Llenya

Només han estat uns pocs dies, però quan ho pense em fa l'efecte que entre aquesta entrada i l'anterior ha transcorregut tota una estació: la que va des de la plàcida i plujosa tardor de la setmana passada, fins l'hivern ventós i fred que se'ns ha vingut a sobre quasi sense avisar i que, fins i tot, ha deixat la primera i efímera enfarinada en les serralades de la comarca. Han estat, a més, dies especialment atrafegats de feines i ben adobats amb els maldecaps habituals i algun de sobrevingut, amb la qual cosa encara sembla que haja passat molt més temps des de la darrera volta que vaig trobar un moment per passar per ací. Més ràpid o més lent, en tot cas, el temps va passant i seguirà fent-ho; l'hivern, pel que es veu, ha vingut per a quedar-se, i em tem que la major part dels meus maldecaps (en castellà, maldejefes) encara seguiran durant una bona temporada, així que potser és el moment d'adoptar les mesures oportunes: arreplegar llenya en abundància per encarar l'estació, i començar també a repartir-ne tanta com faça falta quan l'ocasió ho demane. I em sembla ja fa temps que ho demana, a crits. Bon cap de setmana!






Si he de ser-vos sincer, més que repartir-la, sóc jo qui està rebent darrerament la llenya, no precisament d'alzina i, a més, per flancs imprevistos i que creia --innocent de mi-- sòlidament defensats. De fet, i vist l'èxit, he estat temptat aquests dies de canviar el nom de 'la línia de Wallace' pel de 'la línia Maginot'. Pel moment, però, em limitaré a avaluar danys, refer ànims i replantejar estratègies; potser perdrem encara algunes batalles més, però la guerra serà llarga...

Potser en un futur (261é joc literari)

DESCOBERT UN IMPORTANT JACIMENT DE L'EDAT DE PLÀSTIC

El seu estudi aportarà noves dades sobre aquesta etapa pràcticament desconeguda de la història humana

Barcelència, 21 de novembre de 3785 (Resum d'Agències). Investigadors de l'Institut d'Arqueologia Multiespecífica i Pluriplanetària de la Universitat Intergalàctica de Morella (UIM) han descobert el que podria ser un dels jaciments més importants de l'anomenada Edat de Plàstic en aquest sector del planeta. Ubicat en un punt no precisat --per motius de seguretat-- de la Conurbació Catalenciana (Perieuropa Meridional), el jaciment està permetent recuperar diversos materials datats pels arqueòlegs en els últims segles dels Temps Prepostatòmics, fa més de mil set-cents anys.

L'equip multidisciplinar, format per dos humans, disset androides i un bonobo, ha recuperat fins el moment diverses peces que formen un conjunt heterogeni i sorprenent. Destaca, per la seua originalitat, el que podria ser una mena d'exvot en forma d'extremitat humana, així com la representació d'una espècie de vehicle compost i multicolor que demostraria que en aquest moment històric els mitjans de transport encara mantenien el contacte amb la superfície terrestre mitjançant arcaics esferoides plans. Altres objectes trobats en l'excavació estan encara sent analitzats pels especialistes de l'Institut, que els han qualificat com a "guais".

A falta de noves investigacions, l'equip responsable treballa sobre la hipòtesi de que el conjunt recuperat fins ara tinguera una finalitat ritual o religiosa. De ser així, el jaciment --que podria correspondre a alguna classe de santuari-- esdevindria un referent, a nivell de Sistema Solar, per al coneixement de les antigues religions humanes i, en particular, per a l'estudi del culte conegut pels paleoteòlegs com a neoliberalcapitalisme, religió predominant en el planeta en els segles en què se situa cronològicament la troballa i de la qual només se sap que va acabar autodestruint-se per causes encara poc conegudes.



(La meua proposta per al 261é joc literari de Jesús M. Tibau. D'acord, m'ho faré mirar...)

Temps de licors

Aranyons. De la Viquipèdia

Potser el cas més conegut siga el del patxaran, tan popular a hores d’ara que aquesta paraula basca d’origen navarrés --'basarana' és la forma batua— s’utilitza cada volta més a casa nostra per designar el fruit de l’aranyoner. Però no és, ni de lluny, l’únic exemple: amb la plenitud de la tardor arriba també el temps de la maduració de molts fruits d’arbres i arbustos, no pocs dels quals es fan servir per a elaborar licors seguint pràctiques i receptes que, amb freqüència, es remunten molts segles enrere. És possible que, si més no en alguns casos, aquest costum sorgira com una forma més –junt amb l’assecat, la conserva, la confitura o l’emmagatzematge entre palla o arena-- per conservar algunes fruites durant l’hivern. Però allò més probable és que, com passa també amb la utilització secular d’herbes amb idèntiques finalitats, l’ús de fruits –conreats o silvestres-- per a aromatitzar alcohols destil·lats nasquera sobretot amb finalitats medicinals i, alhora, com una forma de fer més agradable el sabor d’uns aiguardents que, fins a la generalització de la pràctica de la segona destil·lació, no eren sempre fàcils d’empassar ni per les goles més bregades.

Com en el cas del patxaran, hi ha licors de fruites que han assolit fama i renom molt més enllà del seu àmbit originari, i alguns són objecte també de producció comercial: l’occità licor de cassis, elaborat amb grosselles negres; el brodo de giuggiole italià, que fa servir gínjols, o els nombrosos licors d’Europa central i del nord que tenen com a base cireres, prunes, mores o nabius, en són alguns exemples. Però en molts altres casos, l’elaboració de licors segueix sent un costum casolà, íntim i tradicional, lligat –com preparar codonyat o trencar les ametles—a les vesprades plujoses del novembre. Per això, en aquests dies i en moltes cases del país, gínjols, nyespres, aranyons, serves, atzeroles, gavarrons, arboços, cireres de pastor, murtons o saücs (segons gustos i disponibilitats; conec qui fa, fins i tot, licors de cep i de rossinyol) comencen a macerar en els alçadors del rebost, i a prestar color, aroma i sabor a unes begudes que en arribar l’hivern --i donant el trellat per suposat-- faran més càlides i confortables  les converses i les sobretaules:  hui quasi no s’utilitza, però abans aquests licors es deien, també, cordials.

Cireres de pastor

Biblioteca (relats conjunts)

--Realment, és un dels casos de trastorn obsessiu més curiosos i interessants que m'he trobat al llarg de la meua carrera. Bibliomania, ablutomania, obsessió per la pròpia imatge... tot en un mateix subjecte! Hauries de veure sa casa, és impressionant. Però tret d'això, diria que el pacient té una vida aparentment normal, fins i tot sembla una persona raonablement feliç.

--Una combinació de símptomes clínicament fascinant, sense dubte. Segurament, fruit d'alguna frustració infantil... I quin tractament li has prescrit? Cognitiu-conductual? Psicofàrmacs? Algun procediment terapèutic combinat?

--Pel moment, m'he decidit per una teràpia preventiva: li he recomanat que plastifique tots els llibres...



(Per a la proposta de Relats conjunts)

M'he decidit finalment per aquesta conversa imaginària entre psiquiatres, però la primera idea que se'm va acudir en veure la imatge anava més en una altra línia:

23:15. Arribe a casa totalment rendit després de tot el dia en posició bípeda. Comprove que la veïna ha sortit i, terriblement frustrat, adopte la forma de crític d'art de suplement dominical. M'instal·le en la màquina de recàrrega energètica i trie un llibre; com que ahir vaig acabar --per fi-- amb les memòries de Soponcio Velludo, em decidisc hui per un tal Eduardo Mendoza.  Em pixe de riure. Deixe de llegir. Oracions, i a dormir. Seguisc sense notícies de Gurb.

D'aversions

Amb el temps, he anat convencent-me dels grans avantatges d'odiar moderadament. És cert que els odis cervals, furiosos, excessius i ofuscadors --la literatura universal n'està plena d'exemples-- tenen una força dramàtica innegable, esglaiadora i fascinant. En la meua opinió, però, els odis moderats tenen una virtut insuperable: en ser petits, en caben molts més. I hi ha tant de detestable en la quotidiana realitat, que fóra una autèntica llàstima no poder abastir amb tot.

Estix, el riu de l'odi que recorria l'Hades. De la Viquipèdia

Vindria a tall, en un context d'odis (i autoodis), parlar ara del penós espectacle que estan protagonitzant en l'ajuntament d'Alcoi el PSOE i --molt especialment, des del meu punt de vista-- el Bloc, i que segons les últimes notícies ha tingut com a resultat el trencament del pacte tripartit en el què molts --digueu-me ingenu-- teniem posades moltes esperances de futur. Sempre m'he resistit a creure allò de que el valencians tenim el que ens mereixem, però reconec que hi ha dies que estic per rendir-me i acceptar-ho. En tot cas, i mentre esperem a veure com acaba tot, quasi que m'estime més acabar el divendres amb un somriure: no sé exactament per què, però des que vaig escriure l'entrada d'ahir que no em puc traure del cap al gran Javier Krahe... Bon cap de setmana!