D'illa a illa

Tot i que lluny del nivell que assoleixen espècies mítiques com Lyncina broderipi o Barycypraea fultoni, les quals figuren entre els cauris més escassos --i cotitzats-- del planeta, Leporicypraea valentia forma part d'un grup de cipreids que, per la seua raresa i per la bellesa de les seues closques, són especialment apreciats pels col·leccionistes de tot el món. Estretament emparentada amb la conegudíssima porcellana mapa (L. mappa), L. valentia és una espècie pròpia del Pacífic Occidental, on pot trobar-se en aigües relativament profundes entre les Filipines i les Illes Salomó. L'únic exemplar de què dispose en la meua col·lecció procedeix, precisament, de l'illa filipina de Bohol i, tot i que com s'ha dit no figura a hores d'ara entre les espècies més rares, fins a 1967 només es coneixien a tot el món cinc exemplars. La seua closca, globosa i no gaire pesada, mostra un disseny de punts i taques que es transforma, cap als extrems, en un característic dibuix format per línies concèntriques que representa un dels trets més típìcs de l'espècie.

Però quina és la raó que una espècie com aquesta fóra designada amb l'epítet valentia? Evidentment, en aquest cas, el nom no guarda cap relació amb el Cap i Casal, sinó amb la persona de la qual el zoòleg i naturalista George Perry, autor de la primera descripció de l'espècie el 1811, va obtindre l'exemplar que li va permetre dur-la a terme. Segons sembla, Perry va disposar d'una conquilla que havia estat venuda per George Humphrey (un conegut comerciant de caragols marins i altres curiositats naturals del segle XVIII) a algú anomenat Lord Valentia, i que probablement correspon a George Annesley, comte de Mountnorris i vescomte de Valentia. Annesley, polític i aristòcrata anglès, va viatjar per terres orientals entre 1802 i 1806, i va deixar un relat dels seus viatges --amb il·lustracions del pintor i egiptòleg Henry Salt-- en el llibre "Voyages and travels to India, Ceylon, the Red Sea, Abyssinia, and Egypt". Encara hui, L. valentia és coneguda amb el nom de Lord Valentia's cowry, tot i que també sol ser anomenada Princep cowry d'ençà que John E. Gray va descriure, el 1824, la seua Cypraea princeps, que va resultar ser un sinònim d'aquella.

Ara bé: que pinta, en tot açò, un vescomtat de Valentia? Com ja s'ha dit, hauria de descartar-se qualsevol vinculació amb terres valencianes, i encara amb la majoria de les Valències i Valences que en Europa (i Amèrica) són. Però ves per on que, a partir del fet que el vescomtat en qüestió forma part de la denominada noblesa irlandesa, i estirant ara un fil ara un altre, he trobat una curiosa referència sobre una illa, anomenada Valentia (Dairbhre en gaèlic), de la qual mai no havia sentit a parlar i que se situa en l'extrem sud-occidental d'Irlanda. Altra cosa fóra aclarir no solament l'origen d'aquest topònim --que podria ser una corrupció anglesa del nom gaèlic Baél Inse-- sinó, sobretot, la vinculació entre aquest i el propi títol nobiliari. El cas és que, una volta més --i si em permeteu que ho diga així-- el rastre d'un caragolet m'ha dut, en un llarg viatge, des dels esculls de corall de Panglao fins a les costes espadades d'una verda illa atlàntica. Per cert: al nord d'Austràlia, a uns cinc-cents quilòmetres de Darwin, hi ha una altra illa que va ser batejada com Valentia per l'explorador P.P. King "deriving the name of the island from the Viscount Valentia and Baron Mountnorris" però que, des de 1885, és coneguda --el món és un mocador-- com Valencia Island. I això per no parlar de que a la mateixa illa de Bohol, d'on prové la meua Leporicypraea, hi ha una de les quatre Valencia filipines...

Valentia Island, Irlanda. De la xarxa.

Signes profètics

Dilluns passat, a Madrid, vaig agafar un taxi el conductor del qual escoltava la Cadena SER i no solament no em va mirar de forma feréstega per l'espill retrovisor quan va sentir el meu accent ("qué, catalán, verdad?"), sinó que fins i tot em va explicar que encara que això de les manifestacions siga una molèstia per a la seua feina, ja era hora de que la gent isquera al carrer a reclamar el que li pertoca. Anit, a València, vaig mantindre una amena conversa amb un altre taxista que escoltava Ràdio Klara i que, en lloc de posar-se a pontificar quan vaig dir-li --prèvia amable pregunta seua-- que em dedicava a això del medi ambient, es va mostrar molt interessat en conéixer la meua opinió sobre el canvi climàtic, els incendis forestals i la urbanització incontrolada. És cert que només agafe taxis de Pasqües a Rams, però a la vista de les meues experiències anteriors amb aquest entranyable gremi --sobretot, en la seua secció Villa y Corte-- , només se m'acudeixen dues explicacions a aquests fets: o bé ha estat una d'aquelles casualitats excepcionals que passen només molt de tant en tant, o bé es tracta d'un signe inequívoc de que la fi del món és imminent diga el que diga la NASA. Per si de cas, la setmana que ve, només metro i autobús, encara que faça tard. Bon cap de setmana!

Allà amunt

     "El bosc, espesseït de nou, barrava la vista de les amplàries. Per fi, dominàrem un collet de la carena i ens aparegué el món blavenc i àrid de migjorn --planúries llunyanes, fondíssimes serralades que es fonien amb el cel en la distància--. Quin gust sentia jo desemperesint la vista! Mirava els ulls nòrdics de David, parat al meu costat, que també s'omplien de llunyanies i blavors per a ell més familiars que per a mi, i s'endevinava en ell que experimentava una sensació satisfaent que sens dubte no hauria pogut expressar amb paraules. Era l'home rei humil de les solituds, arrelat al seu terrer, que arreplegava en la seua ànima pagesa una inconscient i profunda admiració pel misteri de les forces infinites que palesava la muntanya. Aquella admiració i amor eren sens dubte els qui els mantenien de generació en generació, humils i contents, en la valleta de l'Almussai.

      --Ara girem a l'esquerra. Veu? Som al peu de l'alt dels Eriçons, una espècie de caporrutxo de la carena.

         Agafàrem un corriol que hi pujava degradat --un caminet de perdius-- entre amples coixins de cadires de pastor o eriçons, que sens dubte donaven expressiva designació a la soberga altura. Amb un lleu pantaix, férem cap al cim, on ens vam asseure en un aflorament de pura roca viva, calcària i traücada, que li feia de remat.

     El turó no era cobert de bosc sinó de denses matollades de carrasca, i així, allà amunt, res no destorbava la vista. Llavors, per al muntanyés, rodar l'esguard de falcó per les amples baixures i els tremolosos horitzons era quasi una cerimònia i sobretot un engrescador deport, segons es va explicar. En allò consisteix "veure el moviment del personal", és a dir, de la gent dels masos i de les viles. La seua vida en les solituds feia sens dubte que li agradàs la gent de les viles i les viles mateixes; unes i altres, però, vistes a una distància asèptica: "allà baix, allà lluny, allà dins!". 

Enric Valor, "Temps de batuda"

Hui, com cada 11 de desembre, les Nacions Unides commemoren el Dia Internacional de les Muntanyes. Jo l'he passat a ciutat, tancat al despatx i envoltat de papers; però hi he pensat, en elles, potser un poc més que altres dies. I en la gent que, arreu del món, hi viu ("Celebrating mountain life" és el lema escollit enguany per a la jornada), en tots aquells i aquelles que contribueixen a fer-nos-les conéixer i a respectar-les un poc més, i també en qui s'ha dedicat --de vegades durant molts anys-- a protegir-les, i que ara s'encara a un futur com a mínim incert. I com que fins dissabte és poc probable que puga tornar allà amunt, m'ha semblat que Valor era una lectura apropiada per passar, ací baix, el que queda de jornada. Per cert: deu anys després, la "Carta Española de las Montañas" segueix pendent d'aprovació...

M'assabente, pels Amics Arbres, que també a les Illes s'està utilitzant la crisi com excusa per desmantellar les estructures públiques de gestió i conservació del medi ambient; ahir, a Madrid, altres comunitats autònomes ens explicaven si fa no fa el mateix cas... No val per a molt, però si més no m'afegisc al reconeixement a la tasca de molta gent que està pagant sense deure-ho els excessos i els despropòsits dels nostres indignes governants. 

De petites bellotes

Nosaltres en diem bellota, que és paraula d'ascendència àrab sinònima de la també normativa gla. I, com és ben sabut, es tracta del tipus de fruit característic d'un gènere d'arbres i arbustos que els botànics anomenen Quercus, el qual inclou espècies tan conegudes com els roures, les coscolles, les sureres o les carrasques. Les bellotes són, de fet, un tipus particular de núcula, fruits secs que no s'obren en madurar i en els què el teixit que envolta la llavor --el pericarpi-- esdevé sòlidament endurit. Però en aquest cas, com succeeix amb altres espècies de la família de les Fagàcies, a la qual pertanyen, les flors femenines que acabaran donant lloc als fruits presenten en la seua base unes escames que, en madurar, formen una estructura anomenada cúpula. L'embolcall espinós de les castanyes o les fages, o el casquet esquamós que recobreix la base de les bellotes, són exemples d'aquesta estructura, tan característica de les Fagàcies que durant molt de temps la família va ser coneguda també amb el nom de cupulíferes.

Pintures de la Sarga. De la Viquipèdia.

Durant mil·lennis, les bellotes --sobretot les de carrasca, més dolces que les d'altres espècies de Quercus pròpies dels nostres medis-- formaren part de la dieta dels pobles mediterranis, que les consumien torrades com les castanyes o les utilitzaven, després d'assecar-les, per produir una farina que es pastava junt amb la dels cereals; no fa molts anys, a les faldes de Benicadell, algú m'explicava encara la distinció entre la carrasca normal i la bellotera, caracteritzada per les seues bellotes dolces i comestibles. Hi ha qui diu, fins i tot, que la coneguda escena de la batuda representada en les pintures rupestres de la Sarga, podria correspondre a la recol·lecció de bellotes. Siga com siga, l'aprofitament humà d'aquest fruit abundantíssim dels nostres boscos i garrigues ha quedat restringit, a hores d'ara i en el millor dels casos, a servir de farratge al ramat (i, molt especialment, als porcs dels quals s'obté el famós pernil ibèric). La qual cosa no lleva, evidentment, que les bellotes seguisquen sent una font vital i insubstituïble d'aliment per a moltes espècies de fauna silvestre --des dels gaigs fins els senglars-- i, sobretot, garantia de futur per als nostres boscos: com diuen els anglesos, "mighty oaks from little acorns grow".

Roure galer (Quercus faginea) al Carrascal de la Font Roja. Les bellotes de la primera imatge són de l'arbre que creix al meu pati: un regal d'uns bons amics procedent de Catalunya, i que té més d'alzina (Q. ilex subsp. ilex) que de carrasca (Q. ilex subsp. rotundifolia)  pròpiament dita.

Full de ruta

Tal vez yo protesté, yo protestaron,

dije, tal vez, dijeron: tengo miedo,

me voy, nos vamos, yo no soy de aquí,

no nací condenado al ostracismo,

pido disculpas a la concurrencia,

vuelvo a buscar las plumas de mi traje,

dejenme regresar a mi alegria,

a la salvaje sombra, a los caballos,

al negro olor de invierno de los bosques,

grité, gritamos, y a pesar de todo

no se abrieron las puertas

y me quedé, quedamos

indecisos

sin vivir ni morir aniquilados

por la perversidad y el poderío,

indignos ya, expulsados

de la pureza y de la agricultura. 

Pablo Neruda

No és solament no tindre temps per dedicar-lo al blog, que també; és, sobretot, el malhumor permanent i la sensació que la major part d'aquest temps es dissipa fent voltes al mateix, pensant sobre el que ja està massa pensat, esmerçant forces no per avançar sinó per tractar de no retrocedir massa. S'imposa trencar aquest cercle viciós, eixir d'aquesta òrbita frustrant i estacionària, tornar a la negra olor d'hivern dels boscos. No perdem més temps, doncs: doneu a Wert --a tots els Werts-- per oportunament insultat, i anem per feina que el viatge és llarg. Alegre i combatiu, bon cap de setmana!