber que no compta amb el perfil exigible per a exercir-lo amb les mínimes garanties, assumeix una responsabilitat directa sobre les conseqüències de la seua decisió. Ho faça per amiguisme, per afinitats més o menys confessables o, fins i tot, per pròpia incapacitat per a valorar objectivament mèrits i destreses, qui fa la proposta esdevé, com a poc, còmplice necessari, i cal demanar-li comptes quan la més que previsible desfeta es confirme. Però això no eximeix de culpa a qui, sense disposar d'allò que resulta òbviament necessari per a reeixir decorosament, accepta sense pudor ni neguit l'encàrrec o l'oferta de què es tracte.

Des del meu punt de vista, i donant per descomptades les evidents aspiracions econòmiques i l'afany de notorietat (raons bàsiques que subjauen en tots --o quasi tots-- els casos), qui està disposat a desafiar la seua manifesta incompetència atribuint-se la capacitat de fer allò que no sap, tendeix a respondre a dos perfils bàsics i no necessàriament excloents. Per una banda, hi ha qui encara que reconega més o menys obertament la seua ineptitud per a acomplir amb dignitat les tasques que se li encomanen, careix totalment dels escrúpols necessaris per rebutjar-les. Tan se val que siga perquè, en última instància, li importe una merda que el vaixell se'n vaja a pic, o bé perquè confie --per pròpia percepció o a instància de part-- que ja hi haurà algú convenientment disponible a qui culpar dels més que esperables fracassos o a qui encolomar-li la feina que no té cap capacitat per a fer; aquesta mena de gent fa gala d'una poca vergonya infinita, i no es pren ni la molèstia de dissimular-la.

Hi ha d’altres, però, que tot i acceptant –de forma més o menys explícita—la seua escassa o nul·la capacitat en la matèria, opten per mostrar la major disposició a tractar d’adquirir les habilitats necessàries per a poder acomplir l’encàrrec de què es tracte de forma un poc més decorosa. Podria deduir-se, d’aquesta actitud, una certa modèstia, una mínima responsabilitat derivada tant del reconeixement de les pròpies limitacions com de la necessitat de superar-les. Però en el fons, i tot i els matissos, aquesta opció no es diferencia tant de l’anterior. Probablement, ningú amb un mínim de trellat adoptaria una posició tal –“és cert que no en sé, però n’aprendré”-- si es tractara, posem per cas, d'exercir com a neurocirurgià, expert en nanoelectrònica o pilot d'avió. Qui pensa així no solament està menyspreant a qui sí que s’ha format, de vegades durant anys i a costa de molts esforços, per desenvolupar com cal una tasca determinada; també està reconeixent que, al remat, aquesta tasca tampoc no ha de ser tan difícil ni important, i que les errades que en el seu cas es produisquen fins que en sàpiga –si és que finalment en sap-- no es notaran molt ni tindran cap efecte significatiu.

En resum: que no sé de qui va ser la idea de proposar a Uma Thurman (una actriu ben remarcable quan s'adapta a altres registres) per a un paper tan poc convincent ni adaptat al seu perfil com el d'anunciar, amb una posa forçada i un joc de paraules més forçat encara, la tònica en qüestió. Però és que ella hauria d'haver tingut també un poc més de trellat i, per simple dignitat, haver rebutjat l'oferta, per més diners que li oferiren. Que tampoc és que el doctor House ho fera molt allà, però ja se'l notava una mica més posat, i almenys no donava tant la impressió de no haver-se begut un got mai de la vida ni de voler escopir el glopet, amb cara de fàstic, només es tallara el rodatge de l’anunci.

I encara sort que aquestes coses no solen passar quasi mai quan es tracta, posem per cas, de medi ambient. Si no, malament aniriem... What did you expect?

I glaceres i volcans

És un d'aquells llocs que, sense comptar com a prioritat immediata, saps que voldràs acabar coneixent més prompte o més tard. Començant amb l'Snæfellsjökull vernià i seguint amb la fascinació adolescent pels víkings, t'hi vas construïnt una imatge que vas completant a poc a poc amb noves lectures ocasionals, amb altres informacions sobre la singularitat d'aquella terra i la gent que l'habita... Ara, mentre espere saber un poc més d'Islàndia de la mà de qui encara hui recorre aquells paisatges, ja puc dir-ho: no serà enguany, segurament tampoc l'any que ve, però no passarà molt de temps abans que hi haja d'anar.

(Que ho seguiu passant d'allò més bé, i que la tornada al sud i a l'estiu us siga benèvola).

De Cuba

De l’Havana ens han portat, a banda dels sempre estimables productes de la terra (en el meu cas, a més d’una guayabera que m’ha fet molta il·lusió, rom i cigars que serviran per a celebrar com cal les victòries del Barça dels pròxims mesos), una bona collita de sensacions i sentiments que traspuen de tot allò que ens conten i ens mostren aquells que hi van viatjar. Allò que nosaltres percebem ara a través dels seus ulls no pot ser més que un pàl·lid reflex del que sentirien mentre hi eren allà; però no es difícil imaginar les emocions vivíssimes, la petjada duradora que ha de produir una experiència tan intensa com aquesta a qui ha tingut ocasió de viure-la. Compartir-la, a través seu, és indubtablement un gran privilegi.



Jaume, d'Alcoi, i Jaime, de l'Havana. Dos cosins germans
--fills de bessons-- que es coneixen finalment als setanta anys...

El retrobament ha estat fèrtil, també, quant a detalls sobre la petita història familiar, tant per les anècdotes recollides a l’Havana, com per una contribució imprevista: Pepe Rulán, que ara viu a Miami amb la seua família, ens ha fet arribar un parell de missatges especialment emotius a propòsit del que vaig escriure al blog, del qual diu que, malgrat la dificultat amb la llengua, “entendi todo lo que escribiste con tanto sentimiento”. Dels records d’uns i d’altres ha anat sorgint l’evocació de la dolorosa decisió d’abandonar Cuba en un viatge del que ja s’intuïa, també, la dificultat del retorn: segons conten, l’àvia Verònica va lamentar molt deixar a l’Havana família, mare i germans (un d’ells, el seu jimagua o bessó Jaime, pare i avi dels cosins que ara han anat a visitar), i sempre va enyorar profundament el seu país. Hem sabut també del viatge en el “Marqués de Comillas” des de l’Havana fins a Barcelona, via Nova York –conta Pepe d’un gallec que anava en el vaixell “que se quiso quedar en USA y se tiró al agua”, però va ser rescatat i tornat a embarcar; el dur descobriment dels freds de l’hivern, ja en el mateix trajecte (el riu Hudson estava congelat) però sobretot en arribar a la Península i, especialment, a aquestes muntanyes; com també el contrast entre la prosperitat de l’Havana luxosa i decadent d’aquells anys, i la convulsa situació d’una Barcelona a les portes de la proclamació de la Segona República.



El vapor "Marqués de Comillas". Foto de la xarxa 


Com deia l’altre dia: fils per anar seguint, vincles amb un passat sense el què ningú no seriem el que som i al què, només per això, paga la pena conéixer i reconéixer, siga on siga que es trobe. Per cert: segons em diuen, dels dos Rulán més joves de l'Havana (Ernesto i Carlos), un és del Barça i l’altre del Madrid. En totes les famílies ha d'haver qui entenga més de futbol, i qui n'entenga menys…