Temps de licors

Aranyons. De la Viquipèdia

Potser el cas més conegut siga el del patxaran, tan popular a hores d’ara que aquesta paraula basca d’origen navarrés --'basarana' és la forma batua— s’utilitza cada volta més a casa nostra per designar el fruit de l’aranyoner. Però no és, ni de lluny, l’únic exemple: amb la plenitud de la tardor arriba també el temps de la maduració de molts fruits d’arbres i arbustos, no pocs dels quals es fan servir per a elaborar licors seguint pràctiques i receptes que, amb freqüència, es remunten molts segles enrere. És possible que, si més no en alguns casos, aquest costum sorgira com una forma més –junt amb l’assecat, la conserva, la confitura o l’emmagatzematge entre palla o arena-- per conservar algunes fruites durant l’hivern. Però allò més probable és que, com passa també amb la utilització secular d’herbes amb idèntiques finalitats, l’ús de fruits –conreats o silvestres-- per a aromatitzar alcohols destil·lats nasquera sobretot amb finalitats medicinals i, alhora, com una forma de fer més agradable el sabor d’uns aiguardents que, fins a la generalització de la pràctica de la segona destil·lació, no eren sempre fàcils d’empassar ni per les goles més bregades.

Com en el cas del patxaran, hi ha licors de fruites que han assolit fama i renom molt més enllà del seu àmbit originari, i alguns són objecte també de producció comercial: l’occità licor de cassis, elaborat amb grosselles negres; el brodo de giuggiole italià, que fa servir gínjols, o els nombrosos licors d’Europa central i del nord que tenen com a base cireres, prunes, mores o nabius, en són alguns exemples. Però en molts altres casos, l’elaboració de licors segueix sent un costum casolà, íntim i tradicional, lligat –com preparar codonyat o trencar les ametles—a les vesprades plujoses del novembre. Per això, en aquests dies i en moltes cases del país, gínjols, nyespres, aranyons, serves, atzeroles, gavarrons, arboços, cireres de pastor, murtons o saücs (segons gustos i disponibilitats; conec qui fa, fins i tot, licors de cep i de rossinyol) comencen a macerar en els alçadors del rebost, i a prestar color, aroma i sabor a unes begudes que en arribar l’hivern --i donant el trellat per suposat-- faran més càlides i confortables  les converses i les sobretaules:  hui quasi no s’utilitza, però abans aquests licors es deien, també, cordials.

Cireres de pastor